Ayuso vs. Aragonès: dues visions de la llibertat

A desgrat de les seves (grans) diferències, Isabel Díaz Ayuso i Pere Aragonès tenen una cosa en comú: el lloc central que la paraula “llibertat” ocupa en les seves respectives retòriques. Ayuso va tenir com a eslògan de campanya un explícit “Comunismo o libertad” (com si els seus rivals de Más Madrid, Podemos o el PSOE tinguessin intenció de col·lectivitzar ACS, diguem-ne). Per la seva banda, durant la pressa de possessió del seu govern, Aragonès va demanar als flamants consellers i conselleres que treballessin per “projectar Catalunya cap a un futur de felicitat, llibertat i benestar per a tothom“. No sembla que la invocació comuna de la llibertat es tradueixi, però, en una agenda socioeconòmica similar. N’hi ha prou amb fer una ullada a la política fiscal d’ambdós governs (per bé que, certament, és fàcil ser Madrid i renunciar a recaptar impostos als rics amb una mà quan, amb l’altra, reps una pluja de diners públics per part del govern espanyol).

Seguir llegint a LaRepublica.cat

Més enllà de la por i de l’esperança: raó, emocions i lluita

Els triomfs i les derrotes mai no són definitius. Quan es fracassi, caldrà continuar lluitant. Quan es triomfi, tocarà defensar allò que s’ha guanyat. I en tots dos casos, arribat el moment, hi haurà gent que agafarà el relleu a partir de la bona feina que s’hagi fet. La vida col·lectiva, com la individual, és una lluita permanent que cal entomar, en la mesura del possible, sense por ni esperança, sinó amb raó i perseverança.

Seguir llegint a Crític

La corrupció: una amenaça contra la llibertat republicana

La crisi econòmica de 2008, i la posterior crisi social, van ajudar a posar sobre la taula un fenomen que anteriorment tothom criticava, però que en realitat es tolerava en bona mesura: la corrupció. Tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol, el reguitzell de casos com ara Palau, Gürtel, Urdangarín o ERO va ser, sens dubte, un dels factors que van obrir una gran escletxa en el consens entorn el règim del 78. La corrupció se sol abordar com una amenaça per a la moral pública, la prosperitat econòmica i la legitimació de les institucions. En aquest article vull recordar que, per a la tradició republicana, la corrupció també és una amenaça contra un altre valor: la llibertat.

Seguir llegint a Revista Mirall.

Els futurs que anuncien els balcons

Un nen observant des del balcó de casa els carrers del seu municipi durant el confinament / ANNA FERRÀS

Si hi ha un consens aparent respecte la crisi de la Covid-19 és que “això ho canvia tot”, i que “el món no tornarà a ser el mateix”. Personalment, sóc molt escèptic respecte la futurologia social, i no trobo descartable la possibilitat que, un cop superada la pandèmia, el món en visqui una altra, però d’amnèsia. Ja es veurà. Tanmateix, l’experiència històrica ens indica que, efectivament, les grans pandèmies acostumen a tenir efectes profunds a nivell polític, cultural i socioeconòmic. Com que sóc escèptic respecte la futurologia, més que preguntar-nos “cap a on anirà el món”, trobo útil preguntar-nos “cap a on pot anar”.

Seguir llegint a Crític.

Regular els monopolis o regular la competència: el debat entre Croly i Brandeis

En plena era de creixement desbocat de les desigualtats, un vell problema relacionat va agafant nova rellevància: l’emergència de gegants empresarials amb poder monopolista o quasi-monopolista, com ara Amazon, Google, Alibaba, Microsoft, Facebook, Apple, Huawei o els bancs “too big to fail“. Un problema que no només amenaça el treball, la petita i mitjana empresa o els consumidors: també posa en escac la democràcia, en forma de xantatges, portes giratòries, finançament electoral i corrupció. Es tracta, com dic, d’un vell problema. Tan vell, que a inicis del segle XX va motivar un dels debats més interessants de la història dels EUA, poc conegut a aquesta banda de l’Atlàntic: el debat entre els candidats presidencials Teddy Roosevelt i Woodrow Wilson. Que, en realitat, va ser un debat entre els seus dos intel·lectuals de capçalera, respectivament: Herbert Croly, teòric polític; i Louis D. Brandeis, jurista. El primer apostava per enfortir el poder del govern central per a regular els monopolis; el segon volia dificultar-ne l’aparició mitjançant la regulació de la competència. Per a entendre aquest debat, ens hem de remuntar al segle XIX.

Seguir llegint a Revista Mirall.

