Cuatro errores. Una respuesta a “Tres naciones”, de Juan Claudio de Ramón

Publica Juan Claudio de Ramón un artículo en El País que, a mi parecer, se enmarca en los esfuerzos del españolismo de centro-izquierda y de centro-derecha por distinguirse de la compañía incómoda de Vox en la “cuestión nacional”. El artículo viene a decir que, actualmente, en el Estado español compiten tres concepciones de la nación: la de los independentistas, basada en la lengua catalana, y que por tanto no ve a España como nación; la de los “patriotas constitucionales”, basada en la Constitución, y que por tanto ve a España simplemente como un resultado de “la ley que nos hace libres e iguales”; y la de la ultraderecha, basada en la tradición, y que por tanto ve a España como comunidad eterna y pre-constitucional.

Observo cuatro grandes errores de análisis en este artículo.

Continue reading “Cuatro errores. Una respuesta a “Tres naciones”, de Juan Claudio de Ramón”

El messianisme, malaltia adolescent de l’independentisme

Llegia avui un article de Pere Cardús on venia a desenvolupar la següent tesi: quan un independentista critica Puigdemont per haver triat Quim Torra per a substituir-lo com a president, simplement li està fent el joc a l’espanyolisme. Textualment: “en la reacció d’una bona part del sobiranisme, hi veig la nostra debilitat més gran. Ja fa un cert temps que l’observo. I és aquesta facilitat d’empassar-se i sucumbir a les campanyes més barroeres del nacionalisme espanyol. Aquesta facilitat de ballar la música que fan sonar.

Jo veig les coses de forma completament contrària. Que l’elecció de Quim Torra ha estat un tret al peu de l’independentisme és evident; només cal llegir una mica la premsa internacional. La idea que això no ens hauria de preocupar perquè “no hem de ballar la música que fa sonar l’adversari” és absurda en política: l’adversari existeix, les seves tàctiques t’afecten i el que has de valorar és com enfrontar-t’hi. Posar-li les coses fàcils deliberadament no és un símptoma de “coratge” ni de “desacomplexament”, sinó de ceguesa. Quan el principal propòsit propagandístic de l’adversari és convèncer mitja Catalunya que la odies, i el món que ets una versió local de Le Pen, posar de president algú amb la motxilla de Torra, per molt bon home que sigui, és un error. I el que és pitjor: un error innecessari, perquè de noms alternatius (dins JxCat mateix) n’hi havia de sobres. Simplement, ens ho podríem haver estalviat.

Continue reading “El messianisme, malaltia adolescent de l’independentisme”

L’elecció de Quim Torra com a símptoma

Primer de tot, un disclaimer: considero la investidura de Torra un mal menor a repetir eleccions. La Generalitat porta sis mesos segrestada pels mateixos que volen acabar amb l’escola catalana, fragmentar el país en dues comunitats i enviar l’anterior govern català, mitja mesa del Parlament, els Jordis i la Marta Rovira a la presó durant una pila d’anys per una violència insurreccional que mai no va existir. Considero prioritari rescatar immediatament les institucions catalanes d’aquest segrest.

Però això només és el primer pas a l’hora de reemprendre un camí que sempre ha sigut llarg, pel qual sempre ha sigut un error el #tenimpressa, i que requerirà d’unes dosis de paciència, empatia, innovació i mirada llarga com mai abans en la història del catalanisme. I és aquí on crec que l’elecció d’en Torra és un error i, sobretot, un símptoma de que hi ha una part de l’independentisme que no és conscient del terreny on es juguen les properes batalles crucials del moviment.

Continue reading “L’elecció de Quim Torra com a símptoma”

El territorio de Cataluña, ¿debe ser divisible?

La existencia de una nación es (perdonadme esta metáfora) un plebiscito cotidiano“,

Ernest Renan

No, este no es un artículo sobre Tabarnia. Es evidente que Tabarnia no es una propuesta política seria, sino una coña marinera que hay que tomarse como tal. Es, además, una puesta en práctica magistral de la máxima de Don Draper sobre la publicidad: “si no te gusta lo que se está diciendo, cambia de tema“. Después de años y años de (auto)vender(se) que en Cataluña había una mayoría silenciosa de unionistas, el unionismo ha perdido las elecciones catalanas otra vez, pero esta vez con cerca del 80% de participación. El autoengaño de la “mayoría silenciosa” ya no daba más de sí, y tocaba substituirlo por otra cosa antes de que alguien empezase a hacer preguntas.

El artículo, en cambio, va sobre lo que los “tabarnistas” con más intencionalidad política han afirmado demostrar con la coña: que el independentismo catalán es inconsistente éticamente, puesto que proclamaría la divisibilidad del territorio del Estado español, pero no del de Cataluña. Esto seria cierto si no fuese por el hecho de que es falso. Seguro que hay independentistas que conciben a Cataluña como una unidad territorialmente indivisible, pero también hay otros, bien relevantes públicamente, a los que la idea no parece asustarles. Pero el grueso de los opinadores unionistas, en vez de dialogar al respecto del tema con los independentistas, han preferido aporrear a un hombre de paja. He aquí, pese a todo, mi particular contribución al tema de fondo. Continue reading “El territorio de Cataluña, ¿debe ser divisible?”

Ni “sociedad dividida”, ni “espiral de silencio”, ni “dictadura”: un cambio de mayorías

Hace no tanto, el independentismo era una minoría muy minoritaria en Cataluña. El apoyo a la independencia variaba según la encuesta y lo que se preguntase, pero para hacernos una idea: según leemos en Catalunya, un pas endavant, (p.64), de Guinjoan, Rodon y Sanjaume, en el año 2005, en plena reforma del Estatut, el apoyo a la independencia, frente a otras opciones como el Estado federal, apenas rozaba el 15%. 8 años después, según los mismos autores (siempre basándose en datos del CEO), el apoyo a la independencia pasaba del 45%.

Yo recuerdo bien los años en que éramos una minoría. Años en los que, incluso cuando ERC (el único partido independentista en el Parlamento catalán, por aquel entonces) era relativamente fuerte, el independentismo tenía las de perder en cualquier debate público o conversación de café. En el mejor de los casos éramos unos utópicos soñadores, a los cuales la tontería se nos pasaría con la edad. En el peor de los casos éramos unos nazis aliados de ETA y ansiosos por empezar una limpieza étnica (nota: el que firma esto se llama Pérez Lozano…). Y en la mayoría de los casos se nos ignoraba o se nos tomaba a choteo.

No recuerdo que los independentistas nos quejásemos de vivir en una “espiral de silencio”, ni de que “claro, estamos en minoría porque TVE nos hace el vacío”. No llorábamos hablando de que “la sociedad catalana estaba dividida”, porque no lo estaba: éramos nosotros los que estábamos en minoría. No nos pretendíamos una “mayoría silenciosa” atenazada por el miedo. Nos sentaban mal las acusaciones de nazi-etarras, y frecuentemente las contestábamos, pero no cifrábamos en eso la causa de nuestras dificultades. En vez de pelear con el peor rostro de nuestros adversarios, nos fuimos centrando en escuchar y rebatir los mejores argumentos contra la independencia. Esa era la forma de ganar y, aunque suene ingenuo, de mejorarnos a nosotros mismos como movimiento.

Continue reading “Ni “sociedad dividida”, ni “espiral de silencio”, ni “dictadura”: un cambio de mayorías”

ERC, Els Comuns i el nou mapa de les esquerres

domenech-rufianEl proper 26 de juny es repetiran eleccions generals a l’Estat espanyol i, pel que fa a Catalunya, tot apunta a que el primer lloc se’l disputaran dues forces d’esquerres: En Comú Podem i Esquerra Republicana de Catalunya. Bones notícies, doncs, pel gruix de la societat catalana, que es declara de centre-esquerra i sobiranista: les dues primeres forces del 26J, a Catalunya, seran forces d’esquerres i partidàries del dret a decidir. Una d’elles, a més, independentista; l’única força independentista, d’altra banda, capaç de guanyar a Catalunya el 26J, cosa que ja dona pistes sobre fins quin punt l’independentisme ha virat a l’esquerra, per molt que CDC s’hagi esforçat per tapar-ho via llista única.

