Russell, “espirals de silenci” i mania persecutòria

paranoyaDarrerament, abunden, tant a la xarxa com a la premsa, anàlisis que apunten a un suposat “silenciament” a Catalunya de les veus que discrepen de la independència. Ja sabeu, les “espirals de silenci”, les “majories silencioses” i altres artefactes per l’estil. Anàlisis que no solen caracteritzar-se ni pel seu amor a la precisió conceptual, ni per la seva atenció a l’evidència empírica (com no sigui per torturar-la selectivament). Anàlisis que no resisteixen a un visionat d’una tertúlia dels “Matins”, i que per descomptat palesen oblits tan importants com que TV3 és només una de les televisions que es veuen a Catalunya, al costat de la qual hi ha conegudes portaveus de l’independentisme català com TVE, Telecinco, Antena 3 o 13TV. Fa pocs anys, quan al meu partit li anaven malament les coses, i quan més d’un company de militància feia aquesta mena d’anàlisis per justificar les continuades derrotes electorals, jo ja opinava que això són anàlisis de mal perdre, auto-enganys que per descomptat només empitjoren les coses, per gran que sigui la bona fe amb la que es facin.

Continue reading “Russell, “espirals de silenci” i mania persecutòria”

Un referèndum al meu garatge

camatsherreraduranHem convocat un referèndum al meu garatge.

Suposem (em baso en un famós relat de Carl Sagan, basat al seu torn en el mètode de teràpia de grup del psicòleg Richard Franklin) que jo li faig a vostè una asseveració com aquesta. Potser li agradaria comprovar-lo, veure’l vostè mateix. Al llarg dels darrers anys hi ha hagut incomptables demandes d’una major participació ciutadana a la presa de decisions. Quina oportunitat!

– Ensenyi’m-ho – diu vostè.

Jo el porto al meu garatge. Vostè mira i veu una escala, llaunes de pintura buides i un tricicle vell, però no veu ni urnes, ni paperetes, ni cabines enlloc.

Continue reading “Un referèndum al meu garatge”

Sapere aude, o la maduresa de la claredat

candleS’ha escrit molt, darrerament, sobre per què la pregunta de la consulta sobre el futur polític de Catalunya ha de ser, amb total claredat, una pregunta sobre la independència. Les raons donades són de sentit comú: des de la necessitat d’evitar que a l’endemà de la votació ens estiguem discutint sobre el que hem votat, fins la legitimitat que dóna a ulls del món el fet que quedi clar que la gent sap perfectament el que ha anat a votar. N’ha escrit a bastament gent força més llesta que jo com l’amiga Elisenda Paluzie, l’amic Pau Bossacoma, els membres del Consell Assessor per la Transició Nacional, o per descomptat, l’Oriol Junqueras. Per tant, no vull defensar la claredat més del que ja se l’ha defensada, sinó examinar els que, al meu entendre, són els dos principals arguments que el PSC, ICV i UDC (més opinadors afins) plantegen en contra:

Continue reading “Sapere aude, o la maduresa de la claredat”

Una docena de razones por las que Cataluña tiene que independizarse

estelada(Escrito conjuntamente con José Rodríguez)

De un tiempo a esta parte, no pasa un día sin que los medios catalanes y españoles alberguen noticias, debates u opiniones sobre el auge del independentismo catalán. Lo que no es seguro es si siempre lo hacen con toda la puntería deseable. En particular, parte de la prensa repite a diario lo que a nuestro entender es un topicazo: el de una Cataluña presentada como una especie dictadura étnica donde el independentismo vendría a ser el golpe de gracia contra unos sufridos y silenciosos castellanohablantes. En realidad, el independentismo catalán está cimentado en un patriotismo cívico donde lo habitual es encontrarte Garcías, Pérezs, Nadals, Piqués y, cada vez más, Mohameds y Zhangs. Todos “arrejuntaos” y, frecuentemente, con un apellido de más aquí y otro de un poco más allá. No podría ser de otra manera: en un país donde el 55% de los ciudadanos tiene el castellano como lengua materna, difícilmente un movimiento político puede ir a ningún lado sin una buena tropa de castellanohablantes. Estas líneas las escribimos dos de esos castellanohablantes independentistas, invisibles para la prensa madrileña: un Rodríguez socialista y un Pérez republicano. Con nuestra identidad plural a cuestas, apostamos sin aspavientos, pero con convencimiento, por una República Catalana independiente. Aquí, una docena de nuestras razones. Las principales, que no las únicas.

