Esmolant el cisell

En Ferran Requejo parla sovint de les “paraules màgiques”. Es tracta de paraules que, pel sol fet de pronunciar-se, ja semblen atribuir a qui parla la solució a problemes complexes. Solució que en la majoria dels casos no existeix, ja que aquestes paraules solen ser emprades de forma imprecisa (que no significa que siguin imprecises per se). Passa amb termes com “multiculturalitat”, “sostenibilitat”, “interculturalitat”, “valors republicans” i un llarg etcètera de termes que habitualment apareixen als discursos polítics a casa nostra sense dur al costat una definició més o menys precisa, o si més no un paquet de mesures pràctiques que ens puguin ajudar a fer-nos una idea sobre què és exactament el que ens estan proposant. És més: es tracta de paraules que tenen un misteriós efecte, i és que sembla que eximeixen qui les pronuncia de la necessitat, precisament, de definir-les en termes pràctics.

Seguir llegint →

Max Weber deia que la política era l’art de perforar lentament tota mena de resistències, i que en el camí podies perdre la teva ànima. Amb aquestes críptiques paraules, el que el gran pensador alemany volia deixar palès era que la política no era territori per sants. O, com ho va dir no recordo quin dirigent socialdemòcrata alemany a no recordo on: governar (per tant, en darrera instància, fer política) no equival a aplicar un programa, sinó a escollir entre una merda i una merda més gran. La contradicció és consubstancial al món de la política com ho és, de fet, a la vida humana, perquè tota elecció té costos, i en el cas de la política aquests costos tenen inevitablement dimensions ètiques. Jo puc creure fermament en l’eutanàsia, però si defensar-la em costarà perdre unes eleccions i amb això no poder desenvolupar un programa fiscal progressiu que trobo que és més important encara que l’eutanàsia, aleshores he de triar entre dos objectius polítics que, conjunturalment, em fan caminar en direccions oposades.

Seguir llegint →

La setmana passada es van complir 70 anys del bombardeig de Pearl Harbor, que va motivar l’entrada dels EUA a la Segona Guerra Mundial. Crec que és un bon moment per recordar el lligam entre el resultat d’aquesta guerra i els progressos que es van aconseguir a la post-guerra, i que avui dia estan en perill. Començaré per aigualir el mite: malgrat els relats de bons i dolents que la propaganda de Hollywood i de Moscú ens han fet arribar durant generacions, la Segona Guerra Mundial va ser fonamentalment un conflicte entre grans potències imperials: França i la Gran Bretanya tractant salvar el que podien dels seus imperis colonials, i els EUA, la URSS, Alemanya i el Japó tractant de treure profit de la decadència de francesos i britànics. El joc d’aliances entre aquestes potències va fer la resta i per això la Segona Guerra Mundial va acabar com va acabar.

Seguir llegint →

Darrerament, més que mai, els mercats són els protagonistes de les notícies, les tertúlies i els articles. Se suposa que és per la pressió dels mercats que els governs estan prenent decisions impopulars o, directament, caient. D’aquí venen les habituals crítiques que, sobretot des de l’esquerra, es fan “als mercats”. Tanmateix, crec que els progressistes, emprant aquesta expressió d’aquesta manera, a banda de caure en una equivocació terminològica, estem també fent un favor a aquells a qui se suposa que volem combatre. M’explicaré.

Seguir llegint →

Sent sincer, he de dir que amb les banderes, els himnes i altres mostres d’exaltació nacional em passa una mica com amb la policia, les forces armades o les presons. Una cosa és reconèixer en les forces armades un mal necessari, i fins i tot lloar els qui tenen el valor d’agafar les armes per defensar el seu país, i una altra molt diferent és considerar que les armes són una benedicció i que cal estimular entre la població una moral militarista. En particular, tinc la impressió, potser el prejudici, que tot sovint els discursos que sacralitzen la policia, les presons o les forces armades provenen de persones poc o gens predisposades a sacrificar les seves pròpies vides en defensa del país.

Seguir llegint →

Un dels trets més marcats del discurs de Duran i Lleida per aquesta campanya electoral és la seva insistència en que Catalunya només sortirà de la crisi si els catalans “penquen durament” i “abandonen la cultura del subsidi”. Una idea recorrent en el discurs conservador des dels anys 80: l’Estat del Benestar ha creat individus dependents, passius i disposats a viure de la teta del govern; per tant, si volem que l’economia torni a tenir dinamisme, si volem estimular la inversió i la creació d’ocupació, hem de retallar en bona mesura aquest Estat del Benestar per evitar que ningú no se n’aprofiti i, així, només pugui guanyar-se la vida aquell qui s’esforci.

