El territorio de Cataluña, ¿debe ser divisible?

La existencia de una nación es (perdonadme esta metáfora) un plebiscito cotidiano“,

Ernest Renan

No, este no es un artículo sobre Tabarnia. Es evidente que Tabarnia no es una propuesta política seria, sino una coña marinera que hay que tomarse como tal. Es, además, una puesta en práctica magistral de la máxima de Don Draper sobre la publicidad: “si no te gusta lo que se está diciendo, cambia de tema“. Después de años y años de (auto)vender(se) que en Cataluña había una mayoría silenciosa de unionistas, el unionismo ha perdido las elecciones catalanas otra vez, pero esta vez con cerca del 80% de participación. El autoengaño de la “mayoría silenciosa” ya no daba más de sí, y tocaba substituirlo por otra cosa antes de que alguien empezase a hacer preguntas.

El artículo, en cambio, va sobre lo que los “tabarnistas” con más intencionalidad política han afirmado demostrar con la coña: que el independentismo catalán es inconsistente éticamente, puesto que proclamaría la divisibilidad del territorio del Estado español, pero no del de Cataluña. Esto seria cierto si no fuese por el hecho de que es falso. Seguro que hay independentistas que conciben a Cataluña como una unidad territorialmente indivisible, pero también hay otros, bien relevantes públicamente, a los que la idea no parece asustarles. Pero el grueso de los opinadores unionistas, en vez de dialogar al respecto del tema con los independentistas, han preferido aporrear a un hombre de paja. He aquí, pese a todo, mi particular contribución al tema de fondo. Continue reading “El territorio de Cataluña, ¿debe ser divisible?”

Jihadisme, tòpics de l’esquerra i llibertat de consciència

L’horror del que va passar a Barcelona el 17A és tan obvi, tan cruent, tan evident, tan injustificable, que no veig necessitat d’afegir ni comentar res a les moltes condemnes que ja s’han expressat aquests dies. Entre elles, cal no oblidar-ho, la del gruix de la comunitat musulmana.

Sí que voldria parlar, en canvi, d’una cosa que ja m’ha cridat l’atenció en altres ocasions. I és que sempre que hi ha un atemptat jihadista tinc la mateixa impressió: una part de les esquerres se sent profundament incòmoda condemnant el jihadisme. No és que no ho faci, o que ho faci de forma insincera, sinó que sembla que ho trobi un tema molest, del que prefereix parlar el mínim i canviar de tema. Ho detecto en el fet que, juntament amb la condemna al jihadisme, i la raonable prevenció de no caure en la islamofòbia per combatre aquell, en el discurs d’una part de la militància d’esquerres abunden dos tòpics que, al meu entendre, desdibuixen el que hauria de ser una condemna rotunda, no ja del terrorisme, sinó a més d’una ideologia reaccionària, el fonamentalisme islàmic, que nega de dalt a baix tot allò que les esquerres se suposa que defensen. Els tòpics són els següents. M’entretindré una mica en discutir-los, sobretot el segon:

Continue reading “Jihadisme, tòpics de l’esquerra i llibertat de consciència”

Nota breu sobre la idea d’una “ciutadania crítica”

Quan sento que “l’escola ha de formar una ciutadania crítica” sovint tinc la impressió que l’emissor/a no entén el que està dient. Crec que vol dir “formar una ciutadania que pensi més o menys com jo”. La major part de les vegades, això vol dir “una ciutadania d’esquerres”. Una ciutadania progressista, defensora de la redistribució de la riquesa, ecologista, feminista, anti-LGTBIfòbia, anti-xenofòbia… aquesta mena de coses.

Continue reading “Nota breu sobre la idea d’una “ciutadania crítica””

Reflexió al vol sobre valors, individualisme, comunitat i diàleg moral

tianCerta dreta, i certa esquerra, critiquen sovint “l’individualisme moral” com un camí cap a la disgregació social. Quan els individus són el centre de la societat, es perd la possibilitat de tenir valors comuns, i sense ells no hi ha societat possible. Crec que aquestes crítiques fallen el tret. La qüestió no és si cal tenir valors comuns. Tota societat els necessita i els té. La qüestió és qui ha de decidir quins són aquests valors: si una elit (religiosa, acadèmica, política…), o el conjunt dels individus dialogant en peu d’igualtat.

Sens dubte, aquesta última posició requereix d’un concepte exigent de ciutadania: individus capacitats per, i disposats a, donar-se mútuament raons, a arribar a consensos i, alhora, a acceptar la discrepància. Algú dirà que això és una utopia. Però no cal anar molt enrere per veure com les “elits bondadoses” que miren de “tutelar” les societats acaben actuant pro domo sua quan es condemna la possibilitat de que l’individu discrepi, plantegi preguntes i prengui decisions per ell mateix.

Continue reading “Reflexió al vol sobre valors, individualisme, comunitat i diàleg moral”

“How I Met Your Mother” i nosaltres, que ens l’hem estimada tant

HIMYMNormalment, en aquest bloc només parlo de temes de política, ètica i societat en general. Avui, per un cop, parlaré d’un tema més personal, en part a mode d’homenatge. I és que abans d’ahir una de les millors sitcom dels darrers anys arribava al seu final. Em refereixo a How I Met Your Mother, la història, en nou temporades, de com el jove arquitecte Ted Mosby arriba a conèixer el seu gran amor. Malgrat aquest fil argumental en principi tan nyonyo, la sèrie és una successió inacabable de situacions divertides, sovint delirants, que segons els mateixos guionistes estan basades en les seves pròpies experiències de joventut a Nova York. Com en una versió més comercial de les pel·lícules de Woody Allen, els petits drames i maldecaps propis de la vida quotidiana i de les relacions personals es presenten sota una llum entre humorística i canalla, amb la capital del món com a escenari i alhora protagonista per dret propi.

Continue reading ““How I Met Your Mother” i nosaltres, que ens l’hem estimada tant”

Russell, “espirals de silenci” i mania persecutòria

paranoyaDarrerament, abunden, tant a la xarxa com a la premsa, anàlisis que apunten a un suposat “silenciament” a Catalunya de les veus que discrepen de la independència. Ja sabeu, les “espirals de silenci”, les “majories silencioses” i altres artefactes per l’estil. Anàlisis que no solen caracteritzar-se ni pel seu amor a la precisió conceptual, ni per la seva atenció a l’evidència empírica (com no sigui per torturar-la selectivament). Anàlisis que no resisteixen a un visionat d’una tertúlia dels “Matins”, i que per descomptat palesen oblits tan importants com que TV3 és només una de les televisions que es veuen a Catalunya, al costat de la qual hi ha conegudes portaveus de l’independentisme català com TVE, Telecinco, Antena 3 o 13TV. Fa pocs anys, quan al meu partit li anaven malament les coses, i quan més d’un company de militància feia aquesta mena d’anàlisis per justificar les continuades derrotes electorals, jo ja opinava que això són anàlisis de mal perdre, auto-enganys que per descomptat només empitjoren les coses, per gran que sigui la bona fe amb la que es facin.

Continue reading “Russell, “espirals de silenci” i mania persecutòria”

El deute amb els pares

butlerFa unes setmanes vaig anar al cinema a veure la pel·lícula The Butler (El Mayordomo en la traducció espanyola). Aviso que potser va algun spoiler no-intencionat (faré el que pugui): la pel·lícula té com a protagonista un majordom afroamericà, en Cecil Gaines, que aconsegueix escapar de la pobresa i la dura realitat de la segregació racial del Sud dels EUA dels anys 30 i 40 per anar a parar a un Washington en plena època de canvis. Amb el temps, aconsegueix la feina que menys s’hagués esperat: la de majordom de la Casa Blanca. Gràcies a la feina, Gaines aconseguirà formar una família de classe mitjana i donar als seus fills les oportunitats que a ell li van faltar. A més, passant per set presidències, Gaines serà testimoni des dels passadissos del poder d’alguns dels fets crucials de la història dels EUA de la segona meitat del segle XX: l’escalada bèl·lica al Vietnam, l’escàndol Watergate i, com no, els dubtes i el suport final de Washington a la lluita pels drets civils dels afroamericans. I el que és més: veurà, pel seu disgust. com un dels seus propis fills acabarà involucrats en algun d’aquests fets.

Continue reading “El deute amb els pares”

Secessions, causes justes i immobilisme

jeffDes dels anys 80, existeix a l’acadèmia un ric debat sobre el dret a la secessió unilateral. Els criteris que una teoria sobre aquest dret hauria de complir per ser acceptada varien d’autor a autor, però si volguéssim anar de cara a barraca podríem dir que una bona teoria hauria d’autoritzar aquelles secessions històriques que, en general un demòcrata dels nostres dies acceptarà intuïtivament com a legítimes, i alhora desautoritzar aquelles que en general un aquest mateix demòcrata rebutjarà. Per exemple: una bona teoria del dret de secessió hauria d’autoritzar la secessió de les Tretze Colònies de 1776 i desautoritzar la dels Estats Confederats d’Amèrica de 1861. Hauria de donar la raó, alhora, a l’independentista Jefferson i a l’unionista Lincoln, ambdues figures reverenciades a la tradició democràtica moderna. No per casualitat, un tema relativament recorrent d’un llibre seminal en el modern debat acadèmic sobre el dret de secessió, Secession, d’Allen Buchanan, és el de presentar la secessió de les Tretze Colònies com a legítima i la dels ECA com a il·legítima. Podem anomenar aquest criteri com “el test americà”.

Seguir llegint al Pati Descobert

De la nació a la secessió

SecessioEl passat mes de juliol, la Núria Franco ens oferia una bona crítica de les anomenades teories de causa justa del dret de secessió, particularment en la versió defensada pel seu representant més conegut al món acadèmic, Allen Buchanan. Resumint, la idea dels teòrics de causa justa (també anomenats remedialistes) és que el dret (unilateral) de secessió no és un dret primari que certs grups tenen pel simple fet d’existir, sinó un dret reparatori, a concedir de manera excepcional a aquelles poblacions que estan sent víctimes de greuges molt concrets. El catàleg de greuges que justificarien una secessió unilateral varia d’autor a autor, tot i que hi ha certs greuges (com l’annexió il·legítima o les violacions greus de Drets Humans bàsics) que solen generar consens entre els remedialistes. La Núria formula bàsicament una crítica, al meu entendre irrebatible, a aquesta mena de teories: la de que donen valor moral al traçat actual de les fronteres sense fonamentar aquesta atribució en cap raó normativa explícita. Una debilitat que encara és més greu si tenim en compte, com diu la Núria, que “existeixen poques coses menys democràtiques que la grandíssima majoria de fronteres del planeta Terra.

Seguir llegint a Cercle Gerrymandering.