Posts Tagged ‘Esquerra’

Posted by admin at 31 octubre 2016

Category: Política

Etiquetes: , , ,

rufEl que havia de ser el cap de setmana de Podemos ha acabat sent protagonitzat per un duríssim discurs contra el PSOE per part del portaveu adjunt d’ERC al Congrés dels Diputats. Gabriel Rufián va eclipsar Podemos com a veu de la indignació contra el suport tàcit dels socialistes a Rajoy, i va situar-se com a líder indiscutible del front sobiranista a Madrid (malgrat els curiosos intents d’alguns mitjans catalans per col·locar en aquesta posició un diputat del grup mixt).

Tant és així, que s’ha format una estranya coalició anti-Rufián, inicialment conformada per PP, PSOE i C’s, però a la que s’hi han sumat convergents de tot pelatge i, també, rostres destacats de l’espai d’Unidos Podemos. Entre ells ahir, Alberto Garzón, coordinador general d’Izquierda Unida, qualificava Rufián de «provocador i hipòcrita» pel fet de criticar el PSOE per facilitar la investidura de Rajoy i, alhora, donar suport al govern conjunt d’ERC i «la dreta», en referència a CDC.

(més…)

domenech-rufianEl proper 26 de juny es repetiran eleccions generals a l’Estat espanyol i, pel que fa a Catalunya, tot apunta a que el primer lloc se’l disputaran dues forces d’esquerres: En Comú Podem i Esquerra Republicana de Catalunya. Bones notícies, doncs, pel gruix de la societat catalana, que es declara de centre-esquerra i sobiranista: les dues primeres forces del 26J, a Catalunya, seran forces d’esquerres i partidàries del dret a decidir. Una d’elles, a més, independentista; l’única força independentista, d’altra banda, capaç de guanyar a Catalunya el 26J, cosa que ja dona pistes sobre fins quin punt l’independentisme ha virat a l’esquerra, per molt que CDC s’hagi esforçat per tapar-ho via llista única.

Seguir llegint a ElCrític.cat

Posted by admin at 15 desembre 2015

Category: Política, Política catalana

Etiquetes: , , , , , ,

rufian_tardaA qualsevol militant d’ERC li passa regularment el següent: una tarda-vespre d’un dia entre setmana qualsevol, assisteix a algun acte diguem-ne “d’esquerres”. Una concentració contra el tancament d’un CAP, un acte feminista, una xerrada sobre la corrupció. Allà, entre companys i companyes d’arreu de l’espectre progressista, i de forma més o menys amistosa, s’enfronta al retret de sempre: “Li esteu fent el joc als convergents”. La tarda-vespre del dia següent, i encara amb el malestar de la conversa al cos, assisteix a la reunió de l’ANC del seu municipi. Allà, entre companys i companyes d’arreu de l’espectre sobiranista, i de forma més o menys amistosa, s’enfronta al retret de sempre: “us pesa més la E que la C, i el partit que el país”. Quan arriba el cap de setmana, té un embolic considerable al cap: ja no té clar exactament a qui està traint.

Des dels anys 90 ERC persegueix, simultàniament, dos objectius estratègics tan ambiciosos com difícils: (1) estirar el catalanisme cap a l’independentisme; i (2) trencar amb la falsa dicotomia, creada per CiU i el PSC durant els anys 80, entre el “bloc catalanista” i el “bloc d’esquerres”. Dos objectius que, en un país majoritàriament catalanista i de centre-esquerra, són interdependents. Avui, amb el primer objectiu en bona mesura (que no completament) assolit, ens trobem davant la possibilitat real que ERC assoleixi també el segon objectiu, per la via de convertir-se alhora en el primer partit de l’independentisme i en la primera força d’esquerres del país, de forma paral·lela a l’auge de la CUP al món de l’esquerra anticapitalista.

Seguir llegint al Crític

esteladaAquest 27S jo, que confio més aviat poc en el president Mas i discrepo profundament del seu model de país, votaré Junts pel Sí. En aquest article miraré d’explicar el per què.