Spinoza: raó, felicitat i llibertat republicana

Pèricles d’Atenes afirma, en un dels textos clàssics del republicanisme democràtic, que “no hi ha felicitat sense llibertat, ni llibertat sense coratge.” Que en un discurs polític la felicitat ocupi un lloc d’aquesta importància pot sobtar-nos, acostumats com estem, pel sentit comú dels nostres temps, a veure-la com un fenomen a-polític, purament privat. I, tanmateix, el vincle entre llibertat i felicitat travessa tota la tradició republicana, que com vaig explicar en un altre article no identifica la llibertat amb l’absència d’interferència per part de l’Estat (com fa el gruix del liberalisme), sinó amb la dispersió i el control ciutadà de tota forma de poder, ja sigui pública o privada. Un dels autors que ens ajuda entendre millor en què consisteix aquest vincle entre llibertat republicana i felicitat assenyalat pels demòcrates antics és, precisament, un dels primers demòcrates moderns: el filòsof judeo-neerlandès Baruch Spinoza (1632 – 1677).

Seguir llegint a Revista Mirall.

‘República’ no és un eslògan

Quin és el significat del significant “república”? Avui dia, la majoria de la gent associa aquesta paraula al simple fet de que la figura del cap d’Estat no estigui lligat a una dinastia reial. En realitat, aquest és un significat relativament recent, derivat del fet que durant els segles XVIII i XIX el republicanisme va tenir en la figura del rei absolut el seu principal antagonista. Per a la tradició republicana, però, el menys important d’un règim polític és qui sigui el cap d’Estat. Per tant, en què consisteix aquesta tradició? Què significa “república”, més enllà de l’eslògan? Què és el republicanisme?

Seguir llegint a Revista Mirall.

Cuatro errores. Una respuesta a “Tres naciones”, de Juan Claudio de Ramón

Publica Juan Claudio de Ramón un artículo en El País que, a mi parecer, se enmarca en los esfuerzos del españolismo de centro-izquierda y de centro-derecha por distinguirse de la compañía incómoda de Vox en la “cuestión nacional”. El artículo viene a decir que, actualmente, en el Estado español compiten tres concepciones de la nación: la de los independentistas, basada en la lengua catalana, y que por tanto no ve a España como nación; la de los “patriotas constitucionales”, basada en la Constitución, y que por tanto ve a España simplemente como un resultado de “la ley que nos hace libres e iguales”; y la de la ultraderecha, basada en la tradición, y que por tanto ve a España como comunidad eterna y pre-constitucional.

Observo cuatro grandes errores de análisis en este artículo.

Continue reading “Cuatro errores. Una respuesta a “Tres naciones”, de Juan Claudio de Ramón”

El problema no es la diversidad: son los idiotas

Este artículo no es una crítica del libro de Daniel Bernabé, La trampa de la diversidad, que tanto revuelo ha causado. Para ello, debería habérmelo leído, y no es el caso. Esto es una crítica de las ideas que Bernabé explica en una entrevista hablando, precisamente, de su libro; ideas que, entiendo, forman el núcleo central del mismo. Si tuviera que resumirlas, lo haría en cinco tesis: (1) el apoyo de una parte de la clase trabajadora occidental a la extrema derecha tiene que ver con la debilidad de la izquierda; (2) la izquierda es débil porque cada vez se concentra más en cuestiones simbólicas que en políticas reales; (3) la izquierda se concentra en cuestiones simbólicas porque ha dejado en segundo plano la lucha de clases en favor de la diversidad cultural; y (4) este foco sobre la diversidad cultural dificulta el debate racional dentro de la izquierda, ya que todo se reduce a una competición entre identidades de grupo; y (5) la izquierda históricamente nunca ha sido de defender minorías, ni diversidades, sino mayorías e igualdades. Continue reading “El problema no es la diversidad: son los idiotas”

El messianisme, malaltia adolescent de l’independentisme

Llegia avui un article de Pere Cardús on venia a desenvolupar la següent tesi: quan un independentista critica Puigdemont per haver triat Quim Torra per a substituir-lo com a president, simplement li està fent el joc a l’espanyolisme. Textualment: “en la reacció d’una bona part del sobiranisme, hi veig la nostra debilitat més gran. Ja fa un cert temps que l’observo. I és aquesta facilitat d’empassar-se i sucumbir a les campanyes més barroeres del nacionalisme espanyol. Aquesta facilitat de ballar la música que fan sonar.

Jo veig les coses de forma completament contrària. Que l’elecció de Quim Torra ha estat un tret al peu de l’independentisme és evident; només cal llegir una mica la premsa internacional. La idea que això no ens hauria de preocupar perquè “no hem de ballar la música que fa sonar l’adversari” és absurda en política: l’adversari existeix, les seves tàctiques t’afecten i el que has de valorar és com enfrontar-t’hi. Posar-li les coses fàcils deliberadament no és un símptoma de “coratge” ni de “desacomplexament”, sinó de ceguesa. Quan el principal propòsit propagandístic de l’adversari és convèncer mitja Catalunya que la odies, i el món que ets una versió local de Le Pen, posar de president algú amb la motxilla de Torra, per molt bon home que sigui, és un error. I el que és pitjor: un error innecessari, perquè de noms alternatius (dins JxCat mateix) n’hi havia de sobres. Simplement, ens ho podríem haver estalviat.

Continue reading “El messianisme, malaltia adolescent de l’independentisme”