Si hi ha un consens aparent respecte la crisi de la Covid-19 és que “això ho canvia tot”, i que “el món no tornarà a ser el mateix”. Personalment, sóc molt escèptic respecte la futurologia social, i no trobo descartable la possibilitat que, un cop superada la pandèmia, el món en visqui una altra, però d’amnèsia. Ja es veurà. Tanmateix, l’experiència històrica ens indica que, efectivament, les grans pandèmies acostumen a tenir efectes profunds a nivell polític, cultural i socioeconòmic. Com que sóc escèptic respecte la futurologia, més que preguntar-nos “cap a on anirà el món”, trobo útil preguntar-nos “cap a on pot anar”.
Etiqueta: llibertat
Regular els monopolis o regular la competència: el debat entre Croly i Brandeis
En plena era de creixement desbocat de les desigualtats, un vell problema relacionat va agafant nova rellevància: l’emergència de gegants empresarials amb poder monopolista o quasi-monopolista, com ara Amazon, Google, Alibaba, Microsoft, Facebook, Apple, Huawei o els bancs “too big to fail“. Un problema que no només amenaça el treball, la petita i mitjana empresa o els consumidors: també posa en escac la democràcia, en forma de xantatges, portes giratòries, finançament electoral i corrupció. Es tracta, com dic, d’un vell problema. Tan vell, que a inicis del segle XX va motivar un dels debats més interessants de la història dels EUA, poc conegut a aquesta banda de l’Atlàntic: el debat entre els candidats presidencials Teddy Roosevelt i Woodrow Wilson. Que, en realitat, va ser un debat entre els seus dos intel·lectuals de capçalera, respectivament: Herbert Croly, teòric polític; i Louis D. Brandeis, jurista. El primer apostava per enfortir el poder del govern central per a regular els monopolis; el segon volia dificultar-ne l’aparició mitjançant la regulació de la competència. Per a entendre aquest debat, ens hem de remuntar al segle XIX.
Spinoza: raó, felicitat i llibertat republicana
Pèricles d’Atenes afirma, en un dels textos clàssics del republicanisme democràtic, que “no hi ha felicitat sense llibertat, ni llibertat sense coratge.” Que en un discurs polític la felicitat ocupi un lloc d’aquesta importància pot sobtar-nos, acostumats com estem, pel sentit comú dels nostres temps, a veure-la com un fenomen a-polític, purament privat. I, tanmateix, el vincle entre llibertat i felicitat travessa tota la tradició republicana, que com vaig explicar en un altre article no identifica la llibertat amb l’absència d’interferència per part de l’Estat (com fa el gruix del liberalisme), sinó amb la dispersió i el control ciutadà de tota forma de poder, ja sigui pública o privada. Un dels autors que ens ajuda entendre millor en què consisteix aquest vincle entre llibertat republicana i felicitat assenyalat pels demòcrates antics és, precisament, un dels primers demòcrates moderns: el filòsof judeo-neerlandès Baruch Spinoza (1632 – 1677).
Jihadisme, tòpics de l’esquerra i llibertat de consciència
L’horror del que va passar a Barcelona el 17A és tan obvi, tan cruent, tan evident, tan injustificable, que no veig necessitat d’afegir ni comentar res a les moltes condemnes que ja s’han expressat aquests dies. Entre elles, cal no oblidar-ho, la del gruix de la comunitat musulmana.
Sí que voldria parlar, en canvi, d’una cosa que ja m’ha cridat l’atenció en altres ocasions. I és que sempre que hi ha un atemptat jihadista tinc la mateixa impressió: una part de les esquerres se sent profundament incòmoda condemnant el jihadisme. No és que no ho faci, o que ho faci de forma insincera, sinó que sembla que ho trobi un tema molest, del que prefereix parlar el mínim i canviar de tema. Ho detecto en el fet que, juntament amb la condemna al jihadisme, i la raonable prevenció de no caure en la islamofòbia per combatre aquell, en el discurs d’una part de la militància d’esquerres abunden dos tòpics que, al meu entendre, desdibuixen el que hauria de ser una condemna rotunda, no ja del terrorisme, sinó a més d’una ideologia reaccionària, el fonamentalisme islàmic, que nega de dalt a baix tot allò que les esquerres se suposa que defensen. Els tòpics són els següents. M’entretindré una mica en discutir-los, sobretot el segon:
Continue reading “Jihadisme, tòpics de l’esquerra i llibertat de consciència”
El sonido de la libertad: el jazz frente al nazismo
En la imaginación de las fuerzas reaccionarias de la Europa y la América de los años 20, 30 y 40, el jazz ocupó el lugar que en los años 50, 60 y 70 ocuparía el rock’n’roll. Estos dos descendientes del blues han encarnado, en el plano musical, la decadencia moral y cultural de Occidente a ojos de los cenizos que vienen pronosticando el final de la civilización desde la era de las revoluciones ilustradas. Un movimiento reaccionario, en particular, destacó por el intenso odio que manifestó hacia el jazz: el nacionalsocialismo. Los nazis despreciaron al jazz, persiguieron a sus músicos y aficionados, y dedicaron una fuerte actividad propagandística a prevenir a los “buenos alemanes” de la amenaza que suponía la propagación de un sonido al que calificaban de entartete musik (“música degenerada”). Calificativo que el jazz, por cierto, tuvo el honor de compartir con gigantes como el judeo-alemán Felix Mendelssohn.
Reflexió al vol sobre valors, individualisme, comunitat i diàleg moral
Certa dreta, i certa esquerra, critiquen sovint “l’individualisme moral” com un camí cap a la disgregació social. Quan els individus són el centre de la societat, es perd la possibilitat de tenir valors comuns, i sense ells no hi ha societat possible. Crec que aquestes crítiques fallen el tret. La qüestió no és si cal tenir valors comuns. Tota societat els necessita i els té. La qüestió és qui ha de decidir quins són aquests valors: si una elit (religiosa, acadèmica, política…), o el conjunt dels individus dialogant en peu d’igualtat.
Sens dubte, aquesta última posició requereix d’un concepte exigent de ciutadania: individus capacitats per, i disposats a, donar-se mútuament raons, a arribar a consensos i, alhora, a acceptar la discrepància. Algú dirà que això és una utopia. Però no cal anar molt enrere per veure com les “elits bondadoses” que miren de “tutelar” les societats acaben actuant pro domo sua quan es condemna la possibilitat de que l’individu discrepi, plantegi preguntes i prengui decisions per ell mateix.
Continue reading “Reflexió al vol sobre valors, individualisme, comunitat i diàleg moral”
Pobresa, por i llibertat republicana
Fa prop d’un mes, Roger Senserrich publicava a Jot Down un article més que interessant, amb un títol més que explícit: “Ser pobre es una mierda“. Crec que la tesi central de l’article es resumeix en el següent fragment:
“Alguien en la pobreza tiende a vivir obsesionado por lo inmediato, por el problema que tiene justo ahora mismo al frente. No hace planes sencillamente porque su cerebro no le deja pensar en nada más. (…) Cuando hablamos de pobreza, por tanto, nunca podemos olvidar lo extraordinariamente duro que es sufrirla. No estamos hablando de vivir en pisos pequeños, comer mal, no ir al cine o estar en un barrio feo de la ciudad. Estamos hablando de miedo, angustia y temor constantes, a menudo en solitario, sin que nadie se digne a prestarte atención.“
El drama de la pobresa no és, doncs, únicament el de la privació material, sinó el de la inseguretat material. El de caminar per la vida amb la sensació que un es troba permanentment a la vora d’un precipici, sempre a punt per caure. Més enllà del dolor que aquesta experiència implica, és crucial plantejar-nos la seva relació amb un dels valors centrals de les democràcies modernes: el de la llibertat. És possible ser lliure en aquesta situació d’angoixa permanent? Per respondre, primer de tot ens hem de plantejar què entenem per “llibertat”.
De la raó pública al dret al propi cos: laïcitat i dret a l’avortament
Habemus nova llei de l’avortament. Pel que sembla, Espanya va pel camí de fer amb les lleis d’avortament el mateix que amb les lleis d’educació: cada cop que canviï el color del govern, tindrem una nova llei en un tema que, en raó de la seva importància, caldria que estigués presidit per una certa estabilitat jurídica. Sigui com sigui, la llei suposa una tornada a la situació anterior a 2010: la interrupció voluntària de l’embaràs en els primers mesos deixarà de ser un dret més o menys absolut a ser un procediment autoritzat únicament en un seguit de supòsits excepcionals. Val a dir que la reforma no torna exactament als anys 80: l’avortament, per exemple, queda fora del Codi Penal, ja que (atenció a l’argument) “la dona no és culpable, sinó víctima, de l’avortament.“
Se les consideri víctimes o culpables, al fons de la qüestió sempre hi ha la mateixa idea: l’avortament seria un mal no només a evitar, sinó a prohibir, de no existir circumstàncies específiques que el facin excusable. La raó és coneguda: “cal protegir la vida humana“. Aquesta seria una raó a la qual els moviments pro-elecció, i en particular el feminisme, contraposarien el dret de les dones a disposar del seu propi cos. Tanmateix, diuen, diuen els anti-avortistes, aquesta és una defensa fàcil de rebatre: “el dret al propi cos no legitima l’assassinat“. Jo no tinc dret a disposar del meu propi cos per escanyar-te, com no sigui en situacions excepcionals (en defensa pròpia, per exemple). Una dona embarassada no té dret a disposar del seu propi cos per, diuen els anti-avortistes, “assassinar un nen no-nat”.
Continue reading “De la raó pública al dret al propi cos: laïcitat i dret a l’avortament”
Thatcher, el progressisme i la llibertat
(Nota prèvia: Ironies de la vida, havia programat el WordPress per publicar aquest article avui, i just ha coincidit que avui ha mort Margaret Thatcher. Descansi en pau.)
Fa uns dies, curiosejant per YouTube, vaig trobar aquest vídeo amb un extracte d’un discurs de Margaret Thatcher de l’any 1975, poc després d’assolir el lideratge del Partit Conservador i anys abans d’arribar a Primera Ministra del Regne Unit. Cito i tradueixo:
“Alguns socialistes semblen creure que les persones han de ser xifres a un ordinador de l’Estat. Nosaltres pensem que les persones han de ser individus. Tots som desiguals. Ningú, gràcies a Déu, és exactament igual a ningú altre per més que els socialistes puguin fingir el contrari. Nosaltres creiem que tothom té dret a ser desigual, però per nosaltres tot ésser humà és igualment important. El dret d’un home a treballar com cregui, a gastar el que guanya com prefereixi, a disposar de les seves propietats, a tenir en l’Estat un servidor i no un amo: aquests són els elements bàsics d’una economia lliure, i d’aquesta llibertat en depenen totes les altres.“
Contra la crisi, per l'esperança: el 28N, votem Esquerra
Continue reading “Contra la crisi, per l'esperança: el 28N, votem Esquerra”