El pasado 8 de enero, el doctor José María Ruiz Soroa publicó un artículo de opinión en EL MUNDO titulado Política lingüística y lengua común, donde argumentaba que debido al «hecho bruto» de que todos los ciudadanos españoles saben castellano, las políticas de promoción de otras lenguas oficiales en distintas comunidades autónomas solo serán legítimas si no sobrepasan una línea: la de obligar a los hablantes monolingües de castellano a aprender (aprender, que no necesariamente usar) la otra lengua (euskera, catalán, gallego…). Según esto, puede ser «legítimo» incentivar a aprenderla, pero en ningún caso obligar a ello. Nosotros opinamos que esta tesis ético-política es errónea y querríamos explicar por qué, con ánimo de contribuir al debate público sobre un tema tan candente.
Tres mites sobre la invasió russa d’Ucraïna
En aquest article comentaré i criticaré tres mites sobre la invasió d’Ucraïna, especialment presents a la narrativa d’una part de l’esquerra occidental al respecte (per sort, no són poques les veus de l’esquerra occidental que han criticat aital narrativa). Són mites amb aparença de certa versemblança; és a dir, no m’ocuparé d’altres mites més matussers, com ara el mite segons el qual el jueu russòfon Zelenski encapçala un govern “nazi” que “oprimeix els russòfons”.
La Renda Bàsica dignifica
La Renda Bàsica (RB) és un ingrés pagat pels poders públics a cada membre de ple dret de la societat o resident, treballi o no de forma remunerada, i tingui intenció de fer-ho o no; sigui ric o pobre; altrament, independentment de quines puguin ser les altres possibles fonts de renda; i sense importar amb qui convisqui. Aquest és el concepte teòric; cada proposta concreta sobre com implementar-ho en la pràctica varia pel que fa a la quantitat d’aquest ingrès, la forma de finançar-ho, i la seva relació amb la resta de serveis i subsidis propis de l’Estat del Benestar. L’any 2005 a Catalunya, per exemple, quatre científics socials van presentar una proposta de Renda Bàsica d’una mica més de 5400€ anuals per a cada major d’edat, i d’una mica més de 2700€ anuals per a cada menor; que eliminés bona part dels subsidis condicionals i, alhora, coexistís amb les columnes fonamentals de l’Estat del Benestar (com ara la sanitat i l’educació pública); i que es financés amb una reforma fortament progressiva de l’IRPF.
Ayuso vs. Aragonès: dues visions de la llibertat
A desgrat de les seves (grans) diferències, Isabel Díaz Ayuso i Pere Aragonès tenen una cosa en comú: el lloc central que la paraula “llibertat” ocupa en les seves respectives retòriques. Ayuso va tenir com a eslògan de campanya un explícit “Comunismo o libertad” (com si els seus rivals de Más Madrid, Podemos o el PSOE tinguessin intenció de col·lectivitzar ACS, diguem-ne). Per la seva banda, durant la pressa de possessió del seu govern, Aragonès va demanar als flamants consellers i conselleres que treballessin per “projectar Catalunya cap a un futur de felicitat, llibertat i benestar per a tothom“. No sembla que la invocació comuna de la llibertat es tradueixi, però, en una agenda socioeconòmica similar. N’hi ha prou amb fer una ullada a la política fiscal d’ambdós governs (per bé que, certament, és fàcil ser Madrid i renunciar a recaptar impostos als rics amb una mà quan, amb l’altra, reps una pluja de diners públics per part del govern espanyol).
Més enllà de la por i de l’esperança: raó, emocions i lluita
Els triomfs i les derrotes mai no són definitius. Quan es fracassi, caldrà continuar lluitant. Quan es triomfi, tocarà defensar allò que s’ha guanyat. I en tots dos casos, arribat el moment, hi haurà gent que agafarà el relleu a partir de la bona feina que s’hagi fet. La vida col·lectiva, com la individual, és una lluita permanent que cal entomar, en la mesura del possible, sense por ni esperança, sinó amb raó i perseverança.
