Jihadisme, tòpics de l’esquerra i llibertat de consciència

L’horror del que va passar a Barcelona el 17A és tan obvi, tan cruent, tan evident, tan injustificable, que no veig necessitat d’afegir ni comentar res a les moltes condemnes que ja s’han expressat aquests dies. Entre elles, cal no oblidar-ho, la del gruix de la comunitat musulmana.

Sí que voldria parlar, en canvi, d’una cosa que ja m’ha cridat l’atenció en altres ocasions. I és que sempre que hi ha un atemptat jihadista tinc la mateixa impressió: una part de les esquerres se sent profundament incòmoda condemnant el jihadisme. No és que no ho faci, o que ho faci de forma insincera, sinó que sembla que ho trobi un tema molest, del que prefereix parlar el mínim i canviar de tema. Ho detecto en el fet que, juntament amb la condemna al jihadisme, i la raonable prevenció de no caure en la islamofòbia per combatre aquell, en el discurs d’una part de la militància d’esquerres abunden dos tòpics que, al meu entendre, desdibuixen el que hauria de ser una condemna rotunda, no ja del terrorisme, sinó a més d’una ideologia reaccionària, el fonamentalisme islàmic, que nega de dalt a baix tot allò que les esquerres se suposa que defensen. Els tòpics són els següents. M’entretindré una mica en discutir-los, sobretot el segon:

Continue reading “Jihadisme, tòpics de l’esquerra i llibertat de consciència”

Espurnes de laïcitat en un nou país

drafting-declarationLa Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica és un dels documents més inspiradors de la història contemporània. Proclama ideals autènticament revolucionaris per la seva època, i en bona mesura per la nostra, tot dibuixant un credo il·lustrat i republicà en el qual els governs deixaven de ser un resultat de la tradició o de la divina Providència, i passaven en canvi a tenir la seva justificació en la protecció de certs drets inalienables que l’home tindria en virtut de la seva pròpia naturalesa (nota: sí, a les dones encara no se les havia convidat a la festa…). Com passa amb tota gran fita històrica, milers de petites anècdotes van anar traçant el camí fins arribar a l’aprovació de la Declaració per part del Congrés Continental. Una en particular porta uns dies rondant-me el cap.

Continue reading “Espurnes de laïcitat en un nou país”

De la raó pública al dret al propi cos: laïcitat i dret a l’avortament

avortamentHabemus nova llei de l’avortament. Pel que sembla, Espanya va pel camí de fer amb les lleis d’avortament el mateix que amb les lleis d’educació: cada cop que canviï el color del govern, tindrem una nova llei en un tema que, en raó de la seva importància, caldria que estigués presidit per una certa estabilitat jurídica. Sigui com sigui, la llei suposa una tornada a la situació anterior a 2010: la interrupció voluntària de l’embaràs en els primers mesos deixarà de ser un dret més o menys absolut a ser un procediment autoritzat únicament en un seguit de supòsits excepcionals. Val a dir que la reforma no torna exactament als anys 80: l’avortament, per exemple, queda fora del Codi Penal, ja que (atenció a l’argument) “la dona no és culpable, sinó víctima, de l’avortament.

Se les consideri víctimes o culpables, al fons de la qüestió sempre hi ha la mateixa idea: l’avortament seria un mal no només a evitar, sinó a prohibir, de no existir circumstàncies específiques que el facin excusable. La raó és coneguda: cal protegir la vida humana“. Aquesta seria una raó a la qual els moviments pro-elecció, i en particular el feminisme, contraposarien el dret de les dones a disposar del seu propi cos. Tanmateix, diuen, diuen els anti-avortistes, aquesta és una defensa fàcil de rebatre: “el dret al propi cos no legitima l’assassinat“. Jo no tinc dret a disposar del meu propi cos per escanyar-te, com no sigui en situacions excepcionals (en defensa pròpia, per exemple). Una dona embarassada no té dret a disposar del seu propi cos per, diuen els anti-avortistes, “assassinar un nen no-nat”.

Continue reading “De la raó pública al dret al propi cos: laïcitat i dret a l’avortament”