El pasado 8 de enero, el doctor José María Ruiz Soroa publicó un artículo de opinión en EL MUNDO titulado Política lingüística y lengua común, donde argumentaba que debido al «hecho bruto» de que todos los ciudadanos españoles saben castellano, las políticas de promoción de otras lenguas oficiales en distintas comunidades autónomas solo serán legítimas si no sobrepasan una línea: la de obligar a los hablantes monolingües de castellano a aprender (aprender, que no necesariamente usar) la otra lengua (euskera, catalán, gallego…). Según esto, puede ser «legítimo» incentivar a aprenderla, pero en ningún caso obligar a ello. Nosotros opinamos que esta tesis ético-política es errónea y querríamos explicar por qué, con ánimo de contribuir al debate público sobre un tema tan candente.
Categoria: General
Tres mites sobre la invasió russa d’Ucraïna
En aquest article comentaré i criticaré tres mites sobre la invasió d’Ucraïna, especialment presents a la narrativa d’una part de l’esquerra occidental al respecte (per sort, no són poques les veus de l’esquerra occidental que han criticat aital narrativa). Són mites amb aparença de certa versemblança; és a dir, no m’ocuparé d’altres mites més matussers, com ara el mite segons el qual el jueu russòfon Zelenski encapçala un govern “nazi” que “oprimeix els russòfons”.
La Renda Bàsica dignifica
La Renda Bàsica (RB) és un ingrés pagat pels poders públics a cada membre de ple dret de la societat o resident, treballi o no de forma remunerada, i tingui intenció de fer-ho o no; sigui ric o pobre; altrament, independentment de quines puguin ser les altres possibles fonts de renda; i sense importar amb qui convisqui. Aquest és el concepte teòric; cada proposta concreta sobre com implementar-ho en la pràctica varia pel que fa a la quantitat d’aquest ingrès, la forma de finançar-ho, i la seva relació amb la resta de serveis i subsidis propis de l’Estat del Benestar. L’any 2005 a Catalunya, per exemple, quatre científics socials van presentar una proposta de Renda Bàsica d’una mica més de 5400€ anuals per a cada major d’edat, i d’una mica més de 2700€ anuals per a cada menor; que eliminés bona part dels subsidis condicionals i, alhora, coexistís amb les columnes fonamentals de l’Estat del Benestar (com ara la sanitat i l’educació pública); i que es financés amb una reforma fortament progressiva de l’IRPF.
Ayuso vs. Aragonès: dues visions de la llibertat
A desgrat de les seves (grans) diferències, Isabel Díaz Ayuso i Pere Aragonès tenen una cosa en comú: el lloc central que la paraula “llibertat” ocupa en les seves respectives retòriques. Ayuso va tenir com a eslògan de campanya un explícit “Comunismo o libertad” (com si els seus rivals de Más Madrid, Podemos o el PSOE tinguessin intenció de col·lectivitzar ACS, diguem-ne). Per la seva banda, durant la pressa de possessió del seu govern, Aragonès va demanar als flamants consellers i conselleres que treballessin per “projectar Catalunya cap a un futur de felicitat, llibertat i benestar per a tothom“. No sembla que la invocació comuna de la llibertat es tradueixi, però, en una agenda socioeconòmica similar. N’hi ha prou amb fer una ullada a la política fiscal d’ambdós governs (per bé que, certament, és fàcil ser Madrid i renunciar a recaptar impostos als rics amb una mà quan, amb l’altra, reps una pluja de diners públics per part del govern espanyol).
Més enllà de la por i de l’esperança: raó, emocions i lluita
Els triomfs i les derrotes mai no són definitius. Quan es fracassi, caldrà continuar lluitant. Quan es triomfi, tocarà defensar allò que s’ha guanyat. I en tots dos casos, arribat el moment, hi haurà gent que agafarà el relleu a partir de la bona feina que s’hagi fet. La vida col·lectiva, com la individual, és una lluita permanent que cal entomar, en la mesura del possible, sense por ni esperança, sinó amb raó i perseverança.
