Certa dreta, i certa esquerra, critiquen sovint “l’individualisme moral” com un camí cap a la disgregació social. Quan els individus són el centre de la societat, es perd la possibilitat de tenir valors comuns, i sense ells no hi ha societat possible. Crec que aquestes crítiques fallen el tret. La qüestió no és si cal tenir valors comuns. Tota societat els necessita i els té. La qüestió és qui ha de decidir quins són aquests valors: si una elit (religiosa, acadèmica, política…), o el conjunt dels individus dialogant en peu d’igualtat.
Sens dubte, aquesta última posició requereix d’un concepte exigent de ciutadania: individus capacitats per, i disposats a, donar-se mútuament raons, a arribar a consensos i, alhora, a acceptar la discrepància. Algú dirà que això és una utopia. Però no cal anar molt enrere per veure com les “elits bondadoses” que miren de “tutelar” les societats acaben actuant pro domo sua quan es condemna la possibilitat de que l’individu discrepi, plantegi preguntes i prengui decisions per ell mateix.
Continue reading “Reflexió al vol sobre valors, individualisme, comunitat i diàleg moral”