"Quan en el curs dels esdeveniments humans…"

La causa de la independència d’un país no sempre va associada als vells ideals de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. La història és plena d’exemples en que s’han fundat nous Estats no per alliberar una minoria, sinó per oprimir-ne una altra. Tanmateix, existeixen també multitud d’exemples d’Estats que s’alliberen del jou estranger no només per servir-se a ells mateixos, sinó també, i especialment, per servir a la causa de l’alliberament i el progrés de l’ésser humà. Tenim la sort que l’independentisme català, en general, i amb tota la seva diversitat ideològica, pertany al segon grup de moviments secessionistes: els que aspiren a la independència per fer una societat més lliure que la que deixen enrere.

Continue reading “"Quan en el curs dels esdeveniments humans…"”

Per què estic contra Eurovegas (i II): costos i alternatives

05A l’anterior article parlava dels suposats guanys que aportaria Eurovegas a Catalunya i per què crec que són, si més no, dubtosos. I els costos? Bé, d’entrada hi ha un de ben evident: la destrucció d’una bona part del que queda de l’espai natural del Delta del Llobregat. No només estem parlant de robar-li patrimoni natural a les properes generacions, sinó, com diu el manifest contrari al projecte, d’acabar amb el Parc Agrari del Baix Llobregat, una de les terres més fèrtils de la Mediterrània, així com de perdre un aqüífer que constitueix una de les principals reserves d’aigua de Catalunya. Dit així sona un discurs per hippys naturistes. Si finalment Eurovegas es construeix al Baix Llobregat, a la que vingui un estiu en que no plogui gaire i a Barcelona hi hagi sequera, ja veurem el que passa per anar de sobrats i oblidar-nos de que de les ruletes i el ciment no surt aigua.

Continue reading “Per què estic contra Eurovegas (i II): costos i alternatives”

Per què estic contra Eurovegas (I): els suposats guanys

Al contrari que altres persones, la meva oposició a Eurovegas no es deu a raons de principi. Independentment de les meves opinions morals sobre el joc o la prostitució, trobo que en general el govern no li ha de dir a la gent ni com guanyar diners ni com gastar-se’ls, sempre i quan ho faci per voluntat pròpia i no moguda per (ni fent servir) la coerció, la necessitat, la desinformació o l’addicció. Així mateix, considero que la preservació del territori i el medi ambient és un valor, però no un valor absolut, com tampoc no ho és la prosperitat econòmica, per cert: ambdós s’han d’equilibrar en cada cas per tal d’assegurar el màxim de benestar possible pel màxim nombre de gent possible de manera sostinguda en el temps. La meva oposició, doncs, ha crescut gradualment, començant per un sa escepticisme i pujant cap a una oposició frontal a mida que anava fent una anàlisi de cost-benefici sobre la base dels arguments i la informació aportats per partidaris i detractors del projecte. En aquesta sèrie de dos articles intentaré argumentar aquesta oposició.

Continue reading “Per què estic contra Eurovegas (I): els suposats guanys”

Van de "liberals" i no ho són

Fa uns dies, en una roda de premsa, el ministre d’economia espanyol Luis de Guindos deia, amb un somriure desencaixat, que “puede ser una contradicción que un liberal como yo hable de la creación de un banco público“. De Guindos es referia al seu suggeriment de crear una entitat financera pública que aplegués aquelles entitats que l’Estat havia rescatat per estar en una situació d’alt risc de fallida. A què venia aquest comentari de la contradicció entre aquesta idea i el “liberalisme” que se suposa que representa De Guindos? Vegem-ho.

Continue reading “Van de "liberals" i no ho són”

Religions teòriques, apostasies pràctiques

Max Weber deia que la política era l’art de perforar lentament tota mena de resistències, i que en el camí podies perdre la teva ànima. Amb aquestes críptiques paraules, el que el gran pensador alemany volia deixar palès era que la política no era territori per sants. O, com ho va dir no recordo quin dirigent socialdemòcrata alemany a no recordo on: governar (per tant, en darrera instància, fer política) no equival a aplicar un programa, sinó a escollir entre una merda i una merda més gran. La contradicció és consubstancial al món de la política com ho és, de fet, a la vida humana, perquè tota elecció té costos, i en el cas de la política aquests costos tenen inevitablement dimensions ètiques. Jo puc creure fermament en l’eutanàsia, però si defensar-la em costarà perdre unes eleccions i amb això no poder desenvolupar un programa fiscal progressiu que trobo que és més important encara que l’eutanàsia, aleshores he de triar entre dos objectius polítics que, conjunturalment, em fan caminar en direccions oposades.

