Posted by admin at 17 juliol 2015

Category: Política

Etiquetes: , , ,

Vacunacio-dun-nen-THINKSTOCK_ARAIMA20150603_0147_1Fa uns dies, llegia en aquest mateix blog una breu exploració del debat sobre la vacunació obligatòria d’infants. L’article es fonamentava, al meu parer, en una versió del liberalisme que entén la llibertat com a no-interferència de l’Estat en les decisions individuals. Des d’aquest punt de vista, la vacunació obligatòria seria un exercici de paternalisme estatal que constituiria una intromissió a la llibertat individual dels pares; intromissió que pot estar justificada, però que cal justificar. En aquest article vull enfocar el debat, en canvi, des del punt de vista republicà sobre la llibertat. La tesi central que vull defensar és que, des d’una perspectiva republicana, la vacunació obligatòria d’infants no viola la llibertat ni d’infants, ni de pares.

Seguir llegint al Pati Descobert

opUn dels temes habituals en el debat públic d’avui dia és el de la qualitat de les nostres democràcies. N’hi ha prou, en democràcia, amb que la ciutadania esculli els seus líders cada quatre anys? Com pot la ciutadania reforçar el seu control sobre les institucions per tal de posar-les al seu servei, i d’evitar xacres com la de la corrupció? Aquestes són, en bona mesura, les preguntes a les que el programa electoral d’ERC – El Prat mira de donar resposta en un àmbit tan modest, i alhora tan important, com és el de la política municipal. D’entre les propostes de regeneració democràtica plantejades per la candidatura que encapçala Jordi Ibern, una que ocupa un lloc destacat és la d’implantar al Prat, gradualment, una eina innovadora per tal de reforçar el control de la ciutadania sobre la política econòmica i social de l’Ajuntament: els pressupostos participatius.

(més…)

Posted by admin at 23 abril 2015

Category: Economia, Política

Etiquetes: , , ,

pobrFa prop d’un mes, Roger Senserrich publicava a Jot Down un article més que interessant, amb un títol més que explícit: “Ser pobre es una mierda“. Crec que la tesi central de l’article es resumeix en el següent fragment:

Alguien en la pobreza tiende a vivir obsesionado por lo inmediato, por el problema que tiene justo ahora mismo al frente. No hace planes sencillamente porque su cerebro no le deja pensar en nada más. (…) Cuando hablamos de pobreza, por tanto, nunca podemos olvidar lo extraordinariamente duro que es sufrirla. No estamos hablando de vivir en pisos pequeños, comer mal, no ir al cine o estar en un barrio feo de la ciudad. Estamos hablando de miedo, angustia y temor constantes, a menudo en solitario, sin que nadie se digne a prestarte atención.

El drama de la pobresa no és, doncs, únicament el de la privació material, sinó el de la inseguretat material. El de caminar per la vida amb la sensació que un es troba permanentment a la vora d’un precipici, sempre a punt per caure. Més enllà del dolor que aquesta experiència implica, és crucial plantejar-nos la seva relació amb un dels valors centrals de les democràcies modernes: el de la llibertat. És possible ser lliure en aquesta situació d’angoixa permanent? Per respondre, primer de tot ens hem de plantejar què entenem per “llibertat”.

Seguir llegint al Pati Descobert

obstacleLa setmana passada, Pere Cardús va publicar un article que ha tingut una certa difusió a les xarxes socials. Aquest post vol ser una rèplica cordial, partint del que sens dubte ens uneix: la voluntat de garantir per a l’independentisme una àmplia victòria el 27S, i més enllà.

Crec que l’article de Cardús es pot sintetitzar en les següents tesis: (1) els arguments a favor de la independència ja són abastament coneguts; (2) ara mateix hi ha qui els compra i qui no els compra, però gairebé no queda ningú que no els conegui o que en dubti, és a dir, gairebé no queden indecisos; (3) per tant, l’independentisme s’equivoca en centrar-se en convèncer indecisos mitjançant arguments, ja que la tasca principal ara per ara és la de mobilitzar els que ja creuen que la independència pot ser bona per Catalunya; (4) el principal factor de desmobilització és l’aversió al risc; (5) la gent no s’atrevirà a afrontar riscos si no veu que els polítics estan disposats a fer-ho, en particular pel que fa a afrontar riscos pels seus partits; (6) durant els darrers mesos, alguns sobiranistes han fet just el contrari, tot avantposant partit a país i atiant una baralla de galls que, al final, ha generat desconfiança entre la ciutadania.