Seguir leyendo en Una docena de…

Les fronteres de la llibertat: republicanisme i secessió

Cicero-al-Senat-roma_ARAIMA20130926_0116_35En un article publicat a finals d’agost al bloc El Brou de la Ciutadella, Marc Bosch, estudiant de Ciències Polítiques a la UPF, mirava d’explorar una possible aplicació del republicanisme a la problemàtica del dret de secessió. Resumint molt, l’exposició de Bosch es recolzava en dos elements principals: (1) la teoria de la “democràcia contestatòria” del republicà Philip Pettit, en que la democràcia s’entén no només com a mecanisme de selecció d’elits via eleccions, sinó també com a conjunt d’instruments dissenyats per a que la ciutadania pugui posar en qüestió i discutir activament les decisions preses per les institucions democràtiques, a fi de mirar de modificar-les per procediments també democràtics; i (2) una concepció de les nacions a mig camí entre Kymlicka (les nacions com a comunitats culturals autòctones i territorialment delimitades, unides per trets objectius com la llengua) i Renan (les nacions com a plebiscits diaris, unides bàsicament per la voluntat de restar unides). Partint d’aquí, Bosch constatava l’existència, al si de molts Estats, de majories i minories nacionals, sovint amb visions conflictives sobre com ha d’organitzar-se l’Estat; quan aquest conflicte es torna irresoluble, ens diu en Marc, és legítim que la minoria se separi i formi el seu propi Estat, ja que el seu caràcter de minoria al si d’un conflicte irresoluble fa que no pugui exercir a la pràctica la funció “contestatòria” de la democràcia.

Seguir llegint al Pati Descobert.

Sobirania cartesiana

imagesUna de les meves lectures estiuenques està sent Jo robot, d’Isaac Asimov. Amb poca o cap semblança amb la versió filmica del príncep de Bel Air, la novel·la és en realitat una col·lecció de relats breus protagonitzats per humans immersos en una era futura en la qual la robòtica i l’exploració espacial han revolucionat la vida humana. En un divertidíssim relat d’aquesta col·lecció, titulat “Raó”, els protagonistes es troben a una estació espacial mirant de provar el funcionament d’un robot dotat d’alta autonomia i capacitat de reflexió, preparat per gestionar l’estació per si mateix. El cas és que el robot, intel·ligent com és, no triga a començar a fer-se preguntes: qui és ell? Qui l’ha dut allà? Quin és el sentit de la seva existència? El robot desconfia de les explicacions dels protagonistes, ja que és “evident” que no pot haver sigut creat per uns éssers inferiors com els humans, més dèbils que ell i sotmesos al deteriorament pel pas del temps. Finalment, el robot arriba a la cartesiana reflexió segons la qual l’únic evident és que ell pensa, i atès que pensa, existeix. D’aquí, cartesianament, va enfilant judicis de manera lògica fins que arriba a la conclusió que ha sigut creat pel generador d’energia de l’estació, el qual seria Déu Totpoderós. Un dels humans, resignat, afirma:per la freda raó i la lògica pots demostrar el que sigui… si trobes el postulat adequat.