Continue reading “Religions teòriques, apostasies pràctiques”

Lliures per buscar la felicitat: per què el 20N votaré, convençut, l'Alfred Bosch

Sent sincer, he de dir que amb les banderes, els himnes i altres mostres d’exaltació nacional em passa una mica com amb la policia, les forces armades o les presons. Una cosa és reconèixer en les forces armades un mal necessari, i fins i tot lloar els qui tenen el valor d’agafar les armes per defensar el seu país, i una altra molt diferent és considerar que les armes són una benedicció i que cal estimular entre la població una moral militarista. En particular, tinc la impressió, potser el prejudici, que tot sovint els discursos que sacralitzen la policia, les presons o les forces armades provenen de persones poc o gens predisposades a sacrificar les seves pròpies vides en defensa del país.

Continue reading “Lliures per buscar la felicitat: per què el 20N votaré, convençut, l'Alfred Bosch”

Duran, CiU i la cultura del subsidi

Un dels trets més marcats del discurs de Duran i Lleida per aquesta campanya electoral és la seva insistència en que Catalunya només sortirà de la crisi si els catalans “penquen durament” i “abandonen la cultura del subsidi”. Una idea recorrent en el discurs conservador des dels anys 80: l’Estat del Benestar ha creat individus dependents, passius i disposats a viure de la teta del govern; per tant, si volem que l’economia torni a tenir dinamisme, si volem estimular la inversió i la creació d’ocupació, hem de retallar en bona mesura aquest Estat del Benestar per evitar que ningú no se n’aprofiti i, així, només pugui guanyar-se la vida aquell qui s’esforci.

Continue reading “Duran, CiU i la cultura del subsidi”

Ho diré un cop més: Consell de Joventut sí, però no així

Ara ja fa dos mesos, el govern municipal del Prat de Llobregat va presentar, a corre-cuita i sense gairebé avisar, una proposta de creació d’un Consell Municipal de Joventut, acompanyada d’un esborrany de reglament. A les JERC – El Prat vam llegir en la notícia un triomf programàtic: a les eleccions municipals de 2007, la única força que va proposar la creació d’un Consell d’aquest tipus va ser Esquerra – El Prat. No vam rebre amb el mateix entusiasme, però, l’esborrany del reglament: un reglament que es notava fet amb precipitació, amb nombroses i ben cridaneres inconsistències en el redactat, i que dibuixava un model de Consell de Joventut poc transparent, poc democràtic i gens ambiciós.

Continue reading “Ho diré un cop més: Consell de Joventut sí, però no així”

Llum, foc, destrucció (i de pas demagògia)

No seré jo qui negui que el món va ple de brètols. Però ple ple. És difícil fer una gran manifestació en aquest país, en especial si és una manifestació de contingut social, sense que aparegui algun grupet d'”herois” disposats a lluitar contra els grans enemics de la classe obrera, com son les papereres i els contenidors. I si a això li sumem la tradició del “primer carrega i desprès pregunta” que els cossos de seguretat tenen en aquest país, la recepta per a que tot plegat acabi com el rosari de l’aurora està servida.

Continue reading “Llum, foc, destrucció (i de pas demagògia)”

La reforma laboral i l'humor dels rics

David Schweickart, matemàtic i filòsof nord-americà, diu a un interessant assaig (1) que a una economia capitalista està en l’interès racional-egoista de tothom el mantenir contents els capitalistes (pp. 141 i 142). Això és així degut a la pròpia naturalesa de l’economia capitalista: per a que aquesta estigui sanejada i funcioni, cal que la inversió no es deturi.

La resta és història: tenint en compte que els principals inversors són els individus amb les rendes més altes, en cas que aquests deixin d’invertir hi haurà una caiguda en picat de l’economia que acabarà per afectar amb més duresa els individus més pobres de la societat: menys inversió significa menys creixement econòmic, ergo menys feina, ergo més atur, ergo més pobresa. Significa també menys recaptació en impostos, ergo menys serveis socials, ergo, de nou, més pobresa (i més dura). Els polítics, que ho saben, van amb molt de compte amb ficar-se amb els rics, perquè s’hi poden jugar unes xifres d’atur i, amb elles, unes eleccions.

Continue reading “La reforma laboral i l'humor dels rics”