No li donem més voltes

Més enllà dels tòpics sobre el passat franquista, Espanya és, a dia d’avui, una democràcia moderna, reconeguda i consolidada. Que estigui travessada de problemes amunt i avall no li treu aquesta categoria. Itàlia o Grècia són dos exemples (entre molts) de que un país pot ser raonablement democràtic i tenir una classe política constantment esquitxada per la corrupció, el clientelisme o simplement la ineptitud per afrontar els reptes que es troben davant d’un país. Així les coses, un observador extern que conegués més aviat poc la dialèctica Catalunya-Espanya podria preguntar-se per què una majoria creixent de catalans aspira a la independència. La crisi, la corrupció i altres mals propis de la democràcia espanyola no semblen, a priori, explicacions suficients, tant pel fet que aquests es donen en no menor mesura a Catalunya, com pel fet que a altres indrets de l’Estat espanyol els mateixos factors no semblen haver provocat la mateixa resposta ni entre les elits ni entre la població.

Personalment, penso que l’arrel d’aquest auge del sobiranisme es troba en l’enquistament etern d’un desacord persistent, a banda i banda de l’Ebre (i, si m’ho permeteu, del Segura) sobre com s’ha d’organitzar l’Estat espanyol; desacord que ha acabat frustrant i exasperant la part més dèbil: la catalana. Des del conflicte entre els Borbons centralistes i els Àustries proto-federalistes del segle XVIII, en que la Corona de Castella va prendre partit pels primers i la d’Aragó pels segons, passant per les disputes entre federalistes i unitaristes dels temps de la Primera República en que els federalistes bàsicament trobaven suport als Països Catalans, i fins els debats sobre els Estatuts d’Autonomia de la Segona República, la Transició i mitjans del 2000: en tots aquests episodis i en molts d’altres, a Catalunya no ha existit mai una voluntat majoritària de separar-se d’Espanya sinó de reformar-la, mentre que a la resta de l’Estat (amb les excepcions òbvies del País Basc i, en part, Galícia i la resta dels Països Catalans) les demandes que baixaven de Catalunya, apuntant cap a una Espanya descentralitzada i plurinacional, en general han suscitat entre indiferència i oberta oposició.

Aquí es podria fer l’exercici fàcil de dir que això és un problema de les elits espanyoles, que han manipulat hàbilment els seus ciutadans per girar-los contra Catalunya. Sent encara més bonifaci, podríem recórrer al tòpic de les dues Espanyes per indicar que el problema no és Espanya en general sinó l’Espanya de dretes en particular. En canvi, jo crec que si descomptem catalans, bascos i gallecs, la majoria dels espanyols se senten bàsicament còmodes amb un model d’Estat en que la capital econòmica i política és Madrid, la resta són perifèries tractades amb deferència però sempre darrere la capital, en que només es reconeix una identitat nacional (l’espanyola) i un idioma de l’esfera pública (el castellà) i en que la batuta política la porta el govern central.

Tinc aquesta opinió en part per experiència personal (tinc arrels familiars a Castella), en part perquè és el que extrec de la lectura de la història de les relacions entre Catalunya i la resta de l’Estat espanyol, i en part perquè hi ha dades recents que semblen apuntar en aquesta direcció. Descomptant catalans, bascos i gallecs els ciutadans espanyols podran discutir sobre si esquerres o dretes, Monarquia o República and so on, però no hi haurà discussions sobre quina ha de ser la llengua, la nacionalitat i l’estructura territorial bàsica de l’Estat en termes polítics i econòmics. Tot intent de reformar aquest model d’Estat despertarà, en general, entre indiferència i oposició oberta. És el que Catalunya s’ha trobat durant segles i és poc probable que això canviï.

Per això quan Zapatero va mirar d’implementar la seva imprecisa noció de l’Espanya plural va acabar recalant a les aigües de l’Espanya uniforme d’Alfonso Guerra. Per això, davant el rumor que potser tal vegada Rajoy feia una oferta de nou finançament a Catalunya, al PSOE li ha faltat temps per dir que amb els diners dels andalusos (sic) no es farà callar els independentistes. Senzillament, és el que passa en una democràcia moderna i consolidada: els partits es mouen responent a les preferències de la majoria. No es tracta que ho facin o no per electoralisme: simplement, aquells que van on va la majoria surten guanyant, independentment de si ho fan per càlcul d’oportunitat o per simple convicció (i sovint ho fan per una barreja d’ambdues).

És important entendre que aquí no hi ha maldat sinó simple discrepància d’opinions. No es tracta que el poble espanyol sigui un col·lectiu de malvats intolerants entestats a extirpar la pluralitat del “seu” Estat. Aquesta caricatura, tan sovintejada als cercles catalanistes, respon tan poc a la realitat com la caricatura simètrica que arriba de Madrid en que es pinta els catalans com un poble de paletos encaparrats a imposar una llengua de províncies a les desvalgudes famílies espanyoles que ens hem acabat establint aquí (les quals mai no serem catalanes perquè ens diem Pérez o García, of course). No: aquí no hi ha ni bons ni dolents. Aquí hi ha dos col·lectius territorialment concentrats que comparteixen un Estat i que tenen idees radicalment diferents sobre com ha de ser aquest Estat en aspectes claus de l’auto-definició i del model constitucional de qualsevol Estat modern, com ara la llengua, l’organització territorial (en termes tant econòmics com polítics) o la simple resposta a la pregunta de “qui és, i com és, ‘el demos‘ de la nostra democràcia?”.

