L’elecció de Quim Torra com a símptoma

Primer de tot, un disclaimer: considero la investidura de Torra un mal menor a repetir eleccions. La Generalitat porta sis mesos segrestada pels mateixos que volen acabar amb l’escola catalana, fragmentar el país en dues comunitats i enviar l’anterior govern català, mitja mesa del Parlament, els Jordis i la Marta Rovira a la presó durant una pila d’anys per una violència insurreccional que mai no va existir. Considero prioritari rescatar immediatament les institucions catalanes d’aquest segrest.

Però això només és el primer pas a l’hora de reemprendre un camí que sempre ha sigut llarg, pel qual sempre ha sigut un error el #tenimpressa, i que requerirà d’unes dosis de paciència, empatia, innovació i mirada llarga com mai abans en la història del catalanisme. I és aquí on crec que l’elecció d’en Torra és un error i, sobretot, un símptoma de que hi ha una part de l’independentisme que no és conscient del terreny on es juguen les properes batalles crucials del moviment.

Conec en Quim. L’he tractat en un parell d’ocasions durant l’últim any i, sense conèixer-lo a fons, em fa l’efecte que és una bona persona. Crec que el seu amor pel país és genuí i que no alberga mals sentiments contra ningú (nota per despistats: un servidor es diu Pérez Lozano i és castellanoparlant). No és només una qüestió de feeling: amb ell he compartit alguna conversa sobre la necessitat que l’independentisme trenqui les seves pròpies fronteres socials. El contrast amb el Torra de fa uns anys és força marcat. Pot ser que hagi canviat (el procés ens ha canviat una mica a tothom, crec, per bé o per mal). Pot ser que sigui un bon actor. O pot ser que jo no hagi sabut jutjar-lo. Ves a saber.

Res em fa pensar que el Torra que avui ha demanat la confiança del Parlament sigui un xenòfob o un supremacista. Menys encara un feixista. Sens dubte tenim formes prou diferents de veure les qüestions nacional i social, però dubto que estigui gaire més allunyat d’ell que de Mas o de Puigdemont. El que em preocupa no és el que ell farà com a president (tot i que em puc equivocar). El que em preocupa és el missatge que això envia al país i al món. Agradi o no, cadascú és amo dels seus silencis però és esclau de les seves paraules, i quan t’enfrontes a l’status quo això s’accentua. A Aznar se li pot perdonar haver estat falangista de línia dura, com a Ciutadans se li pot perdonar haver-se presentat a les eleccions europees de 2009 amb un partit de l’extrema dreta euroescèptica.

L’independentisme, com qualsevol moviment de canvi, no té aquests passis, i les paraules d’en Quim Torra en el passat sobre “els espanyols” són simplement vergonyoses. Prou vergonyoses com per a saber que la seva presidència començarà més que coixa precisament en els dos àmbits on l’independentisme se la juga: el de l’eixamplament de la base social a Catalunya i el de la internacionalització del conflicte polític amb Madrid. En tots dos àmbits l’independentisme ha de desactivar pors, guanyar simpaties i anar-les convertint en suports. I les pors a desactivar, en tots dos àmbits, seran les que el nacionalisme espanyol presenta a les seves caricatures: que l’independentisme no és sinó la reproducció, a Catalunya, del fenomen de Trump, el Brexit i Le Pen.

Però és que això és mentida!” “Però és que Cs, el PSC i el PP surten al carrer amb l’extrema dreta!” “Però és que nosaltres hem demanat que ens deixin acollir refugiats de la Guerra de Síria!” “Però és que ens han dit de tot!” “Però és que…!” Ja, bé, un secretet: la bona política va de tenir raó, però sobretot de tenir èxit. Quan l’adversari et supera vàries vegades en força mediàtica, dins i fora del teu territori, no tens cap altre remei que ser per-fec-te, en el fons i en les formes. “Però és que això és anar amb el lliri a la mà!“. Anar amb el lliri a la mà és pensar-se que a base de “pit i collons” canviaràs la correlació de forces amb el teu adversari, i que les seves tàctiques deixaran d’afectar-te. L’independentisme només es pot enfrontar als intents de demonitzar-lo si no cedeix ni un espai al dubte raonable sobre si no serà realment demoníac. Ni un sol espai.

Tant per principis com per estratègia, l’independentisme ha d’enviar el missatge constant i inequívoc que la República és un projecte que vol integrar (que no assimilar) fins i tot els que no la volen; que la República té a veure amb cap a on es vol anar, no amb d’on es ve; que la República vol ser un element més d’identitat dels catalans i les catalanes, no el seu únic element d’identitat; que la República aspira arrelar-se a les ments i els cors d’un poble mestís i divers, en que no hi ha lloc al menyspreu ni cap els “provincians de comarques”, ni cap els “cosmopijos de la capital”, ni cap els “colons de l’AMB”, ni cap els “immigrants que ens treuen la feina”. La denúncia de la catalanofòbia, i la promesa que la República serà una via per escapar-se’n, queden coixes si no van acompanyades d’aquest missatge constant i inequívoc.

I dic “constant” perquè no n’hi ha prou amb que es digui un dia, ni amb que es digui mil dies. Res del que digui l’independentisme ha de ser ni tan sols malinterpretable en el sentit contrari. Insisteixo: no tenim alternativa a ser per-fec-tes des del punt de vista tant dels fets com del discurs. Confio que els fets i el discurs de Quim Torra durant la seva presidència s’assemblin més a les del Quim Torra que jo he conegut en privat que a les del Quim Torra de fa uns anys. Les seves disculpes d’avui van una mica per aquí, tot i que al meu entendre més que disculpes hagués calgut una autocrítica i una explicació. Potser em decep. Potser em sorprèn. Qui ho sap.

Però el que em preocupa és que els que han decidit el seu nom (és a dir, Puigdemont i JxCat, segons sembla) no hagin entès fins quin punt la seva elecció envia al país i al món el missatge exactament contrari al que necessitem. I dic també “al món” a propòsit: cada cop que Puigdemont intervingui a l’estranger explicant el cas català, haurà de respondre un munt de preguntes incòmodes sobre els tuits i els escrits d’en Quim Torra de fa uns anys. Si no hagués hagut alternativa, ho entendria, però hi havia alternatives, fins i tot a les files de JxCat. Simplement, ens ho podríem haver estalviat.

L’elecció de Quim Torra és un símptoma que el sector més re-escalfat de l’independentisme no entén fins quin punt certes actituds generen entre por i rebuig a gent que seria susceptible de sentir respecte i/o simpatia pel republicanisme català, tant dins com fora de Catalunya. Gent a la que necessitem, no només perquè sense ells no podrem guanyar la independència, sinó perquè sense ells no serem capaços de bastir una societat unida i un país decent, que sigui capaç de ser reconegut com un membre de ple dret del món lliure.

Bé, és un símptoma d’això i d’una altra cosa: que ERC i la CUP segueixen sent incapaces de bastir aliances entre elles per evitar que la iniciativa (i la presidència de la Generalitat) la portin sempre des de les files neo-convergents. D’això ja en parlaré algun altre dia.

5 Replies to “L’elecció de Quim Torra com a símptoma”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.