NOCHE ELECTORAL EN PODEMOSLes enquestes estan confirmant el que qualsevol ullada a l’Àrea Metropolitana de Barcelona mostra a qui vulgui veure: Podemos està fent forat a Catalunya. I ho està fent en un context en principi tan desfavorable al seu discurs com és el procés sobiranista, en que l’eix nacional està passant com una piconadora per sobre d’aquells que promouen, com és el cas de Podemos, una “tercera via federal” entre la independència i l’actual autonomia.

La meva lectura d’aquest fenomen és molt guesswork, però em sorprendria molt equivocar-me: Podemos estaria fent forat en particular al cinturó roig de Barcelona entre persones de 25 a 40 anys, que habitualment o no votaven o votaven PSC (de fet, algunes dades apuntarien en aquesta direcció). I ho estaria fent, al meu entendre, pel mateix motiu que crec que explicaria, en part, que fins i tot al cinturó roig de Barcelona l’independentisme hagi experimentat un creixement substancial durant els últims anys: l’esperança d’un canvi possible enfront de la crisi terminal del règim del 78. La diferència, evidentment, és que Podemos proposa un canvi en clau espanyola i l’independentisme proposa un canvi en clau catalana.

(més…)

washington_declaration_independenceLa consulta del 9N és història. Podem entrar en valoracions sobre si l’alternativa impulsada per CiU és millor o pitjor, en les seves mancances i en les seves esperances i, com no, en qui és responsable de què. Però això ja és feina d’arqueòleg. Com dic, la consulta ja és història. La pregunta s’imposa: i ara què? Crec que la majoria dels independentistes pensem que ara toca explorar amb tot l’entusiasme possible el procés participatiu en que el govern Mas ha convertit el 9N. Quan et tanquen una porta i et deixen una altra entreoberta, el pitjor és quedar-te on estàs.

I després, això sí, el plat fort de debò: unes eleccions convocades i llegides en clau plebiscitària constituent. De fet, la societat civil sobiranista ha sigut clara en aquesta qüestió: el seu suport al “nou 9N” és condicional a que s’entengui com una primera volta d’unes eleccions plebiscitàries constituents, a convocar en tres mesos. Una opinió en la que ERC coincideix plenament. Si com a comunitat autònoma “rebel” dins el marc constitucional espanyol no hem pogut exercir el dret a decidir, caldrà exercir-lo fora d’aquest marc. És a dir, com a república independent.

(més…)

Posted by admin at 9 octubre 2014

Category: Política, Política catalana

Etiquetes: , , , , ,

drafting-declarationLa Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica és un dels documents més inspiradors de la història contemporània. Proclama ideals autènticament revolucionaris per la seva època, i en bona mesura per la nostra, tot dibuixant un credo il·lustrat i republicà en el qual els governs deixaven de ser un resultat de la tradició o de la divina Providència, i passaven en canvi a tenir la seva justificació en la protecció de certs drets inalienables que l’home tindria en virtut de la seva pròpia naturalesa (nota: sí, a les dones encara no se les havia convidat a la festa…). Com passa amb tota gran fita històrica, milers de petites anècdotes van anar traçant el camí fins arribar a l’aprovació de la Declaració per part del Congrés Continental. Una en particular porta uns dies rondant-me el cap.

(més…)

Posted by admin at 11 setembre 2014

Category: Cultura, Economia, Política, Política catalana

Discurs Fúnebre de PèriclesTenia pensat escriure un article sobre el que representa aquest Onze de Setembre que viurem avui, i sobre la tardor decisiva a la que dóna començament. Tanmateix, com en la majoria dels afers polítics, els clàssics ja van dir pràcticament tot allò important, o sigui que parlaré del que van parlar ells. En aquest cas, crec que el famós Discurs Fúnebre de Pèricles, recollit per Tucídides a la Història de la Guerra del Peloponès, resumeix força bé el que penso i sento avui, i com veig la tardor que ens espera. Pèricles, el màxim dirigent d’Atenes durant el seu Segle d’Or, pronuncià aquest Discurs durant la Guerra que enfrontà l’oligàrquica Esparta amb la democràtica Atenes a finals del segle V. a. C. Amb aquest Discurs, Pèricles pretenia honrar els soldats atenencs morts durant els primers anys del terrible conflicte que enfrontà les dues grans repúbliques gregues.

(més…)

Posted by admin at 26 juliol 2014

Category: Política, Política internacional

Etiquetes: , , , , , ,

protective1Advertència prèvia: aquest article vol analitzar l’evolució de l’ofensiva israeliana sobre Gaza i de l’activitat armada de Hamas des del punt de vista de la seva respectiva efectivitat político-militar, però no pretén fer cap lectura ètico-política de res del que està passant a Gaza, ni del conflicte d’Orient Mitjà en general. Si el lector detecta qualsevol intenció de judici ètic en qualsevol part de l’article, o ho haurà llegit malament o no m’hauré sabut explicar. Tinc les meves posicions ètiques sobre aquest conflicte, però no és el tema de l’article.

Després de dues setmanes d’ofensiva israeliana sobre Gaza, podem començar a avaluar l’efectivitat de les accions de Hamàs i d’Israel en termes político-militars; és a dir, preguntar-nos “qui va guanyant?”. En termes de body count, per la banda israeliana es poden comptar 35 morts (32 soldats, 3 civils) i 178 ferits (150 soldats, 28 civils); per la banda palestina costa tenir dades precises, degut a la diversitat de fonts i al fet que els combatents pertanyen a forces irregulars, però pel boc gros les xifres més recents del Ministeri de Sanitat de Gaza parlen de més de 600 morts i més de 3.000 ferits, amb l’ONU estimant que fins un 80% d’aquestes baixes poden ser civils. A més, mentre que els atacs amb coets de Hamàs gairebé ni han tocat les infraestructures i equipaments militars israelians, les Forces de Defensa d’Israel afirmen haver destruït més de 1715 “llocs terroristes”; entre ells, 66 accessos a un total de 23 túnels. Val a dir que entre les infraestructures destruïdes per Israel n’hi ha, també, de civils; entre ells, fins a 25 centres mèdics. En qualsevol cas Israel, doncs, sembla estar guanyant les batalles, per pallissa.

(més…)

Posted by admin at 9 juliol 2014

Category: Política, Política internacional

Etiquetes: , , ,

800px-Israel_and_Palestine_Peace.svgRecupero un article que vaig publicar l’any 2009 al meu antic bloc. Per raons tan òbvies com tristes, el tema està d’actualitat, i personalment trobo que el que vaig escriure aleshores continua tenint vigència. Que jutgi el/la lector/a.

En tot conflicte violent ambdues parts cometen excessos que cal condemnar, però sovint l’origen i el desenvolupament del conflicte ens permeten identificar-nos en gran mesura amb una de les parts en conflicte; “donar-li la raó” al temps que es condemnen els seus excessos. La bomba atòmica sobre Hiroshima, l’internament de nord-americans d’origen japonès a camps de concentració, el bombardeig massiu sobre la població civil de les ciutats alemanyes o els afusellaments indiscriminats de presoners de guerra alemanys per part de les forces soviètiques són algunes de les grans bestieses que els aliats van cometre durant la Segona Guerra Mundial, però això no impedirà a cap persona de mentalitat progressista i demòcrata situar-se retrospectivament de part dels aliats i contra les potències feixistes d’Alemanya, Itàlia i Japó.

(més…)

juancafrancoL’anunci, ahir, de l’abdicació del rei Joan Carles I d’Espanya en el seu fill Felip, ha desfermat un debat més que previsible en els temps que corren: monarquia vs. República. D’entre les reaccions primerenques suscitades per aquest debat, no m’ha sorprès particularment la d’alguns (des de tertulians fins acadèmics passant per polítics) que, vinculats al PSOE i amb una evident incomoditat ideològica, s’han proclamat monárquicos a fuer de republicanos, tot menyspreant el debat monarquia vs. República com “una qüestió merament simbòlica”. Avui m’agradaria repassar aquesta posició i exposar per què crec que el debat sobre la monarquia, a l’Estat espanyol, és una qüestió més que simbòlica i que, de fet, fins i tot en els seus aspectes simbòlics és d’enorme importància pel futur de la democràcia a l’Estat espanyol.

(més…)

lleoAl primer article vam veure com Rajoy denegava la petició d’autorització d’una consulta sobre la independència de Catalunya en nom de la sobirania nacional espanyola, tot lligant aquesta al concepte mateix de democràcia. Al segon article, vèiem com aquesta argumentació, a banda de contradictòria, es basava en un exercici de lògica circular que ens deixava a les portes d’una pregunta que no semblava tenir resposta: “qui és, doncs, el poble sobirà?”; la qual, traduïda al cas que ens ocupa, seria “qui és, doncs, el poble sobirà en el cas de Catalunya? El poble espanyol o el català?”. La majoria dels representants del poble espanyol defineixen aquest com el sobirà; la majoria dels representants del poble català, en canvi, reserven aquest lloc al poble català. I Dahl ens recorda, a Democracy and Its Critics, que aquestes controvèrsies rara vegada tenen una solució inequívoca.

Seguir llegint al Pati Descobert

dels-drets-humans-no-que_ARAIMA20140415_0004_77A l’anterior article vam veure com Rajoy denegava l’autorització per una consulta sobre la independència de Catalunya apel·lant a la sobirania nacional espanyola i lligant aquesta a l’ideal democràtic: si permetem, vindria a dir Rajoy, que una minoria pugui escapar-se de les decisions que prenem democràticament com a poble sobirà, la democràcia es troba en perill.

La sobirania nacional espanyola seria el que protegiria la llibertat de tots els espanyols i, per tant, també la de tots els catalans. Aquesta argumentació aparenta una gran solidesa lògica, però té dos problemes: (1) és contradictòria, i (2) està basada en un exercici de lògica circular.

Seguir llegint al Pati Descobert

Rajoy-que-no-Gallardon-PSOE_ARAIMA20140123_0032_13El passat dimarts 8 d’abril Jordi Turull per CiU, Marta Rovira per ERC i Joan Herrera per ICV – EUiA van anar al Congrés espanyol a defensar una petició que, com recordava més tard Rosa Díez, hi arribava per enèsima vegada, encara que probablement per última: la petició d’autorització per celebrar una consulta democràtica sobre la independència de Catalunya.

El mecanisme legal invocat en aquest cas era l’article 150.2 de la Constitució, mitjançant el qual es transferiria a la Generalitat la competència per convocar la consulta. L’argumentació central que Mariano Rajoy (i, per extensió, Rubalcaba, així com Díez) va exposar per denegar la petició dels representants catalans es va basar en dues idees relacionades però diferents: 1) que el que es demanava era “inconstitucional”; i 2) que la sobirania, a l’Estat espanyol, rau en el conjunt del poble espanyol. El primer és un argument jurídic; el segon, un de polític. Aquest article té la intenció d’examinar breument aquest segon argument, tot especificant el sentit que Rajoy està donant a la paraula “sobirania”; un segon article anirà dedicat a criticar l’argument, descrivint-lo com a contradictori i, sobretot, basat en un exercici de lògica circular ; i un tercer article mirarà de plantejar vies per resoldre la controvèrsia que aquesta lògica circular, en tant que tal, no pot resoldre.

Seguir llegint al Pati Descobert