Jihadisme, tòpics de l’esquerra i llibertat de consciència

Posted by admin at 22 agost 2017

Category: General, Política

Etiquetes: , , , , ,

L’horror del que va passar a Barcelona el 17A és tan obvi, tan cruent, tan evident, tan injustificable, que no veig necessitat d’afegir ni comentar res a les moltes condemnes que ja s’han expressat aquests dies. Entre elles, cal no oblidar-ho, la del gruix de la comunitat musulmana.

Sí que voldria parlar, en canvi, d’una cosa que ja m’ha cridat l’atenció en altres ocasions. I és que sempre que hi ha un atemptat jihadista tinc la mateixa impressió: una part de les esquerres se sent profundament incòmoda condemnant el jihadisme. No és que no ho faci, o que ho faci de forma insincera, sinó que sembla que ho trobi un tema molest, del que prefereix parlar el mínim i canviar de tema. Ho detecto en el fet que, juntament amb la condemna al jihadisme, i la raonable prevenció de no caure en la islamofòbia per combatre aquell, en el discurs d’una part de la militància d’esquerres abunden dos tòpics que, al meu entendre, desdibuixen el que hauria de ser una condemna rotunda, no ja del terrorisme, sinó a més d’una ideologia reaccionària, el fonamentalisme islàmic, que nega de dalt a baix tot allò que les esquerres se suposa que defensen. Els tòpics són els següents. M’entretindré una mica en discutir-los, sobretot el segon:

– “El jihadisme no té res a veure amb l’Islam”. I tant que té a veure amb l’Islam, o millor dit amb una determinada visió de l’Islam. De la mateixa manera que el falangisme té a veure amb una determinada visió de la religió catòlica, l’stalinisme amb una determinada visió de l’esquerra, o el nazisme amb una determinada visió d’Alemanya. Això fa que els catòlics siguin falangistes, l’esquerra sigui per definició stalinista, o els alemanys siguin nazis? Evidentment que no. Però “X no és igual a Y” és una cosa, i “X no té res a veure amb Y” és una altra.

– “No ho justifico, però la culpa és d’Occident.” Aquest és el tòpic central, o sigui que hi dedicaré més espai. Vagi per davant que és evident que moltes de les decisions d’un o més països occidentals en política exterior han afavorit el naixement i expansió de l’integrisme islàmic (p.ex. el derrocament per part de la CIA de Mossadeq, líder laic i progressista de l’Iran als anys 50), o sigui que el tòpic està basat en una realitat. Una realitat, però, que es malinterpreta, s’exagera i s’estira fins a aconseguir crear la imatge de que, pràcticament, els civils occidentals són tant o més responsables dels atemptats jihadistes que els propis jihadistes.

Primer de tot, jo no ho justifico però”, fora dels cercles de la militància d’esquerres més ideologitzada, sona molt similar a “jo no sóc racista però”.

En segon lloc, “Occident” dista molt (i més des de la caiguda del Mur) de ser un bloc monolític on tothom fa el mateix i pensa igual. Podem recordar l’oposició dels governs de França i Alemanya a la invasió d’Iraq; o el fet que arribés a la Casa Blanca un polític com Barack Obama que, altres falles i misèries a part, es va oposar a aquella invasió des del primer moment; o el fet que Barcelona es manifestés massivament contra aquella guerra i en general hagi sigut un focus permanent de crítica a la política exterior dels EUA. I aquesta és la ciutat on els jihadistes decideixen atemptar. És perquè els barcelonins són opressors dels països de majoria islàmica, o és perquè Barcelona és una ciutat cosmopolita amb projecció global i milions de turistes als carrers, on un atemptat ho té més fàcil per a aconseguir un gran impacte mediàtic i social?

En tercer lloc, la política exterior de molts països occidentals vers els països de majoria musulmana, tan criticable i fins i tot condemnable en tantes ocasions (p.ex. la Guerra d’Iraq), en altres ocasions ha servit per protegir poblacions de majoria musulmana (independentment de que aquesta fos o no la seva preocupació central); el cas més clar és la intervenció de l’OTAN a Kosovo a finals dels anys 90, en plena neteja ètnica a mans d’extremistes serbis. No és l’únic que s’ha de posar a la balança, però crec que també hi ha de ser.

En quart lloc, hi ha un bon argument que tot sovint es fa servir contra la islamofòbia sobre el que sovint les esquerres no paren prou atenció: que 8 de cada 10 víctimes dels atemptats jihadistes són musulmans. De fet, entre els “occidentals” víctimes de l’atemptat a la Rambla hi havia pakistanesos, algerians o marroquins, entre d’altres. Això significa, com bé va apuntar l’Anton Losada, que els jihadistes no lliuren una guerra contra Occident, sinó contra tothom que no pensi com ells.

