Pèricles a Catalunya: la tardor i el que ens hi juguem

Discurs Fúnebre de PèriclesTenia pensat escriure un article sobre el que representa aquest Onze de Setembre que viurem avui, i sobre la tardor decisiva a la que dóna començament. Tanmateix, com en la majoria dels afers polítics, els clàssics ja van dir pràcticament tot allò important, o sigui que parlaré del que van parlar ells. En aquest cas, crec que el famós Discurs Fúnebre de Pèricles, recollit per Tucídides a la Història de la Guerra del Peloponès, resumeix força bé el que penso i sento avui, i com veig la tardor que ens espera. Pèricles, el màxim dirigent d’Atenes durant el seu Segle d’Or, pronuncià aquest Discurs durant la Guerra que enfrontà l’oligàrquica Esparta amb la democràtica Atenes a finals del segle V. a. C. Amb aquest Discurs, Pèricles pretenia honrar els soldats atenencs morts durant els primers anys del terrible conflicte que enfrontà les dues grans repúbliques gregues.

La primera part del discurs és una exaltació de la democràcia, un règim que Pèricles descriu com a creació original de la seva ciutat. L’administració d’Atenes, ens diu Pèricles, està en mans de la majoria dels ciutadans, els quals d’altra banda viuen sota un règim d’igualtat sota la llei. Evidentment, Pèricles està deixant fora del seu radi moral els no-ciutadans (esclaus i estrangers) i les dones, a les que Atenes tractava com a ciutadanes de segona categoria. Però no hi ha dubte que, en les condicions del món del segle V. a. C, la democràcia atenenca va ser un experiment autènticament revolucionari. Un experiment que, segons Pèricles, havia donat lloc a una societat en la qual el ric i el pobre eren tractats amb igualtat, en el que la pobresa no es considerava causa de vergonya excepte quan no es feia res per remeiar-la, en que els ciutadans “estimaven l’art i la bellesa sense excés, i conreaven el saber sense estovament”, en que cada ciutadà podia viure la seva vida privada en llibertat i en que, de retruc, s’esperava de cada ciutadà que s’impliqués en la defensa del bé comú de la mateixa ciutat que li garantia aquesta llibertat i aquest benestar.

El sacrifici dels soldats morts en la lluita contra Esparta s’emmarca en aquesta exaltació de la virtut cívica, del compromís amb la llibertat i el bé comú de la ciutat, condicions indispensables per la llibertat i el bé particular de cada ciutadà. L’agraïment a la ciutat per aquests béns inestimables, combinat amb la vergonya que causaria a tot bon ciutadà el no correspondre amb la defensa de la ciutat en moment de perill, és el que explica que aquests soldats hagin preferit morir amb honor a seguir gaudint de les seves riqueses amb vergonya. Pèricles ho expressa de la següent manera:

Cap d’aquests homes es va acovardir pel desig de seguir gaudint de la seva riquesa, ni va ajornar pas el perill amb l’esperança que un dia podria escapar de la seva pobresa i enriquir-se. (…) Van encomanar a l’esperança la incertesa de la seva victòria final, i a les seves pròpies forces el desafiament immediat que tenien al davant. En aquest tràngol, també més decidits a resistir i a patir que a salvar-se tot fugint, van evitar la deshonra i van fer front a la situació amb les seves persones. En morir, en aquest brevíssim instant arbitrat per la fortuna, es trobaven més al cim de la determinació que de la por. Aquests homes, en actuar com ho van fer, van estar a l’alçada de la seva ciutat. Deure dels que els han sobreviscut, doncs, és fer pregàries per una millor sort en els designis bèl·lics, i dur-los a terme amb no menor resolució.

Jo sóc fill d’una dóna nascuda a Lleó i d’un home nascut a Catalunya fill d’un pare nascut a Astúries. Com la majoria dels catalans i catalanes, sóc barreja de barreges. I el cas és que si les meves famílies van venir aquí va ser perquè esperaven construir-se un futur millor, i si podien tenir aquesta esperança és perquè generacions i generacions de catalans i catalanes vinguts de tot arreu van fer el que van poder, sovint en les pitjors condicions, per mantenir tan lliure i pròspera com van poder aquesta castigada, esclafada i, tanmateix, orgullosa i tossuda nació. Les oportunitats i la llibertat que les meves famílies van trobar aquí són causa directa de les oportunitats i la llibertat que jo mateix he tingut. Ignorar-ho seria desagraït però, a més, també seria imprudent. I és que avui, la societat que va fer possibles aquestes esperances es troba en un autèntic estat de setge, ja no militar com al 1714, però sí polític, econòmic i cultural. I si el setge acaba amb Catalunya, amb la nostra petita gran ciutat, el que s’endurà per davant no serà només una bandera o una institució, sinó la base mateixa sobre la qual les nostres famílies han construït (amb major o pitjor fortuna, en condicions més justes o més injustes) els seus projectes de vida.

Sortosament, els sacrificis que avui en dia ens exigeix la situació no inclouen el sacrifici suprem del que ens parla Pèricles. Sortosament, el Regne d’Espanya d’avui en dia ja no viu en els anys 30, i ni la seva ciutadania ni la comunitat internacional en la que el Regne es troba inserit no permetran a la seva aristocràcia política recórrer a la fantasia morbosa de respondre a la voluntat democràtica dels catalans tot fent desfilar la cabra de la Legión per la Diagonal. La tardor serà, però, tensa i dura. Requerirà de sacrificis, no només de “els polítics” o de “la societat civil”, sinó de tots i cadascun de nosaltres, en major o menor mesura. Però tots els sacrificis que requereixi seran infinitament menors als que comportaria el perdre l’oportunitat més gran que hem tingut en els darrers 300 anys per bastir un país que no sigui una mica lliure, sinó tan lliure com el país més lliure del món. No serà perfecte, però serà nostre, de tots i totes els que hi vivim.

O sigui que tant el dia d’avui, com aquesta tardor, requeriran d’audàcia, tant col·lectiva com individual. Ens hi juguem la democràcia, i amb ella la llibertat. I això no és només una qüestió de bells ideals, sinó de les bases de la felicitat personal, del projecte de vida de cadascú. Perquè, com diu Pèricles en el seu Discurs Fúnebre, “no hi ha felicitat sense llibertat, ni llibertat sense coratge.” Coratge, doncs, que ens juguem el dret en el fons més fonamental, el que Jefferson consagrà a la Declaració d’Independència dels EUA: el dret a la recerca de la felicitat. El dret, en aquest cas, a cercar-la aquí, a Catalunya. En llibertat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.