FID (Fauna Independentista Distorsionadora): activistoides. No pensis, actua (però sobretot no pensis)

Sense els homes i dones de totes les edats que es deixen les hores, poques o moltes, en lluitar per difondre l’ideal independentista arreu del país, avui dia no tindríem el país que tenim. Un país que, amb totes les seves grandeses i misèries, comença a variar el rumb cap a un horitzó independent, després de segles de confiar que, al final, Espanya resultaria ser un Estat reformable on el poble català s’hi pogués sentir còmode.

Com s’ha vist en els dos articles anteriors a aquest, tinc una desconfiança instintiva cap aquells i aquelles que jutgen sense actuar; també en el cas dels i les que jutgen moralment la militància i els quadres dirigents de l’independentisme sense la més mínima voluntat de posar-se a la feina. Naturalment, cada situació personal és particular, i no tothom té la possibilitat de dedicar part de les seves hores a l’independentisme. Però no hi ha dubte que la xarxa i les tribunes mediàtiques i acadèmiques van plenes de gent que, podent contribuir a la praxi independentista, ni que sigui de tant en tant, prefereixen refugiar-se en una torre de marfil i pontificar des d’ella.

Però en el cantó de la praxi també es cometen excessos. D’entre els milers d’activistes que destinen hores i hores a lluitar per la causa, n’hi ha una part, petita però molesta i insistent, que sembla creure que només existeix la praxi. Que amb gust encartellen, fan murals i organitzen campanyes, però que davant el debat i la mà alçada per preguntar, reaccionen amb nerviosisme, com si la reflexió sobre el que s’està fent i dient fos un perill.

Tothom qui hagi estat en una o més organitzacions independentistes, o que hagi col·laborat a tal o qual campanya, se n’haurà trobat. Jo els anomeno activistoides. No és que es caracteritzin per no participar en el debat al si del moviment independentista, cosa del tot respectable, sinó per estigmatitzar aquells i aquelles que sí que ho fan. Especialment, quan el debat gira a l’entorn de les maneres d’organitzar-se i lluitar que s’estan fent servir. L’activistoide, acostumat o acostumada a elles, i amb nul·la intenció d’avaluar si realment són les més adequades o eficients, tendeix a veure en el debat organitzatiu i estratègic una amenaça.

I com que hi veu una amenaça, es proposa acabar amb ella. Els activistoides més honestos recorren a l’argument de la unitat i la disciplina: si perdem el temps discutint, diuen, ens faltarà temps per actuar. Els més deshonestos, a la desqualificació personal, tot afirmant que qui aixeca la mà en una assemblea per fer preguntes incòmodes “només busca crear merder i destruir”, i coses per l’estil.

Ni uns ni altres tenen raó, al meu parer. En primer lloc, un debat ben portat i ordenat no només no és una amenaça per la unitat d’un grup d’activistes, sinó que pot reforçar-la si tots els punts de vista són presos seriosament i s’intenta arribar a consensos amples, i no a jocs inestables de majories i minories. I en segon lloc, no cal dir que qui, a més de treballar per la causa, es molesta en reflexionar sobre la feina feta per la causa, no només no busca destruir res sinó que intenta enfortir el moviment independentista, millorant aquelles coses que, al seu parer, no funcionen com ho haurien de fer.

I és que “discrepar” i “destruir” només s’assemblen en que són dues paraules que comencen per la lletra “d”: en res més. Entre ser un/a militant disciplinat/da i ser un/a robot sense criteri propi, no hi ha pas una línia fina: hi ha un abisme. I és un abisme pel qual es perd una cosa fonamental per a que la feina feta per la causa realment beneficiï la causa. Una cosa que, en aquest cas, comença per “e”: eficiència.



One Reply to “FID (Fauna Independentista Distorsionadora): activistoides. No pensis, actua (però sobretot no pensis)”

  1. Lluís, m’acabo de llegir la trilogia FID i estic totalment d’acord amb el que dius.
    Realment, els que són pitjors són els internoides, ja que poden dir qualsevol burrada que no hauran de donar la cara ni ningú els hi demanarà explicacions!
    Només cal passar-te una estona per Racó Català per veure que si tots ells es possessin a treballar pel país dedicant-hi les hores que dediquen a l’ordinador, ja seriem independents!!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *