Thatcher, el progressisme i la llibertat

(Nota prèvia: Ironies de la vida, havia programat el WordPress per publicar aquest article avui, i just ha coincidit que avui ha mort Margaret Thatcher. Descansi en pau.)

Fa uns dies, curiosejant per YouTube, vaig trobar aquest vídeo amb un extracte d’un discurs de Margaret Thatcher de l’any 1975, poc després d’assolir el lideratge del Partit Conservador i anys abans d’arribar a Primera Ministra del Regne Unit. Cito i tradueixo:

“Alguns socialistes semblen creure que les persones han de ser xifres a un ordinador de l’Estat. Nosaltres pensem que les persones han de ser individus. Tots som desiguals. Ningú, gràcies a Déu, és exactament igual a ningú altre per més que els socialistes puguin fingir el contrari. Nosaltres creiem que tothom té dret a ser desigual, però per nosaltres tot ésser humà és igualment important. El dret d’un home a treballar com cregui, a gastar el que guanya com prefereixi, a disposar de les seves propietats, a tenir en l’Estat un servidor i no un amo: aquests són els elements bàsics d’una economia lliure, i d’aquesta llibertat en depenen totes les altres.

Continue reading “Thatcher, el progressisme i la llibertat”

Per què estic contra Eurovegas (i II): costos i alternatives

05A l’anterior article parlava dels suposats guanys que aportaria Eurovegas a Catalunya i per què crec que són, si més no, dubtosos. I els costos? Bé, d’entrada hi ha un de ben evident: la destrucció d’una bona part del que queda de l’espai natural del Delta del Llobregat. No només estem parlant de robar-li patrimoni natural a les properes generacions, sinó, com diu el manifest contrari al projecte, d’acabar amb el Parc Agrari del Baix Llobregat, una de les terres més fèrtils de la Mediterrània, així com de perdre un aqüífer que constitueix una de les principals reserves d’aigua de Catalunya. Dit així sona un discurs per hippys naturistes. Si finalment Eurovegas es construeix al Baix Llobregat, a la que vingui un estiu en que no plogui gaire i a Barcelona hi hagi sequera, ja veurem el que passa per anar de sobrats i oblidar-nos de que de les ruletes i el ciment no surt aigua.

Continue reading “Per què estic contra Eurovegas (i II): costos i alternatives”

Per què estic contra Eurovegas (I): els suposats guanys

Al contrari que altres persones, la meva oposició a Eurovegas no es deu a raons de principi. Independentment de les meves opinions morals sobre el joc o la prostitució, trobo que en general el govern no li ha de dir a la gent ni com guanyar diners ni com gastar-se’ls, sempre i quan ho faci per voluntat pròpia i no moguda per (ni fent servir) la coerció, la necessitat, la desinformació o l’addicció. Així mateix, considero que la preservació del territori i el medi ambient és un valor, però no un valor absolut, com tampoc no ho és la prosperitat econòmica, per cert: ambdós s’han d’equilibrar en cada cas per tal d’assegurar el màxim de benestar possible pel màxim nombre de gent possible de manera sostinguda en el temps. La meva oposició, doncs, ha crescut gradualment, començant per un sa escepticisme i pujant cap a una oposició frontal a mida que anava fent una anàlisi de cost-benefici sobre la base dels arguments i la informació aportats per partidaris i detractors del projecte. En aquesta sèrie de dos articles intentaré argumentar aquesta oposició.

Continue reading “Per què estic contra Eurovegas (I): els suposats guanys”

Van de "liberals" i no ho són

Fa uns dies, en una roda de premsa, el ministre d’economia espanyol Luis de Guindos deia, amb un somriure desencaixat, que “puede ser una contradicción que un liberal como yo hable de la creación de un banco público“. De Guindos es referia al seu suggeriment de crear una entitat financera pública que aplegués aquelles entitats que l’Estat havia rescatat per estar en una situació d’alt risc de fallida. A què venia aquest comentari de la contradicció entre aquesta idea i el “liberalisme” que se suposa que representa De Guindos? Vegem-ho.

Continue reading “Van de "liberals" i no ho són”

Lliures per buscar la felicitat: per què el 20N votaré, convençut, l'Alfred Bosch

Sent sincer, he de dir que amb les banderes, els himnes i altres mostres d’exaltació nacional em passa una mica com amb la policia, les forces armades o les presons. Una cosa és reconèixer en les forces armades un mal necessari, i fins i tot lloar els qui tenen el valor d’agafar les armes per defensar el seu país, i una altra molt diferent és considerar que les armes són una benedicció i que cal estimular entre la població una moral militarista. En particular, tinc la impressió, potser el prejudici, que tot sovint els discursos que sacralitzen la policia, les presons o les forces armades provenen de persones poc o gens predisposades a sacrificar les seves pròpies vides en defensa del país.

Continue reading “Lliures per buscar la felicitat: per què el 20N votaré, convençut, l'Alfred Bosch”

Contra la crisi, per l'esperança: el 28N, votem Esquerra

(Publicat al diari Crònica)

Diumenge, al debat electoral de TV3, Joan Puigcercós llençava una proposta a Artur Mas: “anem junts a defensar a Madrid el concert econòmic per Catalunya, i si ens diuen que ‘no’, convoquem un referèndum sobre la independència”. Clar i català. Artur Mas, en la seva línia, va eludir respondre “sí” o “no”. Puigcercós va avisar, amb raó, que tanta ambigüitat indicava que CiU no vol tancar-se la porta a un pacte amb el Partit Popular per després de les eleccions d’aquest 28 de novembre.

Continue reading “Contra la crisi, per l'esperança: el 28N, votem Esquerra”

Per lluitar contra la crisi no cal lluitar contra les classes populars

Com sempre que venen anys de vaques flaques, en el debat públic apareix una idea que serveix de trampolí per justificar tota mena de retallades socials i d’atacs a la qualitat de vida del poble: la idea que “cal ajustar-se el cinturó”. El cas més flagrant és el de Grècia: davant la raonable exigència dels seus socis europeus que el govern grec equilibri el seu pressupost públic per poder rebre ajuts financers massius per reanimar l’economia del país, Atenes ha presentat un “ambiciós” pla d’austeritat que inclou entre d’altres coses una apujada de l’IVA i dels impostos sobre combustibles i alcohol; la congelació dels sous del funcionariat durant tres anys; i l’ampliació de l’edat de jubilació fins els 67 anys.

És a dir: si fa no fa les mesures que el PSOE ha anat insinuant, de manera més o menys explícita, que pretén aplicar al cas de l’Estat espanyol per evitar un col·lapse equiparable al de Grècia. I la idea de fons és sempre la mateixa: “d’acord, treballadors i treballadores, tot plegat és una putada, però no hi podem fer res més. Si volem sortir de la crisi necessitem capital internacional, i no podem inspirar confiança als inversors i inversores si el deute del govern és un festival“.

Continue reading “Per lluitar contra la crisi no cal lluitar contra les classes populars”