Seguir llegint →

(Publicat al diari Crònica)

A La República, Plató plantejava el seu model de societat ideal, la culminació de tot el seu complicat sistema filosòfic. Una ciutat utòpica que seria governada per una minoria de filòsofs, defensada per un grup més nombrós de guerrers i treballada per una majoria d’artesans. Cada grup estaria compost per persones preparades per desenvolupar la seva tasca, cadascun dels seus membres ocuparia sense protestar el lloc que li pertoca a la societat, i tothom executaria les seves tasques de manera virtuosa. D’aquesta manera, regnaria l’ordre i, amb ell, la felicitat dels membres de la societat.

Seguir llegint →

(Publicat al diari Crònica)

Imaginem-nos una petita classe universitària composta per estudiants d’habilitats desiguals. Atès que a cadascú se li donen millor unes assignatures i pitjor unes altres, els estudiants decideixen compensar les seves respectives debilitats posant en comú els beneficis de les seves fortaleses. Si estem parlant, posem per cas, d’una classe de la carrera d’Econòmiques, podem imaginar-nos que aquells que vagin millor en econometria ajudaran aquells que ho portin pitjor, que després aquells que vagin pitjor en història econòmica rebran ajut dels qui ho portin més coll avall, i així successivament. Ens trobaríem, doncs, davant un esquema fonamentalment cooperatiu: un grup de persones treballen en comú per un objectiu compartit, beneficiant-se mútuament.

Una bona amiga meva té un problema. Deixeu-me que us parli d’ella: es diu Esther Ramírez Capella. L’Esther, pels amics. Com dic, té un problema: ella està la mar de bé soltera. No és que vagi de flor en flor cada cap de setmana (que si ho fes ja em semblaria bé), però pels objectius vitals que té a mig termini clarament el que li convé més és estar soltera. No és que la noia sigui una rància; ja li agrada endur-se alguna alegria al cos de tant en tant. Però sense lligams. No li convé ara per ara, ja dic; si més no això diu ella, i crec que té raó. De fet, sembla ser que de l’última relació estable va sortir bastant escaldada per conformar-se amb menys del que en realitat buscava.

Seguir llegint →

Arreu del món, els corrents migratoris i els conflictes polítics lligats als nacionalismes porten dècades posant en dubte el paper de l’Estat com a creador i guardià de la identitat col·lectiva d’aquells que viuen dins les seves fronteres. Des de l’auge de la xenofòbia fins els processos de secessió, passant pels casos de genocidi i neteja ètnica, molts són els fenòmens polítics que mostren al món la inestabilitat i, en extrem, el patiment que pot arribar a generar el fet de no tenir resposta per la pregunta que mai no es van plantejar els fundadors del govern del poble, a saber: qui és “el poble”?

El debat sobre les identitats col·lectives i la seva relació amb l’Estat és de tal magnitud que no són poques les crides a la separació entre Estat i identitat: de la mateixa manera que la religió ha passat de ser assumpte d’Estat a formar part de l’esfera privada (si més no en teoria), així mateix l’Estat, es diu, ha de mostrar un paper de neutralitat (passiva i/o activa) respecte la resta de fonts d’identitat: des de la llengua fins les seleccions esportives. Una mena de “segona laïcitat”.

Seguir llegint →

Els esforços de la dreta intel·lectual de les darreres dècades per esborrar la disjuntiva dreta/esquerra han sigut tan fructífers que tot sovint l’esquerra s’oblida de la raó de ser de la seva existència. En ocasions, això es tradueix en la simple assumpció dels valors i les polítiques de la dreta, com passa amb la vetllada renúncia del centre-esquerra europeu a retornar a una política forta de redistribució de la riquesa que, per exemple, eviti els regals fiscals als més rics. En altres ocasions es passa a l’extrem contrari, a defensar totes les causes que van contra l’status quo, independentment de qualsevol consideració ideològica rigorosa: des de l’apologia de l’integrisme islàmic fins l’ecologisme de postal, no importa de què vagi el tema, sempre que serveixi per épater le bourgeois.

Seguir llegint →