Continue reading “Sobirania cartesiana”

Economia moral del nacionalisme espanyol

Félix Ovejero, un dels professors de la carrera al que recordo amb més respecte i estima, ha publicat avui un article en el que carrega contra el que, segons ell, és l’argumentari moral que es troba darrere el discurs econòmic del que ell anomena “nacionalisme”, i que sense pèrdua d’informació podem traduir per “nacionalisme perifèric” i, sense pèrdua d’esperit, per “nacionalisme català”. Ovejero comença la seva exposició comentant-nos que Francesc Homs va oferir una dada errònia, molt repetida en entorns sobiranistes, segons la qual el Tribunal Constitucional alemany hauria fixat un límit de dèficit fiscal pels länder del 4% del seu PIB. Segons Ovejero, això demostraria una mena de tendència patològica a la mentida per part dels nacionalistes perifèrics. Per descomptat, aquesta és la part més pobre de l’article, com si els ambients polítics més o menys propers al mateix Ovejero no tinguessin una quota més que generosa de mentides descarades, d’ocultacions sospitoses, de contradiccions flagrants, d’ensopegades hilarants, d’exageracions vergonyoses o d’estupideses sublims. A tot arreu hi ha comportaments d’aquests tipus, i mirar de jutjar un ideari (o millor dit, una família d’idearis) a partir de la falta d’honestedat o de les ensopegades d’algun dels seus portaveus polítics és una trampa intel·lectual que estic segur que a Ovejero no se li escapa, que darrerament repeteix massa sovint i que més valdria que deixés per l’univers dels tertulians de segona al que sortosament no pertany.

Continue reading “Economia moral del nacionalisme espanyol”

No li donem més voltes

Més enllà dels tòpics sobre el passat franquista, Espanya és, a dia d’avui, una democràcia moderna, reconeguda i consolidada. Que estigui travessada de problemes amunt i avall no li treu aquesta categoria. Itàlia o Grècia són dos exemples (entre molts) de que un país pot ser raonablement democràtic i tenir una classe política constantment esquitxada per la corrupció, el clientelisme o simplement la ineptitud per afrontar els reptes que es troben davant d’un país. Així les coses, un observador extern que conegués més aviat poc la dialèctica Catalunya-Espanya podria preguntar-se per què una majoria creixent de catalans aspira a la independència. La crisi, la corrupció i altres mals propis de la democràcia espanyola no semblen, a priori, explicacions suficients, tant pel fet que aquests es donen en no menor mesura a Catalunya, com pel fet que a altres indrets de l’Estat espanyol els mateixos factors no semblen haver provocat la mateixa resposta ni entre les elits ni entre la població.

Continue reading “No li donem més voltes”

Per què ens importa si Abraham Lincoln s’oposaria a la independència de Catalunya?

Fa pocs dies els amics del Pati Descobert publicaven un article del també amic i membre d’aquest col·lectiu, Marc Sanjaume, especialista en teories de la secessió. L’article responia a una pregunta que jo mateix em formulo sovint: s’oposaria Abraham Lincoln a la independència de Catalunya? La pregunta cobra sentit per quant Abraham Lincoln és recordat, precisament, com el president que va aconseguir mantenir la unitat dels EUA enfront de la secessió dels estats del Sud, que va dur a quatre anys de guerra civil; un dels conflictes més sagnants de la història d’aquest país. Sanjaume explica que el pensament de Lincoln observa dues possibles situacions en que la secessió d’algun estat de la Unió estaria justificada: o bé com a revolució moralment justificada enfront d’una situació de greu opressió d’una minoria per part del govern central, o bé com a fruit d’una reforma constitucional consensuada entre les parts que conformen l’Estat del qual el territori en qüestió es vol separar.

Seguir llegint al Pati Descobert

El preu del silenci de l'esquerra federalista desenganyada

Avui en dia pot sobtar recordar-ho, però fins fa pocs anys, i tret d’excepcions individuals, el gruix de l’independentisme polític i social l’havien anat conformant organitzacions que poc o molt estaven enquadrades dins l’àmbit de les esquerres catalanes. El primer independentisme mitjanament rellevant a nivell social, el que s’articula a l’entorn del Moviment de Defensa de la Terra als anys 80, és inequívocament d’esquerres. Quan el gruix d’aquest independentisme abandona gradualment l’MDT ho fa per integrar-se en un partit de centre-esquerra, ERC. I fins fa poc aquest partit de centre-esquerra representava en solitari l’independentisme al Parlament de Catalunya.

Continue reading “El preu del silenci de l'esquerra federalista desenganyada”