El preu del silenci de l'esquerra federalista desenganyada

Avui en dia pot sobtar recordar-ho, però fins fa pocs anys, i tret d’excepcions individuals, el gruix de l’independentisme polític i social l’havien anat conformant organitzacions que poc o molt estaven enquadrades dins l’àmbit de les esquerres catalanes. El primer independentisme mitjanament rellevant a nivell social, el que s’articula a l’entorn del Moviment de Defensa de la Terra als anys 80, és inequívocament d’esquerres. Quan el gruix d’aquest independentisme abandona gradualment l’MDT ho fa per integrar-se en un partit de centre-esquerra, ERC. I fins fa poc aquest partit de centre-esquerra representava en solitari l’independentisme al Parlament de Catalunya.

Construir una Catalunya independent per tal de construir una Catalunya diferent, més justa i igualitària: dues cares d’una mateixa moneda per l’independentisme d’esquerres, que com dic fins fa poc era l’únic amb autèntica existència política i social. Amb la resta de l’esquerra catalana es compartien objectius (llibertat nacional i justícia social), amb la diferència que la major part de l’esquerra catalana optava pel pacte amb Espanya com a eina per aconseguir aquests objectius, mentre l’independentisme d’esquerres donava aquesta via per morta i apostava per la ruptura amb Espanya.

Ara que la via del pacte Catalunya – Espanya és com més va més descartada entre els catalanistes, ara que l’independentisme està en auge entre una bona part de la gent que mai no ha sigut independentista, es produeix una paradoxa preocupant: entre les forces que provenen de l’autonomisme, la dreta organitzada al voltant de CiU està sent clarament la més hàbil a l’hora de controlar un fenomen en el que fins fa poc no creia, i que encara ara veu amb reserves. Així, pot acabar passant que una nació on l’independentisme organitzat sempre ha anat lligat a una promesa de reforma social progressista, acabi assolint la seva independència de la mà d’una hegemonia absoluta de la dreta. Més enllà del repartiment de medalles el drama d’aquesta paradoxa és el següent: si una bona part de l’esquerra catalana no reacciona, podem trobar-nos amb una Catalunya independent que acabi sent molt semblant a la d’avui en dia. La dels casos Palau i les 100 famílies “de tota la vida” que ho controlen tot. Precisament allò contra el que l’independentisme històric, el d’esquerres, ha lluitat sempre.

Una part de la nostra esquerra està tan lligada al projecte nacionalista espanyol que és pràcticament impossible que desperti. Em refereixo, per descomptat, al PSC à là Navarro. Tanmateix, al nostre país tenim dos partits d’esquerres parlamentaris que reivindiquen el dret a l’autodeterminació: ICV, que encara no és independentista, i ERC, que ja fa dècades que ho és. I després tenim un gruix important de quadres, militància i electorat del PSC que cada cop veu amb millors ulls l’alternativa independentista. Doncs bé: si volem evitar que del procés d’independència surti una Catalunya conservadora cal que l’esquerra catalana que encara no ha despertat ho faci. Cal que ICV abraci l’independentisme sense pors ni complexes. I cal que els sectors més catalanistes del PSC facin el mateix i, en conseqüència, canviïn de militància, ja sigui entrant a un partit de centre-esquerra independentista com és ERC, ja sigui mitjançant alguna fórmula semblant al que en el seu dia va ser la Catalunya 2003 de Pere Esteve, que va agrupar, en aliança amb ERC, una part de CiU desencantada amb el rumb dels darrers anys del pujolisme.

L’esquerra federalista desenganyada ha de convertir-se en, i nodrir les files de, l’esquerra independentista. La força de la dreta catalana en un més que possible procés d’independència serà directament proporcional a la intensitat del silenci d’aquesta mateixa esquerra federalista desenganyada. El dilema pel catalanisme d’esquerres ja no és si apostar o no per la independència, sinó si regalar o no el procés d’independència, i el país que en sortirà com a resultat, als seus adversaris històrics. Els hereus de Macià, de Companys, de Serra i Moret, del Noi del Sucre, de Pallach, de Nin, no poden regalar el país als hereus de Cambó.

2 Replies to “El preu del silenci de l'esquerra federalista desenganyada”

  1. El que propossa ara el govern català de CIU, és anar per feina en lo polític, vers l’independència del pais, comptant amb el vot de la catalanitat en general, sigui de la tendència que sigui, que ara és el que realment compte.
    Un cop assolida la declaració de principis i aquèsta surti aprovada per les eleccions i refrendada pel país catalá, llavors será el moment de entrar en el diàleg de cóm articulem la nostra llibertat de ciutadans mitjança la creació d’un Estatut de l’Estat Catalá, que haurá de tenir en compte, l’interès de la ciutadanía de totes les opcions polítiques de Catalunya. Hem de ser molt conscients de que per sobre de cada opció política, ha de privar l’interès general de tota la ciutadanía de Catalunya, que ha de ser referent de primer ordre en Democràcia. I aixó s’assoleix si tots votem a opcions independentistes, que és el que ara interessa a tots.
    Ara més que mai hem de demostrar el seny i la cordura democràtica com a catalans a la resta del món.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.