Este artículo no es una crítica del libro de Daniel Bernabé, La trampa de la diversidad, que tanto revuelo ha causado. Para ello, debería habérmelo leído, y no es el caso. Esto es una crítica de las ideas que Bernabé explica en una entrevista hablando, precisamente, de su libro; ideas que, entiendo, forman el núcleo central del mismo. Si tuviera que resumirlas, lo haría en cinco tesis: (1) el apoyo de una parte de la clase trabajadora occidental a la extrema derecha tiene que ver con la debilidad de la izquierda; (2) la izquierda es débil porque cada vez se concentra más en cuestiones simbólicas que en políticas reales; (3) la izquierda se concentra en cuestiones simbólicas porque ha dejado en segundo plano la lucha de clases en favor de la diversidad cultural; y (4) este foco sobre la diversidad cultural dificulta el debate racional dentro de la izquierda, ya que todo se reduce a una competición entre identidades de grupo; y (5) la izquierda históricamente nunca ha sido de defender minorías, ni diversidades, sino mayorías e igualdades. Continue reading “El problema no es la diversidad: son los idiotas”
Categoria: Cultura
El sonido de la libertad: el jazz frente al nazismo
En la imaginación de las fuerzas reaccionarias de la Europa y la América de los años 20, 30 y 40, el jazz ocupó el lugar que en los años 50, 60 y 70 ocuparía el rock’n’roll. Estos dos descendientes del blues han encarnado, en el plano musical, la decadencia moral y cultural de Occidente a ojos de los cenizos que vienen pronosticando el final de la civilización desde la era de las revoluciones ilustradas. Un movimiento reaccionario, en particular, destacó por el intenso odio que manifestó hacia el jazz: el nacionalsocialismo. Los nazis despreciaron al jazz, persiguieron a sus músicos y aficionados, y dedicaron una fuerte actividad propagandística a prevenir a los “buenos alemanes” de la amenaza que suponía la propagación de un sonido al que calificaban de entartete musik (“música degenerada”). Calificativo que el jazz, por cierto, tuvo el honor de compartir con gigantes como el judeo-alemán Felix Mendelssohn.
Pèricles a Catalunya: la tardor i el que ens hi juguem
Tenia pensat escriure un article sobre el que representa aquest Onze de Setembre que viurem avui, i sobre la tardor decisiva a la que dóna començament. Tanmateix, com en la majoria dels afers polítics, els clàssics ja van dir pràcticament tot allò important, o sigui que parlaré del que van parlar ells. En aquest cas, crec que el famós Discurs Fúnebre de Pèricles, recollit per Tucídides a la Història de la Guerra del Peloponès, resumeix força bé el que penso i sento avui, i com veig la tardor que ens espera. Pèricles, el màxim dirigent d’Atenes durant el seu Segle d’Or, pronuncià aquest Discurs durant la Guerra que enfrontà l’oligàrquica Esparta amb la democràtica Atenes a finals del segle V. a. C. Amb aquest Discurs, Pèricles pretenia honrar els soldats atenencs morts durant els primers anys del terrible conflicte que enfrontà les dues grans repúbliques gregues.
Continue reading “Pèricles a Catalunya: la tardor i el que ens hi juguem”
“How I Met Your Mother” i nosaltres, que ens l’hem estimada tant
Normalment, en aquest bloc només parlo de temes de política, ètica i societat en general. Avui, per un cop, parlaré d’un tema més personal, en part a mode d’homenatge. I és que abans d’ahir una de les millors sitcom dels darrers anys arribava al seu final. Em refereixo a How I Met Your Mother, la història, en nou temporades, de com el jove arquitecte Ted Mosby arriba a conèixer el seu gran amor. Malgrat aquest fil argumental en principi tan nyonyo, la sèrie és una successió inacabable de situacions divertides, sovint delirants, que segons els mateixos guionistes estan basades en les seves pròpies experiències de joventut a Nova York. Com en una versió més comercial de les pel·lícules de Woody Allen, els petits drames i maldecaps propis de la vida quotidiana i de les relacions personals es presenten sota una llum entre humorística i canalla, amb la capital del món com a escenari i alhora protagonista per dret propi.
Continue reading ““How I Met Your Mother” i nosaltres, que ens l’hem estimada tant”
Ressenya de l’últim llibre del filòsof republicà Philip Pettit
Pettit, Philip (2012)
On the People’s Terms: A Republican Theory and Model of Democracy
Cambridge: Cambridge University Press, 347 p.
ISBN: 978-0521182126
La crisi econòmica i la manera, sovint impopular, com els governs occidentals l’han gestionada han donat peu a l’aparició de moviments i partits —des d’Ocupa Wall Street fins a l’anomenada «revolució islandesa»— que qüestionen el model actual de democràcia, perquè el consideren sotmès a poders aliens al control de la ciutadania corrent. En aquest context, sens dubte, la teoria de la democràcia té un ampli ventall de preguntes per fer-se i de velles reflexions per recordar. Dins aquest camp teòric és on s’emmarca la publicació recent de Philip Pettit: On the People’s Terms: A Republican Theory and Model of Democracy. Pettit, catedràtic Laurence Rockefeller de Ciències Polítiques i Valors Humans a la Universitat de Princeton, és probablement un dels teòrics que ha contribuït més a difondre les idees de l’anomenat revival republicà. Pettit va tenir ocasió de definir la seva visió sobre les característiques i les fronteres de la tradició republicana a la seva obra Republicanism: A Theory of Freedom and Government (1999). En aquest llibre, Pettit dedicava els últims capítols a definir quina mena d’estat (democràtic, concretament) es derivava dels valors i de les diagnosis pròpies de la tradició republicana que es descrivien a la primera part del llibre.