Seguir llegint a Crític
Els futurs que anuncien els balcons
Si hi ha un consens aparent respecte la crisi de la Covid-19 és que “això ho canvia tot”, i que “el món no tornarà a ser el mateix”. Personalment, sóc molt escèptic respecte la futurologia social, i no trobo descartable la possibilitat que, un cop superada la pandèmia, el món en visqui una altra, però d’amnèsia. Ja es veurà. Tanmateix, l’experiència històrica ens indica que, efectivament, les grans pandèmies acostumen a tenir efectes profunds a nivell polític, cultural i socioeconòmic. Com que sóc escèptic respecte la futurologia, més que preguntar-nos “cap a on anirà el món”, trobo útil preguntar-nos “cap a on pot anar”.
Jihadisme, tòpics de l’esquerra i llibertat de consciència
L’horror del que va passar a Barcelona el 17A és tan obvi, tan cruent, tan evident, tan injustificable, que no veig necessitat d’afegir ni comentar res a les moltes condemnes que ja s’han expressat aquests dies. Entre elles, cal no oblidar-ho, la del gruix de la comunitat musulmana.
Sí que voldria parlar, en canvi, d’una cosa que ja m’ha cridat l’atenció en altres ocasions. I és que sempre que hi ha un atemptat jihadista tinc la mateixa impressió: una part de les esquerres se sent profundament incòmoda condemnant el jihadisme. No és que no ho faci, o que ho faci de forma insincera, sinó que sembla que ho trobi un tema molest, del que prefereix parlar el mínim i canviar de tema. Ho detecto en el fet que, juntament amb la condemna al jihadisme, i la raonable prevenció de no caure en la islamofòbia per combatre aquell, en el discurs d’una part de la militància d’esquerres abunden dos tòpics que, al meu entendre, desdibuixen el que hauria de ser una condemna rotunda, no ja del terrorisme, sinó a més d’una ideologia reaccionària, el fonamentalisme islàmic, que nega de dalt a baix tot allò que les esquerres se suposa que defensen. Els tòpics són els següents. M’entretindré una mica en discutir-los, sobretot el segon:
Continue reading “Jihadisme, tòpics de l’esquerra i llibertat de consciència”
Nota breu sobre la idea d’una “ciutadania crítica”
Quan sento que “l’escola ha de formar una ciutadania crítica” sovint tinc la impressió que l’emissor/a no entén el que està dient. Crec que vol dir “formar una ciutadania que pensi més o menys com jo”. La major part de les vegades, això vol dir “una ciutadania d’esquerres”. Una ciutadania progressista, defensora de la redistribució de la riquesa, ecologista, feminista, anti-LGTBIfòbia, anti-xenofòbia… aquesta mena de coses.
Continue reading “Nota breu sobre la idea d’una “ciutadania crítica””
Reflexió al vol sobre valors, individualisme, comunitat i diàleg moral
Certa dreta, i certa esquerra, critiquen sovint “l’individualisme moral” com un camí cap a la disgregació social. Quan els individus són el centre de la societat, es perd la possibilitat de tenir valors comuns, i sense ells no hi ha societat possible. Crec que aquestes crítiques fallen el tret. La qüestió no és si cal tenir valors comuns. Tota societat els necessita i els té. La qüestió és qui ha de decidir quins són aquests valors: si una elit (religiosa, acadèmica, política…), o el conjunt dels individus dialogant en peu d’igualtat.
Sens dubte, aquesta última posició requereix d’un concepte exigent de ciutadania: individus capacitats per, i disposats a, donar-se mútuament raons, a arribar a consensos i, alhora, a acceptar la discrepància. Algú dirà que això és una utopia. Però no cal anar molt enrere per veure com les “elits bondadoses” que miren de “tutelar” les societats acaben actuant pro domo sua quan es condemna la possibilitat de que l’individu discrepi, plantegi preguntes i prengui decisions per ell mateix.
Continue reading “Reflexió al vol sobre valors, individualisme, comunitat i diàleg moral”
Jo he vist coses que molts de vosaltres mai no creuríeu
Jo he vist coses que molts de vosaltres mai no creuríeu. O que potser creuríeu, però no entendríeu.
Continue reading “Jo he vist coses que molts de vosaltres mai no creuríeu”