Seguir llegint a ElCrític.cat

Sense ERC no hi ha independència. Sense ERC no podem

rufian_tardaA qualsevol militant d’ERC li passa regularment el següent: una tarda-vespre d’un dia entre setmana qualsevol, assisteix a algun acte diguem-ne “d’esquerres”. Una concentració contra el tancament d’un CAP, un acte feminista, una xerrada sobre la corrupció. Allà, entre companys i companyes d’arreu de l’espectre progressista, i de forma més o menys amistosa, s’enfronta al retret de sempre: “Li esteu fent el joc als convergents”. La tarda-vespre del dia següent, i encara amb el malestar de la conversa al cos, assisteix a la reunió de l’ANC del seu municipi. Allà, entre companys i companyes d’arreu de l’espectre sobiranista, i de forma més o menys amistosa, s’enfronta al retret de sempre: “us pesa més la E que la C, i el partit que el país”. Quan arriba el cap de setmana, té un embolic considerable al cap: ja no té clar exactament a qui està traint.

Des dels anys 90 ERC persegueix, simultàniament, dos objectius estratègics tan ambiciosos com difícils: (1) estirar el catalanisme cap a l’independentisme; i (2) trencar amb la falsa dicotomia, creada per CiU i el PSC durant els anys 80, entre el “bloc catalanista” i el “bloc d’esquerres”. Dos objectius que, en un país majoritàriament catalanista i de centre-esquerra, són interdependents. Avui, amb el primer objectiu en bona mesura (que no completament) assolit, ens trobem davant la possibilitat real que ERC assoleixi també el segon objectiu, per la via de convertir-se alhora en el primer partit de l’independentisme i en la primera força d’esquerres del país, de forma paral·lela a l’auge de la CUP al món de l’esquerra anticapitalista.

Seguir llegint al Crític

Per què votaré Junts pel Sí?

esteladaAquest 27S jo, que confio més aviat poc en el president Mas i discrepo profundament del seu model de país, votaré Junts pel Sí. En aquest article miraré d’explicar el per què.

No m’agrada dir coses que no penso ni fer de la necessitat virtut: no em va agradar gens el camí que va portar a la formació de Junts pel Sí. Va ser un camí delineat per una campanya mediàtica de bullying, per part del tertulianat pro-convergent, al partit que ha defensat la independència al Parlament durant dècades, fins fa ben poquet en solitari: ERC. Un camí en el qual aquest mateix tertulianat i una part dels quadres (que no de les bases) de la societat civil han ajudat conscientment el president Mas a incomplir de forma flagrant un pacte, el del 14 de gener, en que es comprometia a convocar les eleccions del 27S sense exigir una llista conjunta entre Convergència i ERC. Un camí en el que hi ha hagut massa mentides, massa silencis, massa arrogància, massa classisme mal dissimulat, i massa acords incomplerts. Continue reading “Per què votaré Junts pel Sí?”

Tres obstacles per a l’independentisme: una rèplica cordial a Pere Cardús

obstacleLa setmana passada, Pere Cardús va publicar un article que ha tingut una certa difusió a les xarxes socials. Aquest post vol ser una rèplica cordial, partint del que sens dubte ens uneix: la voluntat de garantir per a l’independentisme una àmplia victòria el 27S, i més enllà.

Crec que l’article de Cardús es pot sintetitzar en les següents tesis: (1) els arguments a favor de la independència ja són abastament coneguts; (2) ara mateix hi ha qui els compra i qui no els compra, però gairebé no queda ningú que no els conegui o que en dubti, és a dir, gairebé no queden indecisos; (3) per tant, l’independentisme s’equivoca en centrar-se en convèncer indecisos mitjançant arguments, ja que la tasca principal ara per ara és la de mobilitzar els que ja creuen que la independència pot ser bona per Catalunya; (4) el principal factor de desmobilització és l’aversió al risc; (5) la gent no s’atrevirà a afrontar riscos si no veu que els polítics estan disposats a fer-ho, en particular pel que fa a afrontar riscos pels seus partits; (6) durant els darrers mesos, alguns sobiranistes han fet just el contrari, tot avantposant partit a país i atiant una baralla de galls que, al final, ha generat desconfiança entre la ciutadania.

Continue reading “Tres obstacles per a l’independentisme: una rèplica cordial a Pere Cardús”