No m’agrada dir coses que no penso ni fer de la necessitat virtut: no em va agradar gens el camí que va portar a la formació de Junts pel Sí. Va ser un camí delineat per una campanya mediàtica de bullying, per part del tertulianat pro-convergent, al partit que ha defensat la independència al Parlament durant dècades, fins fa ben poquet en solitari: ERC. Un camí en el qual aquest mateix tertulianat i una part dels quadres (que no de les bases) de la societat civil han ajudat conscientment el president Mas a incomplir de forma flagrant un pacte, el del 14 de gener, en que es comprometia a convocar les eleccions del 27S sense exigir una llista conjunta entre Convergència i ERC. Un camí en el que hi ha hagut massa mentides, massa silencis, massa arrogància, massa classisme mal dissimulat, i massa acords incomplerts. (més…)

opUn dels temes habituals en el debat públic d’avui dia és el de la qualitat de les nostres democràcies. N’hi ha prou, en democràcia, amb que la ciutadania esculli els seus líders cada quatre anys? Com pot la ciutadania reforçar el seu control sobre les institucions per tal de posar-les al seu servei, i d’evitar xacres com la de la corrupció? Aquestes són, en bona mesura, les preguntes a les que el programa electoral d’ERC – El Prat mira de donar resposta en un àmbit tan modest, i alhora tan important, com és el de la política municipal. D’entre les propostes de regeneració democràtica plantejades per la candidatura que encapçala Jordi Ibern, una que ocupa un lloc destacat és la d’implantar al Prat, gradualment, una eina innovadora per tal de reforçar el control de la ciutadania sobre la política econòmica i social de l’Ajuntament: els pressupostos participatius.

(més…)

Posted by admin at 23 març 2015

Category: General, Política, Política catalana

Etiquetes: , , , ,

tearsJo he vist coses que molts de vosaltres mai no creuríeu. O que potser creuríeu, però no entendríeu.

(més…)

Habemus data i pregunta. Una pregunta, sens dubte, peculiar. Com és normal, al darrere hi ha una història. I com que diuen que una imatge val més que mil paraules, miraré de descriure aquesta història amb unes quantes imatges.

Comencem:

ERC i la CUP volíem aconseguir una pregunta que deixés la majoria de la societat catalana, que ja és independentista, amb aquesta cara.

 

surprised-rainbow-face-l

  (més…)

candleS’ha escrit molt, darrerament, sobre per què la pregunta de la consulta sobre el futur polític de Catalunya ha de ser, amb total claredat, una pregunta sobre la independència. Les raons donades són de sentit comú: des de la necessitat d’evitar que a l’endemà de la votació ens estiguem discutint sobre el que hem votat, fins la legitimitat que dóna a ulls del món el fet que quedi clar que la gent sap perfectament el que ha anat a votar. N’ha escrit a bastament gent força més llesta que jo com l’amiga Elisenda Paluzie, l’amic Pau Bossacoma, els membres del Consell Assessor per la Transició Nacional, o per descomptat, l’Oriol Junqueras. Per tant, no vull defensar la claredat més del que ja se l’ha defensada, sinó examinar els que, al meu entendre, són els dos principals arguments que el PSC, ICV i UDC (més opinadors afins) plantegen en contra:

(més…)

Avui en dia pot sobtar recordar-ho, però fins fa pocs anys, i tret d’excepcions individuals, el gruix de l’independentisme polític i social l’havien anat conformant organitzacions que poc o molt estaven enquadrades dins l’àmbit de les esquerres catalanes. El primer independentisme mitjanament rellevant a nivell social, el que s’articula a l’entorn del Moviment de Defensa de la Terra als anys 80, és inequívocament d’esquerres. Quan el gruix d’aquest independentisme abandona gradualment l’MDT ho fa per integrar-se en un partit de centre-esquerra, ERC. I fins fa poc aquest partit de centre-esquerra representava en solitari l’independentisme al Parlament de Catalunya.

(més…)

La causa de la independència d’un país no sempre va associada als vells ideals de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. La història és plena d’exemples en que s’han fundat nous Estats no per alliberar una minoria, sinó per oprimir-ne una altra. Tanmateix, existeixen també multitud d’exemples d’Estats que s’alliberen del jou estranger no només per servir-se a ells mateixos, sinó també, i especialment, per servir a la causa de l’alliberament i el progrés de l’ésser humà. Tenim la sort que l’independentisme català, en general, i amb tota la seva diversitat ideològica, pertany al segon grup de moviments secessionistes: els que aspiren a la independència per fer una societat més lliure que la que deixen enrere.

(més…)