Duran, CiU i la cultura del subsidi

Un dels trets més marcats del discurs de Duran i Lleida per aquesta campanya electoral és la seva insistència en que Catalunya només sortirà de la crisi si els catalans “penquen durament” i “abandonen la cultura del subsidi”. Una idea recorrent en el discurs conservador des dels anys 80: l’Estat del Benestar ha creat individus dependents, passius i disposats a viure de la teta del govern; per tant, si volem que l’economia torni a tenir dinamisme, si volem estimular la inversió i la creació d’ocupació, hem de retallar en bona mesura aquest Estat del Benestar per evitar que ningú no se n’aprofiti i, així, només pugui guanyar-se la vida aquell qui s’esforci.

Tanmateix, quan contrastem aquest discurs amb la pràctica de CiU ens trobem amb alguns fets curiosos. En la seva pràctica política, Duran i Lleida, i amb ell CiU, semblen no tenir gaires problemes en afavorir els subsidis a butxaques irresponsables i acostumades al favor polític. Això sí, butxaques de bressol molt més prestigiós que aquelles en les que pensa Duran i Lleida quan parla d’abolir “la cultura del subsidi”. Així, per exemple, una inversió tan absurda com la construcció d’autopistes de peatge a Madrid (qui carai les farà servir havent-hi autovies?), que només està generant pèrdues, serà compensada pel govern de Madrid mercès a una esmena de CiU als pressupostos de l’Estat de 2011.

Gràcies a aquesta esmena, les concessionàries de les autopistes en qüestió, com ara Ferrovial o l’ACS de Florentino Pérez, ingressaran de les arques de l’Estat la diferència entre la facturació real de les autopistes afectades i el 80% de la facturació prevista en aquells períodes en que tinguin pèrdues. Quan, per contra, el trànsit per aquestes autopistes sigui superior al previst, les concessionàries només hauran de tornar a l’erari públic la meitat d’aquest excés. Aquest tracte durarà entre 10 i 20 anys, i les compensacions de l’Estat a les concessionàries es pagaran cada 5 anys amb interessos. És a dir: amb els diners de tothom és finançaran durant un parell de dècades les irresponsabilitats d’uns quants privilegiats. Em pregunto si això no equival a fomentar la “cultura del subsidi” de la que Duran abomina quan del que parla és de justificar les retallades de l’Estat del Benestar.

Es tracta d’un fet recorrent a la política de la dreta. Les injeccions de diners públics a les butxaques privades són criticades quan van destinades a les classes mitjanes i treballadores, per no parlar dels exclosos, tot argumentant que tals injeccions suposaran la creació d’una ciutadania depenent i improductiva. Quan en canvi parlem de bancs privats i grans multinacionals que han fet negocis absurds sabent perfectament que ho eren, els polítics conservadors com el senyor Duran no tenen el més mínim problema en rescatar aquestes corporacions de les conseqüències de les seves pròpies decisions. La qual cosa demostra que, per més que diguin, no estan contra la “cultura del subsidi”. Estan contra l’Estat del Benestar, que és molt diferent. Que hi hagi gent que visqui de la teta del govern ja els sembla bé, sempre i qual aquesta gent pertanyi a les classes altes.

És important entendre que això no és una qüestió de maldat o bondat, sinó d’ideologia. En l’ADN ideològic de la dreta, en totes les seves variants, es troba una forta presumpció moral a favor de les jerarquies socials existents. Per qui cregui que aquestes jerarquies estan justificades, és lògic i natural que s’inverteixin els diners de tothom en la seva defensa. No ho dic amb sarcasme: al llarg de la història, els defensors del paper de les minories privilegiades han comptat entre les seves files amb noms tan il·lustres com el de Plató o Ciceró. Es pot defensar amb arguments força raonables que cal una major acumulació de riquesa i poder de la societat en els seus estrats superiors. Jo no hi estaria d’acord i ho discutiria, com a persona d’esquerres, però acceptaria el duel.

L’únic que trobo a faltar en aquest sentit és una mica de sinceritat per part de polítics conservadors com el candidat de CiU pel 20N. Enlloc de desviar l’atenció parlant d’acabar amb la “cultura del subsidi”, preferiria que el senyor Duran i Lleida defensés amb arguments l’objectiu real que revela la seva pràctica parlamentària: la limitació de la concessió de subsidis, fins on sigui possible, a una minoria privilegiada. Aleshores, i només aleshores, podrem començar a tenir un debat seriós i honest sobre aquest tema.