(més…)

Posted by admin at 23 març 2015

Category: General, Política, Política catalana

Etiquetes: , , , ,

tearsJo he vist coses que molts de vosaltres mai no creuríeu. O que potser creuríeu, però no entendríeu.

He vist xavals de 16 anys passant d’anar de festa un divendres nit per encartellar el seu poble (o anant de festa just després d’encartellar-lo… que tampoc està malament). He vist genteta de 20 i pocs discutint fins altes hores de la nit esmenes a tal o qual programa electoral i a tal o qual document polític, amb un nivell que faria enrogir el més arrogant dels tertulians arrogants que abunden en aquest país. He vist joves militant amb entusiasme malgrat ser menyspreats com a “ingenus” en plena època de la bombolla immobiliària (quan semblava que tot anava bé) i com a “robots de partit” en plena era de l’antipolítica (quan sembla que tot s’enfonsa). He vist les lluentors i els clarobscurs de la naturalesa humana, en qualsevol cas al servei d’una causa noble. He vist certeses que s’enfonsaven i dubtes que esdevenien el terreny per noves certeses menys segures, però més honestes i més sòlides. He vist centenars de militants i simpatitzants tenint cura de l’Acampada Jove, sense rebre a canvi res més que la satisfacció que altres en poguessin gaudir en cos i esperit. He vist milers de joves manifestant-se per la independència, que un bon dia esdevenien milions de persones de totes les edats manifestant-se per la independència. He conegut homenots i donotes, entre ells alguns bons amics i amigues, i m’estalvio els noms perquè la llista és llarga, ells/es ja saben perfectament qui són, i seguríssim que no faria justícia en no explicar les moltes coses que he après de cadascú/na. He conegut en Jordi i l’Oriol, dos patriotes de pedra picada i dues grans persones, que van marxar molt abans del que tocava.

I he vist, sobretot, que els nous xavals de 16 anys, la nova genteta de 20, els nous militants entusiasmats, eren clarament millors que nosaltres, que pensem que vam fer el que vam poder però que, segur, podríem haver fet més, i haver-ho fet millor.

Però, al contrari que a la pel·lícula que parafrasejo, cap d’aquests moments no es perdrà pas en el temps. Formen part d’un fil roig que passa de generació en generació des de fa gairebé un segle, i del qual he tingut el modest honor de participar durant uns anyets que, qui ho anava a dir, han sigut tan durs com crucials i fructuosos pel país, al final final final de tot.

Somiadors de l’ahir, constructors de l’avui i protagonistes del demà. Així és com ens veig. O, caldria anar dient ja, així és com els veig.

Bye, bye, JERC. Ha estat un plaer. No, què dic: ha estat un honor.

Donec Perficiam.

NOCHE ELECTORAL EN PODEMOSLes enquestes estan confirmant el que qualsevol ullada a l’Àrea Metropolitana de Barcelona mostra a qui vulgui veure: Podemos està fent forat a Catalunya. I ho està fent en un context en principi tan desfavorable al seu discurs com és el procés sobiranista, en que l’eix nacional està passant com una piconadora per sobre d’aquells que promouen, com és el cas de Podemos, una “tercera via federal” entre la independència i l’actual autonomia.

La meva lectura d’aquest fenomen és molt guesswork, però em sorprendria molt equivocar-me: Podemos estaria fent forat en particular al cinturó roig de Barcelona entre persones de 25 a 40 anys, que habitualment o no votaven o votaven PSC (de fet, algunes dades apuntarien en aquesta direcció). I ho estaria fent, al meu entendre, pel mateix motiu que crec que explicaria, en part, que fins i tot al cinturó roig de Barcelona l’independentisme hagi experimentat un creixement substancial durant els últims anys: l’esperança d’un canvi possible enfront de la crisi terminal del règim del 78. La diferència, evidentment, és que Podemos proposa un canvi en clau espanyola i l’independentisme proposa un canvi en clau catalana.

(més…)

washington_declaration_independenceLa consulta del 9N és història. Podem entrar en valoracions sobre si l’alternativa impulsada per CiU és millor o pitjor, en les seves mancances i en les seves esperances i, com no, en qui és responsable de què. Però això ja és feina d’arqueòleg. Com dic, la consulta ja és història. La pregunta s’imposa: i ara què? Crec que la majoria dels independentistes pensem que ara toca explorar amb tot l’entusiasme possible el procés participatiu en que el govern Mas ha convertit el 9N. Quan et tanquen una porta i et deixen una altra entreoberta, el pitjor és quedar-te on estàs.

I després, això sí, el plat fort de debò: unes eleccions convocades i llegides en clau plebiscitària constituent. De fet, la societat civil sobiranista ha sigut clara en aquesta qüestió: el seu suport al “nou 9N” és condicional a que s’entengui com una primera volta d’unes eleccions plebiscitàries constituents, a convocar en tres mesos. Una opinió en la que ERC coincideix plenament. Si com a comunitat autònoma “rebel” dins el marc constitucional espanyol no hem pogut exercir el dret a decidir, caldrà exercir-lo fora d’aquest marc. És a dir, com a república independent.

(més…)

Posted by admin at 9 octubre 2014

Category: Política, Política catalana

Etiquetes: , , , , ,

drafting-declarationLa Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica és un dels documents més inspiradors de la història contemporània. Proclama ideals autènticament revolucionaris per la seva època, i en bona mesura per la nostra, tot dibuixant un credo il·lustrat i republicà en el qual els governs deixaven de ser un resultat de la tradició o de la divina Providència, i passaven en canvi a tenir la seva justificació en la protecció de certs drets inalienables que l’home tindria en virtut de la seva pròpia naturalesa (nota: sí, a les dones encara no se les havia convidat a la festa…). Com passa amb tota gran fita històrica, milers de petites anècdotes van anar traçant el camí fins arribar a l’aprovació de la Declaració per part del Congrés Continental. Una en particular porta uns dies rondant-me el cap.

(més…)

Posted by admin at 11 setembre 2014

Category: Cultura, Economia, Política, Política catalana

Discurs Fúnebre de PèriclesTenia pensat escriure un article sobre el que representa aquest Onze de Setembre que viurem avui, i sobre la tardor decisiva a la que dóna començament. Tanmateix, com en la majoria dels afers polítics, els clàssics ja van dir pràcticament tot allò important, o sigui que parlaré del que van parlar ells. En aquest cas, crec que el famós Discurs Fúnebre de Pèricles, recollit per Tucídides a la Història de la Guerra del Peloponès, resumeix força bé el que penso i sento avui, i com veig la tardor que ens espera. Pèricles, el màxim dirigent d’Atenes durant el seu Segle d’Or, pronuncià aquest Discurs durant la Guerra que enfrontà l’oligàrquica Esparta amb la democràtica Atenes a finals del segle V. a. C. Amb aquest Discurs, Pèricles pretenia honrar els soldats atenencs morts durant els primers anys del terrible conflicte que enfrontà les dues grans repúbliques gregues.

(més…)

Posted by admin at 26 juliol 2014

Category: Política, Política internacional

Etiquetes: , , , , , ,

protective1Advertència prèvia: aquest article vol analitzar l’evolució de l’ofensiva israeliana sobre Gaza i de l’activitat armada de Hamas des del punt de vista de la seva respectiva efectivitat político-militar, però no pretén fer cap lectura ètico-política de res del que està passant a Gaza, ni del conflicte d’Orient Mitjà en general. Si el lector detecta qualsevol intenció de judici ètic en qualsevol part de l’article, o ho haurà llegit malament o no m’hauré sabut explicar. Tinc les meves posicions ètiques sobre aquest conflicte, però no és el tema de l’article.

Després de dues setmanes d’ofensiva israeliana sobre Gaza, podem començar a avaluar l’efectivitat de les accions de Hamàs i d’Israel en termes político-militars; és a dir, preguntar-nos “qui va guanyant?”. En termes de body count, per la banda israeliana es poden comptar 35 morts (32 soldats, 3 civils) i 178 ferits (150 soldats, 28 civils); per la banda palestina costa tenir dades precises, degut a la diversitat de fonts i al fet que els combatents pertanyen a forces irregulars, però pel boc gros les xifres més recents del Ministeri de Sanitat de Gaza parlen de més de 600 morts i més de 3.000 ferits, amb l’ONU estimant que fins un 80% d’aquestes baixes poden ser civils. A més, mentre que els atacs amb coets de Hamàs gairebé ni han tocat les infraestructures i equipaments militars israelians, les Forces de Defensa d’Israel afirmen haver destruït més de 1715 “llocs terroristes”; entre ells, 66 accessos a un total de 23 túnels. Val a dir que entre les infraestructures destruïdes per Israel n’hi ha, també, de civils; entre ells, fins a 25 centres mèdics. En qualsevol cas Israel, doncs, sembla estar guanyant les batalles, per pallissa.

(més…)