Esmolant el cisell

Fa uns dies, un amic meu em comentava (no sé si és cert o no) que als Estats Units moltes empreses privades, a l’hora de contractar una persona per feines de responsabilitat, valoren molt que l’aspirant hagi muntat empreses que hagin fracassat. S’interessen per saber quines empreses eren, quines previsions es van fer a l’hora de muntar-les i quines van ser les causes de la seva fallida. I la veritat és que no és la primera vegada que sento això sobre la cultura empresarial nord-americana. Pot semblar una paradoxa, però el meu amic argumentava que les empreses fracassades mostren dues coses en una persona: primer, valentia; i segon, experiència. Tothom ho experimentem en la nostra vida quotidiana: dels errors s’aprèn. Per ells progressem i madurem.

Seguir llegint →

A l’anterior article sobre el debat entre unilateralistes i autodeterministes explicava per què crec que un referèndum d’autodeterminació és una millor opció de cara a guanyar simpaties internacionals cap a la causa de la sobirania catalana, que no pas una proclamació unilateral de la independència per part del Parlament de Catalunya. Tanmateix, crec que les raons determinants per convocar un referèndum abans de proclamar la independència són, sobretot, d’ordre intern.

Seguir llegint →

Darrerament, s’ha posat de moda, dins l’independentisme, el debat entre els partidaris d’una proclamació unilateral d’independència des del Parlament, d’una banda, i els que aposten per un referèndum d’autodeterminació convocat igualment des del Parlament, d’una altra. Per estalviar lletra, anomenaré “unilateralisme” la primera opció i “autodeterminisme” la segona. L’unilateralisme sol argumentar que un referèndum d’autodeterminació és impossible i inviable dins l’Estat espanyol, ja que aquest mai no l’autoritzarà. D’aquesta premissa es derivaria la necessitat de trencar unilateralment amb la legalitat espanyola. Només aleshores els i les catalanes podran lliurement decidir el seu futur. La sentència del Tribunal Internacional de Justícia afirmant la legalitat de la proclamació unilateral de la independència de Kosovo vindria, segons s’argumenta, a confirmar aquest argument.

Seguir llegint →

El següent decàleg té per objectiu recopilar un seguit de pràctiques que, aplicades a amb diligència i imaginació, ens permetran crear aquelles típiques i inoblidables situacions de conflicte que aconsegueixen fer de l’independentisme un moviment més conegut per les seves divisions i enfrontaments que pel seus acords i debats constructius.

Seguir llegint →

Avui, els gruix dels consellers nacionals d’ERC adherits i adherides a Esquerra Independentista, així com un seguit de càrrecs i referents territorials, hem enviat aquesta carta oberta a la militància d’EI. El missatge és clar: la marca EI ha sigut desactivada de facto per decisions alienes a la nostra voluntat, però el projecte, les persones i la lluita pel canvi a ERC continuen. Malgrat que el comunicat no admet, en principi, noves signatures, si que serà d’agrair que se li doni la màxima difusió possible.

Seguir llegint →

Si hagués de classificar els i les independentistes segons el seu grau de compromís militant amb la causa, crec que els (ens) dividiria en tres grups. Per un cantó, trobem el que podríem anomenar “l’independentisme de trinxera”; el formen els i les que militen a l’independentisme en les victòries i en les derrotes, conscients que la construcció d’un Estat propi és una tasca complicada que requereix no només de moltes mans, sinó de molta paciència. No dic que en aquest grup no faltin vicis; sovint, per exemple, s’hi pot observar una certa despreocupació sobre quin full de ruta s’ha de seguir per arribar a la independència, i per tant una certa tendència a fer les coses “com sempre”, per pura inèrcia. Però crec que és evident que, sense persones així, l’independentisme ni hauria nascut ni perduraria.

Seguir llegint →

Espàrtac (1960), dirigida per Stanley Kubrick i basada en la novel·la homònima de Howard Fest, és probablement un dels films més celebrats del gènere peplum. Si bé l’argument de la pel·lícula gira a l’entorn de l’heroica figura d’Espàrtac, el líder de la revolta d’esclaus que va sacsejar la darrera República Romana, la subtrama més interessant del llargmetratge és, al meu parer, la que enfronta els senadors Grac i Cras.

Seguir llegint →

Corria l’any 2007. Les eleccions municipals havien anat prou bé a la meva ciutat, el Prat, on per primera vegada des dels temps de la República, Esquerra obtenia representació a l’Ajuntament. Però a la resta del país, en conjunt, les coses no havien anat precisament bé: s’havia baixat en termes de vot relatiu global, s’havia perdut representació a municipis on Esquerra feia temps que hi era, en alguns casos es va desaparèixer del consistori, i a l’àrea metropolitana (que era on l’aposta del Govern d’Entesa havia d’aportar-nos més rèdits) es patia un dels descensos més acusats de tot el país.

Seguir llegint →

Una encantadora cançó de Gerswhin diu, referint-se a l’amor, allò de “nice work if you can get it / and you can get it if you try“. Vaja, que estimar-se és cosa de dos i que al final, d’una manera o d’una altra, no hi ha altra manera d’aconseguir endur-se el gat a l’aigua si no és intentant-ho. Tot i que, al final, no hi ha seguretat en res. Intentant-ho, pots aconseguir-ho. Però només “pots”. Bona feina si ho aconsegueixes, i pots aconseguir-ho si ho intentes.

Seguir llegint →

Abans de res, començaré per no fer de la necessitat virtut: a mi, com a la majoria dels i les militants independentistes, no m’entusiasma la idea que Espanya guanyi el Mundial 2010. I no pel fet en si de que guanyin o deixin de guanyar. La selecció espanyola m’importa tant com la brasilera o l’argentina: ni hi estic a favor ni hi estic en contra, perquè simplement no m’hi veig representat. I si he de ser honest, i sense ser un expert en futbol, trobo que si la selecció espanyola guanya aquest Mundial s’ho haurà merescut, perquè estan jugant extraordinàriament bé.

Seguir llegint →

Sense ànim de ser grandiloqüent, crec que d’aquí a no tants anys el 8 de juny de 2010 serà recordat com un dia històric. L’admissió a tràmit, per part de la Mesa del Parlament de Catalunya, de la Iniciativa Popular per convocar un referèndum d’independència, suposa una fita en el combat democràtic que els sectors més avançats de la societat catalana mantenen amb l’Estat espanyol de cara a aconseguir, no ja la independència, sinó simplement el dret de decidir. O dit com sempre s’ha dit: el dret a l’autodeterminació, que no és sinó la democràcia aplicada a les fronteres.

Seguir llegint →