Darrerament, a casa nostra, els partits polítics han vingut agafant mala fama. Molta mala fama. A cada conversa de cafè se’ls denuncia com estructures monolítiques, impermeables a les preocupacions ciutadanes, refractàries al debat intern, poc o gens transparents, dirigides per polítics escollits a dit per impersonals i burocràtics aparells que miren en primer terme per la seva pròpia estabilitat en el poder.
Naturalment, es tracta d’una caricatura. Però com totes les caricatures, no és sinó una exageració d’una realitat que efectivament és allà. Realment, la vida política a Catalunya està fortament controlada pel poder dels aparells de partit. Són els aparells de partit els qui decideixen qui entra a les llistes de diputat i qui no, són els aparells de partit els qui de facto fixen la tàctica i l’estratègia de cada formació, i per tant són els aparells de partit els qui decideixen en darrera instància quines lleis i polítiques surten endavant i quines no, en funció dels suports que les seves sigles hagin rebut a cada elecció.
Continue reading “Democràcia interna o unitat fèrria: una paradoxa electoral”