Seguir llegint a Crític
La corrupció: una amenaça contra la llibertat republicana
La crisi econòmica de 2008, i la posterior crisi social, van ajudar a posar sobre la taula un fenomen que anteriorment tothom criticava, però que en realitat es tolerava en bona mesura: la corrupció. Tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol, el reguitzell de casos com ara Palau, Gürtel, Urdangarín o ERO va ser, sens dubte, un dels factors que van obrir una gran escletxa en el consens entorn el règim del 78. La corrupció se sol abordar com una amenaça per a la moral pública, la prosperitat econòmica i la legitimació de les institucions. En aquest article vull recordar que, per a la tradició republicana, la corrupció també és una amenaça contra un altre valor: la llibertat.
Els futurs que anuncien els balcons
Si hi ha un consens aparent respecte la crisi de la Covid-19 és que “això ho canvia tot”, i que “el món no tornarà a ser el mateix”. Personalment, sóc molt escèptic respecte la futurologia social, i no trobo descartable la possibilitat que, un cop superada la pandèmia, el món en visqui una altra, però d’amnèsia. Ja es veurà. Tanmateix, l’experiència històrica ens indica que, efectivament, les grans pandèmies acostumen a tenir efectes profunds a nivell polític, cultural i socioeconòmic. Com que sóc escèptic respecte la futurologia, més que preguntar-nos “cap a on anirà el món”, trobo útil preguntar-nos “cap a on pot anar”.
Regular els monopolis o regular la competència: el debat entre Croly i Brandeis
En plena era de creixement desbocat de les desigualtats, un vell problema relacionat va agafant nova rellevància: l’emergència de gegants empresarials amb poder monopolista o quasi-monopolista, com ara Amazon, Google, Alibaba, Microsoft, Facebook, Apple, Huawei o els bancs “too big to fail“. Un problema que no només amenaça el treball, la petita i mitjana empresa o els consumidors: també posa en escac la democràcia, en forma de xantatges, portes giratòries, finançament electoral i corrupció. Es tracta, com dic, d’un vell problema. Tan vell, que a inicis del segle XX va motivar un dels debats més interessants de la història dels EUA, poc conegut a aquesta banda de l’Atlàntic: el debat entre els candidats presidencials Teddy Roosevelt i Woodrow Wilson. Que, en realitat, va ser un debat entre els seus dos intel·lectuals de capçalera, respectivament: Herbert Croly, teòric polític; i Louis D. Brandeis, jurista. El primer apostava per enfortir el poder del govern central per a regular els monopolis; el segon volia dificultar-ne l’aparició mitjançant la regulació de la competència. Per a entendre aquest debat, ens hem de remuntar al segle XIX.
Spinoza: raó, felicitat i llibertat republicana
Pèricles d’Atenes afirma, en un dels textos clàssics del republicanisme democràtic, que “no hi ha felicitat sense llibertat, ni llibertat sense coratge.” Que en un discurs polític la felicitat ocupi un lloc d’aquesta importància pot sobtar-nos, acostumats com estem, pel sentit comú dels nostres temps, a veure-la com un fenomen a-polític, purament privat. I, tanmateix, el vincle entre llibertat i felicitat travessa tota la tradició republicana, que com vaig explicar en un altre article no identifica la llibertat amb l’absència d’interferència per part de l’Estat (com fa el gruix del liberalisme), sinó amb la dispersió i el control ciutadà de tota forma de poder, ja sigui pública o privada. Un dels autors que ens ajuda entendre millor en què consisteix aquest vincle entre llibertat republicana i felicitat assenyalat pels demòcrates antics és, precisament, un dels primers demòcrates moderns: el filòsof judeo-neerlandès Baruch Spinoza (1632 – 1677).
‘República’ no és un eslògan
Quin és el significat del significant “república”? Avui dia, la majoria de la gent associa aquesta paraula al simple fet de que la figura del cap d’Estat no estigui lligat a una dinastia reial. En realitat, aquest és un significat relativament recent, derivat del fet que durant els segles XVIII i XIX el republicanisme va tenir en la figura del rei absolut el seu principal antagonista. Per a la tradició republicana, però, el menys important d’un règim polític és qui sigui el cap d’Estat. Per tant, en què consisteix aquesta tradició? Què significa “república”, més enllà de l’eslògan? Què és el republicanisme?