Van de "liberals" i no ho són

Fa uns dies, en una roda de premsa, el ministre d’economia espanyol Luis de Guindos deia, amb un somriure desencaixat, que “puede ser una contradicción que un liberal como yo hable de la creación de un banco público“. De Guindos es referia al seu suggeriment de crear una entitat financera pública que aplegués aquelles entitats que l’Estat havia rescatat per estar en una situació d’alt risc de fallida. A què venia aquest comentari de la contradicció entre aquesta idea i el “liberalisme” que se suposa que representa De Guindos? Vegem-ho.

Se suposa que allò que identifica el liberalisme és la desconfiança cap a l’acció de l’Estat. Diem que una persona és més aviat “liberal” en termes de drets civils quan, per exemple, s’oposa a que l’Estat digui amb qui pot casar-se una persona, o quan s’oposa a que l’Estat prohibeixi o fomenti tal o qual religió. Pel mateix, diem que una persona és més aviat “liberal” en termes econòmics quan s’oposa a que l’Estat atorgui subvencions a tal o qual empresa o particular, o quan critica una apujada d’impostos, o quan defensa la sanitat i l’educació privades enfront dels seus correlats públics.

Per què diu De Guindos allò de “un liberal como yo“? Doncs perquè el PP, com CiU, com els conservadors britànics i en general el gruix de la dreta occidental, va comprar durant els anys 80 el llenguatge del liberalisme clàssic per justificar els seus atacs a la classe mitjana i treballadora. Entre la Segona Guerra Mundial i els anys 80, a Occident es va desenvolupar, de resultes de les pressions dels sindicats i els partits d’esquerra i de centre-esquerra, la construcció d’allò que avui en diem l’Estat del Benestar: un conjunt d’intervencions de l’Estat en matèries com la sanitat o l’educació, per assegurar que ningú no se’n quedés fora per raons de sexe, ètnia o classe social. Una mena de “línia de sortida” comuna a tots els ciutadans i ciutadanes, per assegurar la igualtat d’oportunitats i la llibertat de les classes mitjanes i treballadores enfront del despotisme econòmic dels més rics.

Durant els anys 80, la dreta occidental va aprofitar la crisi econòmica d’aquells anys com a excusa per carregar-se l’invent. I van elaborar el següent relat: la crisi era fruit d’un excessiu pes de l’Estat a l’economia, que havia premiat l’individu que no s’esforçava i en canvi havia penalitzat el que sí que ho feia, via impostos i burocràcia. Calia que l’Estat es retirés, deixés pas a l’individu emprenedor i abandonés aquells que pretesament vivien dels subsidis públics, per tal de reactivar l’economia. Un relat que sonava “liberal”. I amb aquest relat, la dreta va aconseguir el suport necessari per fer coses que perjudicaven la majoria dels seus votants: abaixar impostos a les rendes més altes al temps que retallava els serveis públics que bàsicament protegien la llibertat i la igualtat d’oportunitats de que, mal que bé, gaudien fins aleshores les classes mitjanes i treballadores.

Però ha anat gaire més lluny la dreta en el seu “liberalisme”? La meva resposta és, rotundament, que no. Ja en els anys 80, la dreta no va tenir cap problema en invertir ingents quantitats de diners en despesa militar, amb la qual cosa el pes de l’Estat a l’economia no es va reduir, sinó que va canviar de lloc: no és que es reduís la despesa pública, sinó que aquesta va passar de construir hospitals i escoles a pagar avions de guerra i tancs. Com tampoc no va tenir cap problema en tenir la mà foradada pel que fa a la gestió dels diners del contribuent: Ronald Reagan, president de dretes dels EUA als anys 80, va arribar al poder amb la promesa de reduir el deute públic, però quan es va acabar el seu mandat el deute públic s’havia incrementat exponencialment.

Avui en dia, immersos en una nova crisi, seguim veient aquesta mena de coses. La CiU que critica la “cultura del subsidi” quan del que es parla és de subsidis a persones en risc d’exclusió social, és la mateixa CiU que pressiona el govern espanyol per a que doni subsidis milionaris, amb diners del contribuent, a les concessionàries madrilenyes d’autopistes com a premi a unes inversions que era fàcil d’imaginar que fracassarien. El PP que retalla 10.000 milions d’euros de sanitat i educació dient que “l’Estat no pot gastar més del que ingressa”, és el mateix que regala 23.000 milions d’euros del contribuent a Bankia en recompensa per la seva gestió irresponsable dels diners dels clients. El George Bush que en nom del “lliure mercat” va retallar impostos que pagaven les grans corporacions als EUA, és el mateix George Bush que no va tenir problema en nacionalitzar grans bancs privats arruïnats sense que els executius que van presidir la seva fallida retornessin ni un dolar al contribuent nord-americà

Per tant, aquests partits només són “liberals” quan es tracta de retallar impostos a les rendes més altes i serveis públics a les classes mitjanes i treballadores. Quan del que es parla és dels impostos que paga la classe mitjana i treballadora, com l’IVA, o dels subsidis que van a parar a grans corporacions, bancs i grans fortunes, el “liberalisme” d’aquests partits desapareix. Per tant, al final el seu mínim comú denominador no és la crítica de la intervenció de l’Estat a l’economia, sinó la crítica d’aquesta intervenció quan beneficia les classes mitjanes i treballadores i, per contra, el foment d’aquesta mateixa intervenció pública quan qui surt guanyant és l’1% més ric de la població. És a dir: el que de tota la vida se li ha dit “conservadorisme”. O “dreta”, que és el mateix.

El més problemàtic, però, és que l’esquerra compri alegrement aquest discurs, centrant el foc en atacar el “liberalisme”. Qui escriu aquestes línies comparteix algunes de les idees clàssiques del liberalisme (com la llibertat religiosa, la tolerància o l’Estat de Dret) sense considerar-se, per se, liberal. Però no veig en el liberalisme el meu enemic. En el liberalisme veig un ideari que, des del punt de vista d’una persona d’esquerres, preocupada per la llibertat, la igualtat i la fraternitat, té avantatges i desavantatges. Sóc molt optimista respecte el liberalisme polític i molt escèptic respecte el liberalisme econòmic, per exemple, però no considero que els meus adversaris polítics siguin liberals, ni tan sols econòmicament parlant.

Jo no veig liberalisme en les polítiques econòmiques de CiU, del PP o, per posar-ho a una altra escala, en el Partit Republicà dels EUA. El que veig és conservadorisme del de tota la vida: defensa de les classes altes en perjudici de les classes mitjanes i treballadores, recorrent sense cap mena de por a l’Estat, els impostos i els subsidis quan interessa a la classe alta. Quan les esquerres disparem contra el liberalisme fent veure que el liberalisme és De Guindos o Artur Mas, fem un favor als De Guindos i als Artur Mas d’arreu del món. Els hi donem, sense adonar-nos, la imatge de defensors de la llibertat individual enfront de l’Estat, quan en realitat són defensors dels interessos de l’1% més ric i poderós de la societat enfront de l’altre 99%. És a dir, el que de tota la vida se li havia dit ser de dretes. Conservador. Fins i tot, en no pocs casos, directament reaccionari.

El que estem vivint no és una pugna entre l’Estat i el mercat, ni entre la comunitat i l’individu, ni entre la llibertat i la igualtat. Tot això és bullshit ideològic conservador que, per alguna raó, el gruix de l’esquerra sembla feliç d’acceptar. El que vivim, en realitat, és una pugna entre la llibertat de l’1% més ric de la societat i la llibertat de tothom. Les dretes, allà. Les esquerres, quan no es tornen boges, aquí. Com ha passat, en realitat, des del segle XVIII. Des de que la dreta és dreta i l’esquerra és esquerra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *