Si un es dedica a voltar per fòrums catalanistes o independentistes, per diaris digitals oberts a comentaris o simplement per la blocsfera, habitualment es trobarà un tipus d’independentista que és una mena de rèplica low-cost de l’intel·lectualoide aplicat a la xarxa: l’internautoide. L’internautoide reuneix tres característiques. Primera, disposa d’un ordinador amb connexió a Internet. Segona, no té ni punyetera idea de les dificultats i la complexitat que implica la lluita per la independència perquè mai s’hi ha implicat, ni poc ni molt, més enllà de (en alguns casos) pagar la quota d’afiliació a tal o qual associació, plataforma o partit. I la tercera: sol tenir molt de temps lliure, o en tot cas una feina que implica passar moltes hores mortes davant l’ordinador.
Etiqueta: independentisme
FID (Fauna Independentista Distorsionadora): intel·lectualoides. Com donar lliçons de moralitat sense fotre ni brot pel país
El màxim actiu de l’independentisme és la seva gent. Sense la gent perseverant i pencaire que ha construït el moviment independentista, no seríem on som avui dia. Però el màxim problema d’aquest moviment és, també, una part de la seva gent. Una part petita, però sorollosa i distorsionadora, que és la que acaba creant divisions i enfrontaments, que no sanes discrepàncies ni debats constructius. Jo els divideixo en tres categories: intel·lectualoides, internautoides i activistoides. Avui vull parlar dels primers.
Si l'independentisme creix, Esquerra també ho ha de fer
Uriel Bertran ho deia ahir al seu bloc: la independència ja reuneix més vots absoluts que no pas Esquerra, si més no a la Comunitat Autònoma Catalana. Després de les consultes del 25 d’abril, en efecte, el “sí” a la independència ja ha rebut 449.312 vots, en tant que Esquerra en va rebre, a les passades eleccions autonòmiques, 416.355. I això que de moment només han votat, aproximadament, la meitat dels municipis del Principat. Si a això li sumem que, segons les enquestes, les perspectives electorals del partit no són especialment bones a dia d’avui (repeteixo: a dia d’avui), ens trobem davant una paradoxa: l’independentisme creix en nombre de vots absoluts sense que això impliqui una expectativa de creixement per l’únic partit independentista del Parlament de Catalunya.
Continue reading “Si l'independentisme creix, Esquerra també ho ha de fer”