Espurnes de laïcitat en un nou país

drafting-declarationLa Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica és un dels documents més inspiradors de la història contemporània. Proclama ideals autènticament revolucionaris per la seva època, i en bona mesura per la nostra, tot dibuixant un credo il·lustrat i republicà en el qual els governs deixaven de ser un resultat de la tradició o de la divina Providència, i passaven en canvi a tenir la seva justificació en la protecció de certs drets inalienables que l’home tindria en virtut de la seva pròpia naturalesa (nota: sí, a les dones encara no se les havia convidat a la festa…). Com passa amb tota gran fita històrica, milers de petites anècdotes van anar traçant el camí fins arribar a l’aprovació de la Declaració per part del Congrés Continental. Una en particular porta uns dies rondant-me el cap.

La tasca d’elaborar tan extraordinària proclama va quedar formalment en mans d’un comitè de cinc patriotes: Benjamin Franklin, John Adams, Robert Livingston, Roger Sherman i Thomas Jefferson. Tanmateix, com és sabut, la redacció de l’esborrany de la Declaració va recaure sobre les espatlles de l’últim. Hi ha, però, una petita i curiosa modificació de l’esborrany de Jefferson que tradicionalment s’ha atribuït a Franklin. Jefferson apuntava, cap el començament del seu redactat, que els patriotes nord-americans sostenien determinades veritats com a “sagrades i innegables”: la igualtat natural entre els homes, els seus drets inalienables, la legitimació dels governs com a protectors d’aquests drets, i el dret dels pobles a rebel·lar-se davant l’opressió. Benjamin Franklin coincidia en qualificar aquests principis de “veritats”, però, com a bon racionalista il·lustrat que era, això de qualificar-les de “sagrades i innegables” no li acabava de fer el pes. Per això, Franklin va substituir aquesta pietosa expressió per una altra plenament d’acord amb l’esperit del Segle de les Llums: “veritats evidents per si mateixes”.

I així, amb un simple cop de ploma, Franklin reblava la clau d’una de les contribucions més importants de la revolució que ell va ajudar a concebre i dirigir: la creació de la primera república laica de la història contemporània, fonamentada en la Raó pública, i no en la fe religiosa (ni en la seva negació). Un progrés enorme que, paradoxalment, es va produir en un país en que a dia d’avui explicar la teoria de l’evolució pot ser un acte d’heroisme a moltes de les seves escoles. Sigui com sigui, amb aquest subtil canvi de paraules, Franklin feia virar la base de la legitimació de la seva naixent república: d’allò “sagrat”, noció on encara ressonen la fe i el mite, a allò “evident per si mateix”, és a dir, accessible pel simple sentit comú.

I tot això em ve al cap en aquests dies d’octubre, en que el nostre país es troba immers en una lluita decisiva per tenir la seva pròpia oportunitat per començar de nou, en forma de república lliure i sobirana. Caldrà que aquells que estem compromesos amb la plena llibertat de consciència estiguem atents a cada pas en la construcció d’aquest nou país, per tal d’anar introduint aquí i allà petites espurnes de laïcitat que il·luminin el conjunt de l’edifici. La foscor a vèncer és, naturalment, no la de les creences religioses en si mateixes, sinó la de la pretensió de les autoritats religioses de dominar, directament o indirecta, la res publica, cosa de tothom, tot degradant-la a la categoria de res privata, cosa d’alguns (d’ells, concretament). Milers de petites llums proporcionen una claror capaç de desfer la més negra de les foscors. Benjamin Franklin ho sabia prou bé.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *