Posts Tagged ‘espanyolisme’

lleoAl primer article vam veure com Rajoy denegava la petició d’autorització d’una consulta sobre la independència de Catalunya en nom de la sobirania nacional espanyola, tot lligant aquesta al concepte mateix de democràcia. Al segon article, vèiem com aquesta argumentació, a banda de contradictòria, es basava en un exercici de lògica circular que ens deixava a les portes d’una pregunta que no semblava tenir resposta: “qui és, doncs, el poble sobirà?”; la qual, traduïda al cas que ens ocupa, seria “qui és, doncs, el poble sobirà en el cas de Catalunya? El poble espanyol o el català?”. La majoria dels representants del poble espanyol defineixen aquest com el sobirà; la majoria dels representants del poble català, en canvi, reserven aquest lloc al poble català. I Dahl ens recorda, a Democracy and Its Critics, que aquestes controvèrsies rara vegada tenen una solució inequívoca.

Seguir llegint al Pati Descobert

dels-drets-humans-no-que_ARAIMA20140415_0004_77A l’anterior article vam veure com Rajoy denegava l’autorització per una consulta sobre la independència de Catalunya apel·lant a la sobirania nacional espanyola i lligant aquesta a l’ideal democràtic: si permetem, vindria a dir Rajoy, que una minoria pugui escapar-se de les decisions que prenem democràticament com a poble sobirà, la democràcia es troba en perill.

La sobirania nacional espanyola seria el que protegiria la llibertat de tots els espanyols i, per tant, també la de tots els catalans. Aquesta argumentació aparenta una gran solidesa lògica, però té dos problemes: (1) és contradictòria, i (2) està basada en un exercici de lògica circular.

Seguir llegint al Pati Descobert

Rajoy-que-no-Gallardon-PSOE_ARAIMA20140123_0032_13El passat dimarts 8 d’abril Jordi Turull per CiU, Marta Rovira per ERC i Joan Herrera per ICV – EUiA van anar al Congrés espanyol a defensar una petició que, com recordava més tard Rosa Díez, hi arribava per enèsima vegada, encara que probablement per última: la petició d’autorització per celebrar una consulta democràtica sobre la independència de Catalunya.

El mecanisme legal invocat en aquest cas era l’article 150.2 de la Constitució, mitjançant el qual es transferiria a la Generalitat la competència per convocar la consulta. L’argumentació central que Mariano Rajoy (i, per extensió, Rubalcaba, així com Díez) va exposar per denegar la petició dels representants catalans es va basar en dues idees relacionades però diferents: 1) que el que es demanava era “inconstitucional”; i 2) que la sobirania, a l’Estat espanyol, rau en el conjunt del poble espanyol. El primer és un argument jurídic; el segon, un de polític. Aquest article té la intenció d’examinar breument aquest segon argument, tot especificant el sentit que Rajoy està donant a la paraula “sobirania”; un segon article anirà dedicat a criticar l’argument, descrivint-lo com a contradictori i, sobretot, basat en un exercici de lògica circular ; i un tercer article mirarà de plantejar vies per resoldre la controvèrsia que aquesta lògica circular, en tant que tal, no pot resoldre.

Seguir llegint al Pati Descobert

paranoyaDarrerament, abunden, tant a la xarxa com a la premsa, anàlisis que apunten a un suposat “silenciament” a Catalunya de les veus que discrepen de la independència. Ja sabeu, les “espirals de silenci”, les “majories silencioses” i altres artefactes per l’estil. Anàlisis que no solen caracteritzar-se ni pel seu amor a la precisió conceptual, ni per la seva atenció a l’evidència empírica (com no sigui per torturar-la selectivament). Anàlisis que no resisteixen a un visionat d’una tertúlia dels “Matins”, i que per descomptat palesen oblits tan importants com que TV3 és només una de les televisions que es veuen a Catalunya, al costat de la qual hi ha conegudes portaveus de l’independentisme català com TVE, Telecinco, Antena 3 o 13TV. Fa pocs anys, quan al meu partit li anaven malament les coses, i quan més d’un company de militància feia aquesta mena d’anàlisis per justificar les continuades derrotes electorals, jo ja opinava que això són anàlisis de mal perdre, auto-enganys que per descomptat només empitjoren les coses, per gran que sigui la bona fe amb la que es facin.

