Cuatro errores. Una respuesta a “Tres naciones”, de Juan Claudio de Ramón

Publica Juan Claudio de Ramón un artículo en El País que, a mi parecer, se enmarca en los esfuerzos del españolismo de centro-izquierda y de centro-derecha por distinguirse de la compañía incómoda de Vox en la “cuestión nacional”. El artículo viene a decir que, actualmente, en el Estado español compiten tres concepciones de la nación: la de los independentistas, basada en la lengua catalana, y que por tanto no ve a España como nación; la de los “patriotas constitucionales”, basada en la Constitución, y que por tanto ve a España simplemente como un resultado de “la ley que nos hace libres e iguales”; y la de la ultraderecha, basada en la tradición, y que por tanto ve a España como comunidad eterna y pre-constitucional.

Observo cuatro grandes errores de análisis en este artículo.

Continue reading “Cuatro errores. Una respuesta a “Tres naciones”, de Juan Claudio de Ramón”

Espurnes de laïcitat en un nou país

drafting-declarationLa Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica és un dels documents més inspiradors de la història contemporània. Proclama ideals autènticament revolucionaris per la seva època, i en bona mesura per la nostra, tot dibuixant un credo il·lustrat i republicà en el qual els governs deixaven de ser un resultat de la tradició o de la divina Providència, i passaven en canvi a tenir la seva justificació en la protecció de certs drets inalienables que l’home tindria en virtut de la seva pròpia naturalesa (nota: sí, a les dones encara no se les havia convidat a la festa…). Com passa amb tota gran fita històrica, milers de petites anècdotes van anar traçant el camí fins arribar a l’aprovació de la Declaració per part del Congrés Continental. Una en particular porta uns dies rondant-me el cap.

Continue reading “Espurnes de laïcitat en un nou país”

El sobiranisme de Rajoy (i III): la nació o les persones?

lleoAl primer article vam veure com Rajoy denegava la petició d’autorització d’una consulta sobre la independència de Catalunya en nom de la sobirania nacional espanyola, tot lligant aquesta al concepte mateix de democràcia. Al segon article, vèiem com aquesta argumentació, a banda de contradictòria, es basava en un exercici de lògica circular que ens deixava a les portes d’una pregunta que no semblava tenir resposta: “qui és, doncs, el poble sobirà?”; la qual, traduïda al cas que ens ocupa, seria “qui és, doncs, el poble sobirà en el cas de Catalunya? El poble espanyol o el català?”. La majoria dels representants del poble espanyol defineixen aquest com el sobirà; la majoria dels representants del poble català, en canvi, reserven aquest lloc al poble català. I Dahl ens recorda, a Democracy and Its Critics, que aquestes controvèrsies rara vegada tenen una solució inequívoca.

Seguir llegint al Pati Descobert

El sobiranisme de Rajoy (II): la sobirania circular

dels-drets-humans-no-que_ARAIMA20140415_0004_77A l’anterior article vam veure com Rajoy denegava l’autorització per una consulta sobre la independència de Catalunya apel·lant a la sobirania nacional espanyola i lligant aquesta a l’ideal democràtic: si permetem, vindria a dir Rajoy, que una minoria pugui escapar-se de les decisions que prenem democràticament com a poble sobirà, la democràcia es troba en perill.

La sobirania nacional espanyola seria el que protegiria la llibertat de tots els espanyols i, per tant, també la de tots els catalans. Aquesta argumentació aparenta una gran solidesa lògica, però té dos problemes: (1) és contradictòria, i (2) està basada en un exercici de lògica circular.

Seguir llegint al Pati Descobert

El sobiranisme de Rajoy (I): paraules sobre la paraula

Rajoy-que-no-Gallardon-PSOE_ARAIMA20140123_0032_13El passat dimarts 8 d’abril Jordi Turull per CiU, Marta Rovira per ERC i Joan Herrera per ICV – EUiA van anar al Congrés espanyol a defensar una petició que, com recordava més tard Rosa Díez, hi arribava per enèsima vegada, encara que probablement per última: la petició d’autorització per celebrar una consulta democràtica sobre la independència de Catalunya.

El mecanisme legal invocat en aquest cas era l’article 150.2 de la Constitució, mitjançant el qual es transferiria a la Generalitat la competència per convocar la consulta. L’argumentació central que Mariano Rajoy (i, per extensió, Rubalcaba, així com Díez) va exposar per denegar la petició dels representants catalans es va basar en dues idees relacionades però diferents: 1) que el que es demanava era “inconstitucional”; i 2) que la sobirania, a l’Estat espanyol, rau en el conjunt del poble espanyol. El primer és un argument jurídic; el segon, un de polític. Aquest article té la intenció d’examinar breument aquest segon argument, tot especificant el sentit que Rajoy està donant a la paraula “sobirania”; un segon article anirà dedicat a criticar l’argument, descrivint-lo com a contradictori i, sobretot, basat en un exercici de lògica circular ; i un tercer article mirarà de plantejar vies per resoldre la controvèrsia que aquesta lògica circular, en tant que tal, no pot resoldre.

Seguir llegint al Pati Descobert

Breu història il·lustrada de la pregunta sobre la independència

Habemus data i pregunta. Una pregunta, sens dubte, peculiar. Com és normal, al darrere hi ha una història. I com que diuen que una imatge val més que mil paraules, miraré de descriure aquesta història amb unes quantes imatges.

Comencem:

ERC i la CUP volíem aconseguir una pregunta que deixés la majoria de la societat catalana, que ja és independentista, amb aquesta cara.

 

surprised-rainbow-face-l

  Continue reading “Breu història il·lustrada de la pregunta sobre la independència”

Russell, “espirals de silenci” i mania persecutòria

paranoyaDarrerament, abunden, tant a la xarxa com a la premsa, anàlisis que apunten a un suposat “silenciament” a Catalunya de les veus que discrepen de la independència. Ja sabeu, les “espirals de silenci”, les “majories silencioses” i altres artefactes per l’estil. Anàlisis que no solen caracteritzar-se ni pel seu amor a la precisió conceptual, ni per la seva atenció a l’evidència empírica (com no sigui per torturar-la selectivament). Anàlisis que no resisteixen a un visionat d’una tertúlia dels “Matins”, i que per descomptat palesen oblits tan importants com que TV3 és només una de les televisions que es veuen a Catalunya, al costat de la qual hi ha conegudes portaveus de l’independentisme català com TVE, Telecinco, Antena 3 o 13TV. Fa pocs anys, quan al meu partit li anaven malament les coses, i quan més d’un company de militància feia aquesta mena d’anàlisis per justificar les continuades derrotes electorals, jo ja opinava que això són anàlisis de mal perdre, auto-enganys que per descomptat només empitjoren les coses, per gran que sigui la bona fe amb la que es facin.

Continue reading “Russell, “espirals de silenci” i mania persecutòria”

Un referèndum al meu garatge

camatsherreraduranHem convocat un referèndum al meu garatge.

Suposem (em baso en un famós relat de Carl Sagan, basat al seu torn en el mètode de teràpia de grup del psicòleg Richard Franklin) que jo li faig a vostè una asseveració com aquesta. Potser li agradaria comprovar-lo, veure’l vostè mateix. Al llarg dels darrers anys hi ha hagut incomptables demandes d’una major participació ciutadana a la presa de decisions. Quina oportunitat!

– Ensenyi’m-ho – diu vostè.

Jo el porto al meu garatge. Vostè mira i veu una escala, llaunes de pintura buides i un tricicle vell, però no veu ni urnes, ni paperetes, ni cabines enlloc.

Continue reading “Un referèndum al meu garatge”

Sapere aude, o la maduresa de la claredat

candleS’ha escrit molt, darrerament, sobre per què la pregunta de la consulta sobre el futur polític de Catalunya ha de ser, amb total claredat, una pregunta sobre la independència. Les raons donades són de sentit comú: des de la necessitat d’evitar que a l’endemà de la votació ens estiguem discutint sobre el que hem votat, fins la legitimitat que dóna a ulls del món el fet que quedi clar que la gent sap perfectament el que ha anat a votar. N’ha escrit a bastament gent força més llesta que jo com l’amiga Elisenda Paluzie, l’amic Pau Bossacoma, els membres del Consell Assessor per la Transició Nacional, o per descomptat, l’Oriol Junqueras. Per tant, no vull defensar la claredat més del que ja se l’ha defensada, sinó examinar els que, al meu entendre, són els dos principals arguments que el PSC, ICV i UDC (més opinadors afins) plantegen en contra:

Continue reading “Sapere aude, o la maduresa de la claredat”

Secessions, causes justes i immobilisme

jeffDes dels anys 80, existeix a l’acadèmia un ric debat sobre el dret a la secessió unilateral. Els criteris que una teoria sobre aquest dret hauria de complir per ser acceptada varien d’autor a autor, però si volguéssim anar de cara a barraca podríem dir que una bona teoria hauria d’autoritzar aquelles secessions històriques que, en general un demòcrata dels nostres dies acceptarà intuïtivament com a legítimes, i alhora desautoritzar aquelles que en general un aquest mateix demòcrata rebutjarà. Per exemple: una bona teoria del dret de secessió hauria d’autoritzar la secessió de les Tretze Colònies de 1776 i desautoritzar la dels Estats Confederats d’Amèrica de 1861. Hauria de donar la raó, alhora, a l’independentista Jefferson i a l’unionista Lincoln, ambdues figures reverenciades a la tradició democràtica moderna. No per casualitat, un tema relativament recorrent d’un llibre seminal en el modern debat acadèmic sobre el dret de secessió, Secession, d’Allen Buchanan, és el de presentar la secessió de les Tretze Colònies com a legítima i la dels ECA com a il·legítima. Podem anomenar aquest criteri com “el test americà”.

Seguir llegint al Pati Descobert