Llegia avui un article de Pere Cardús on venia a desenvolupar la següent tesi: quan un independentista critica Puigdemont per haver triat Quim Torra per a substituir-lo com a president, simplement li està fent el joc a l’espanyolisme. Textualment: “en la reacció d’una bona part del sobiranisme, hi veig la nostra debilitat més gran. Ja fa un cert temps que l’observo. I és aquesta facilitat d’empassar-se i sucumbir a les campanyes més barroeres del nacionalisme espanyol. Aquesta facilitat de ballar la música que fan sonar.”
Jo veig les coses de forma completament contrària. Que l’elecció de Quim Torra ha estat un tret al peu de l’independentisme és evident; només cal llegir una mica la premsa internacional. La idea que això no ens hauria de preocupar perquè “no hem de ballar la música que fa sonar l’adversari” és absurda en política: l’adversari existeix, les seves tàctiques t’afecten i el que has de valorar és com enfrontar-t’hi. Posar-li les coses fàcils deliberadament no és un símptoma de “coratge” ni de “desacomplexament”, sinó de ceguesa. Quan el principal propòsit propagandístic de l’adversari és convèncer mitja Catalunya que la odies, i el món que ets una versió local de Le Pen, posar de president algú amb la motxilla de Torra, per molt bon home que sigui, és un error. I el que és pitjor: un error innecessari, perquè de noms alternatius (dins JxCat mateix) n’hi havia de sobres. Simplement, ens ho podríem haver estalviat.
Continue reading “El messianisme, malaltia adolescent de l’independentisme”