(més…)

Posted by admin at 22 octubre 2013

Category: Política, Política catalana

Etiquetes: , , ,

estelada(Escrito conjuntamente con José Rodríguez)

De un tiempo a esta parte, no pasa un día sin que los medios catalanes y españoles alberguen noticias, debates u opiniones sobre el auge del independentismo catalán. Lo que no es seguro es si siempre lo hacen con toda la puntería deseable. En particular, parte de la prensa repite a diario lo que a nuestro entender es un topicazo: el de una Cataluña presentada como una especie dictadura étnica donde el independentismo vendría a ser el golpe de gracia contra unos sufridos y silenciosos castellanohablantes. En realidad, el independentismo catalán está cimentado en un patriotismo cívico donde lo habitual es encontrarte Garcías, Pérezs, Nadals, Piqués y, cada vez más, Mohameds y Zhangs. Todos “arrejuntaos” y, frecuentemente, con un apellido de más aquí y otro de un poco más allá. No podría ser de otra manera: en un país donde el 55% de los ciudadanos tiene el castellano como lengua materna, difícilmente un movimiento político puede ir a ningún lado sin una buena tropa de castellanohablantes. Estas líneas las escribimos dos de esos castellanohablantes independentistas, invisibles para la prensa madrileña: un Rodríguez socialista y un Pérez republicano. Con nuestra identidad plural a cuestas, apostamos sin aspavientos, pero con convencimiento, por una República Catalana independiente. Aquí, una docena de nuestras razones. Las principales, que no las únicas.

Seguir leyendo en Una docena de…

Cicero-al-Senat-roma_ARAIMA20130926_0116_35En un article publicat a finals d’agost al bloc El Brou de la Ciutadella, Marc Bosch, estudiant de Ciències Polítiques a la UPF, mirava d’explorar una possible aplicació del republicanisme a la problemàtica del dret de secessió. Resumint molt, l’exposició de Bosch es recolzava en dos elements principals: (1) la teoria de la “democràcia contestatòria” del republicà Philip Pettit, en que la democràcia s’entén no només com a mecanisme de selecció d’elits via eleccions, sinó també com a conjunt d’instruments dissenyats per a que la ciutadania pugui posar en qüestió i discutir activament les decisions preses per les institucions democràtiques, a fi de mirar de modificar-les per procediments també democràtics; i (2) una concepció de les nacions a mig camí entre Kymlicka (les nacions com a comunitats culturals autòctones i territorialment delimitades, unides per trets objectius com la llengua) i Renan (les nacions com a plebiscits diaris, unides bàsicament per la voluntat de restar unides). Partint d’aquí, Bosch constatava l’existència, al si de molts Estats, de majories i minories nacionals, sovint amb visions conflictives sobre com ha d’organitzar-se l’Estat; quan aquest conflicte es torna irresoluble, ens diu en Marc, és legítim que la minoria se separi i formi el seu propi Estat, ja que el seu caràcter de minoria al si d’un conflicte irresoluble fa que no pugui exercir a la pràctica la funció “contestatòria” de la democràcia.

Seguir llegint al Pati Descobert.

Més enllà dels tòpics sobre el passat franquista, Espanya és, a dia d’avui, una democràcia moderna, reconeguda i consolidada. Que estigui travessada de problemes amunt i avall no li treu aquesta categoria. Itàlia o Grècia són dos exemples (entre molts) de que un país pot ser raonablement democràtic i tenir una classe política constantment esquitxada per la corrupció, el clientelisme o simplement la ineptitud per afrontar els reptes que es troben davant d’un país. Així les coses, un observador extern que conegués més aviat poc la dialèctica Catalunya-Espanya podria preguntar-se per què una majoria creixent de catalans aspira a la independència. La crisi, la corrupció i altres mals propis de la democràcia espanyola no semblen, a priori, explicacions suficients, tant pel fet que aquests es donen en no menor mesura a Catalunya, com pel fet que a altres indrets de l’Estat espanyol els mateixos factors no semblen haver provocat la mateixa resposta ni entre les elits ni entre la població.

(més…)