I en cinquè lloc, i més important: cal escoltar el que diuen els propis jihadistes. Daesh ha arribat a aclarir a les seves publicacions (i permeteu-me que no les enllaci, per motius evidents, però ho podeu trobar fàcilment per Internet) que encara que tots i cadascun dels soldats de països occidentals es retiressin de l’Orient Mitjà, ells seguirien odiant i atacant els països occidentals pels seus règims polítics seculars, per haver institucionalitzat la llibertat religiosa i de consciència, per la despenalització i la progressiva normalització de “perversions” com ara l’homosexualitat. És a dir: no per allò que l’esquerra critica d’Occident, sinó precisament per algunes de les conquestes més importants de les esquerres a Occident i, en general, als països democràtics

Al meu entendre, la insistència d’una part important de la militància d’esquerres en aquests dos tòpics respon a dues preocupacions, una important i lloable, l’altra estètica i infantil. Respectivament: la preocupació per no donar benzina a la islamofòbia, i la preocupació per no debilitar una cosmovisió geopolítica en que “Occident” és l’arrel de tot el Mal i la resta del món és per naturalesa Bo. Començo per la segona. Es tracta d’una inèrcia ideològica que deriva de la Guerra Freda i que, com tantes altres inèrcies d’aquella època, convindria anar superant. En el món bipolar de la Guerra Freda, l’extrema esquerra tenia una forma senzilla de distingir entre els seus amics i els seus enemics: si estaves contra els EUA, eres dels seus. Si estaves a favor dels EUA, eres enemic. En realitat, els EUA i els seus suports més acrítics feien si fa no fa el mateix.

El problema és que, per bé o per mal, ja no vivim en aquell món, sinó en un món més semblant al de l’alba de la Primera Guerra Mundial: complex, contradictori i en el que l’actuació de cada país en l’escena internacional només pot jutjar-se cas per cas, no sobre la base d’una simpatia o una antipatia sistemàtica. En la mesura en que les esquerres no superin aquesta inèrcia, seguiran mirant l’amenaça jihadista, no com una de les amenaces més serioses per a la democràcia i les conquestes progressistes, sinó com un tema molest i incòmode, que destorba un relat maniqueu en que Occident i només Occident pot fer el Mal.

L’altra preocupació, la de no donar benzina a la islamofòbia, és perfectament comprensible. El problema és que, quan a les esquerres se les nota incòmodes condemnant el jihadisme, es col·loquen exactament en el punt desitjat pels islamòfobs: deixar que la lluita contra el jihadisme sigui un tema de l’extrema dreta. I quan abans o després de fer un tuit condemnant un atemptat jihadista fas quatre o cinc tuits en plan “això no té res a veure amb l’Islam”, “jo no vull justificar però”, “la culpa és d’Occident”, “mira aquesta notícia d’RT que diu que als EUA esmorzen nens petits cuinats per George Soros”, efectivament: se’t veu incòmode. Com si assumissis que, en el fons, l’extrema dreta té raó: l’oposició frontal contra el jihadisme implica islamofòbia, i per tant si vols perseguir el jihadisme, sense excuses, aleshores et poses al costat dels que volen tancar mesquites.

I jo diria que l’esquerra li pot donar la volta a aquest discurs amb relativa facilitat: és exactament el contrari. En la lluita contra el jihadisme i pel dret dels musulmans a practicar la seva fe sense persecució, el principi implicat és el mateix: la defensa de la llibertat de consciència i, per extensió, de la llibertat religiosa. I la defensa de la llibertat de consciència no és el mateix que la defensa del que es fa amb ella. A l’hora de criticar el Ku Klux Klan jo no tinc cap necessitat de fer exegesi per demostrar que “l’autèntic cristianisme” és multicultural, gay-friendly i feminista. No tinc per què protegir políticament ni el cristianisme en general, ni cap branca en particular, de les crítiques intel·lectuals que li puguin arribar. No tinc necessitat de demostrar que la xenofòbia no forma part de “l’autèntic cristianisme”, ni de buscar una explicació geopolítica que faci recaure en els no-cristians la responsabilitat del que facin els cristians: critico el Ku Klux Klan per la mateixa raó per la qual considero que els cristians tenen dret a pregar en pau a les seves esglésies. Perquè crec que cadascú té dret a fer el que li plagui amb la seva vida i la seva consciència sense imposar-ho als altres.

La raó per la qual defensaré una comunitat musulmana a la que se li vulgui prohibir obrir una mesquita és la mateixa raó per la qual voldré que un imam que prediqui la violència religiosa sigui perseguit i castigat. La raó per la qual critico la islamofòbia és la mateixa raó per la qual critico el jihadisme. I de la mateixa manera que quan critiqui una manifestació islamòfoba no culparé els musulmans de la islamofòbia, quan condemni un atemptat jihadista no buscaré formes de demostrar que “Occident” té la culpa. Hi ha un Occident islamòfob que és tan occidental com l’Occident tolerant. Hi ha un Islam jihadista que és tan islàmic com l’Islam tolerant. Hi ha un Occident musulmà que és tan Occident com l’Occident no-musulmà. Hi ha un Islam occidental que és tan islàmic com l’Islam no-occidental. La línia divisòria crucial del nostres temps no és entre Occident i Islam, ni en el sentit que apunten els islamòfobs ni en el sentit que a vegades sembla apuntar una part de l’esquerra: la línia és entre tolerants i intolerants.

En el camp intolerant, islamòfobs i jihadistes es fan companyia i es retroalimenten, per molt odi mutu que es professin. En el camp tolerant, el que em cal demostrar no és que tothom que hi és és progressista. No tinc necessitat de demostrar que “l’autèntic Islam” és feminista o pro-LGBTI. Això és una discussió que concerneix únicament i exclusiva a les comunitats musulmanes, no a la comunitat política en el seu conjunt. L’únic que preguntaré, a un musulmà, a un ateu o a un catòlic en aquesta lluita contra la intolerància és si pensa fer servir la llei o la violència per perseguir els qui no pensen, no preguen o no viuen com ell, o si per contra està disposat a viure en pau amb gent que té idees, creences i estils de vida diferents a les seves. No necessito saber res més per a determinar qui, en el conflicte més important de la nostra època, és dels meus.

Deixa un comentari

Deixa un comentari
  • (required)
  • (required) (will not be published)