El problema és que en la discussió (la pugna, podríem dir) entre aquests dos models la majoria social catalana és una minoria permanent al si de l’Estat espanyol, condemnada des d’un primer moment a perdre qualsevol debat constitucional, i a veure com la interpretació dels acords sortits d’aquestes derrotes queden en mans (de nou) de la majoria permanent, la qual evidentment ho interpreta tot a la baixa del que s’espera a Catalunya. Així, cada cop que l’ímpetu reformista ha sortit de Barcelona en direcció a Madrid, ha acabat tornant diluït en successives dosis de l’opció majoritària a l’Estat espanyol. El problema no és, doncs, l’estatus de la llengua catalana, el dèficit fiscal amb Madrid o el reconeixement del que una majoria de catalans veuen com la seva identitat nacional: el problema és que en cap d’aquestes qüestions aquesta majoria de catalans aconsegueix ni aconseguirà mai el suport d’una majoria d’espanyols. I això quan té sort i no aconsegueix directament la seva oposició frontal.

Per això qualsevol diàleg entre Catalunya i Espanya sobre com ha de ser Catalunya o com ha de ser Espanya està condemnat al fracàs: perquè ni existeix una idea comuna sobre quina mena d’Estat en comú volem tenir, ni la confiança suficient entre les parts com per arribar a un punt de consens, ni cap necessitat per part de la part més forta de fer cas a la part més dèbil, ni cap motiu per pensar que la part més dèbil es donarà per vençuda. El màxim al que pot aspirar Espanya és a que, com ha passat al Quebec, l’onada sobiranista s’esgoti per pur cansament, solució a la que crec que apunta el Lobby del Pont Aeri que té en Duran i Lleida el seu portaveu més visible. Solució, per cert, altament inestable, com ho demostra el revifament del sobiranisme quebequès a mitjans dels 90 després del seu pretès enterrament als 80, o la recent victòria de la sobiranista Pauline Marois a les darreres eleccions.

Així les coses, a aquestes alçades de la pel·lícula, Rajoy pot oferir el que vulgui a Mas, que dues coses passaran: la primera, que a aquesta banda de l’Ebre ningú no se’n refiarà; la segona, que la lleial oposició i els no menys lleials companys de partit no trigaran gaire a tallar-li les ales així que s’apropi al nucli dur de les reivindicacions catalanistes: reconeixement de Catalunya com a nació, reconeixement del dret a decidir, plena sobirania fiscal i cultural, i proteccions constitucionals per tot plegat. Fins i tot si Rajoy tingués un atac sobtat de valentia i aconseguís arribar a un acord amb Artur Mas en aquestes qüestions, l’acord seria instantàniament tombat o bé a Catalunya per poc ambiciós, o bé a Madrid per massa agosarat. Al meu entendre, quan les coses arriben a aquest punt, cal dialogar… sobre com ens separem. Si no volem acabar marejats, no li donem més voltes.

PD: Aquí he mirat de fer una exposició dels motius polítics pels quals crec que qualsevol diàleg Rajoy – Mas, que no sigui sobre els termes de l’exercici del dret de decidir, està condemnat al fracàs a la curta o a la llarga. Per un examen dels aspectes econòmics de la qüestió, en una línia que crec que és coincident amb la meva, l’Albert Castellanos ha publicat un article brillant i força més breu que aquest meu 🙂

2 Replies to “No li donem més voltes”

  1. En el temps de la premsa del click, dels blocaires indignats i arbitristes amb solucions per a tot, és un plaer llegir una opinió meditada i amb perspectiva històrica sobre aquest tema. Jo també estic 100% d’acord amb la idea que “qualsevol diàleg entre Catalunya i Espanya sobre com ha de ser Catalunya o com ha de ser Espanya està condemnat al fracàs perquè ni existeix una idea comuna sobre quina mena d’Estat en comú volem tenir, ni la confiança suficient entre les parts com per arribar a un punt de consens”. Diria que tots els problemes actuals del estat espanyol tenen aquesta arrel, però no hi ha ni ganes de discutir-ho de manera constructiva (al marge de les bravuconades centralistes i els temporals entusiasmes independentistes). Només cal veure que al fons del debat sobre el sistema universitari (estic pensant en el informe de la comissió d’experts nomenada pel Wert) espanyol i català SEMPRE s’acaba xocant amb el lío de les autonomies… i com no es vol tocar res per part de ningú, tot queda igual i ens hem de resignar a buscar solucions parcials a un problema de fons que s’agreuja cada dia.

    1. En realitat, Alfonso, al meu entendre des de la part catalana sempre hi ha hagut, de manera majoritària, una voluntat d’entesa més o menys sincera que ha sigut contestada amb un histerisme que a aquesta banda de l’Ebre mai no s’ha entès. Durant la darrera reforma de l’Estatut, un simple intent d’eixamplar les competències i el reconeixement del fet diferencial català, una part de la premsa i l’opinió pública espanyola(la vinculada al PP i al sector més espanyolista del PSOE) va reaccionar com si es tractés d’una declaració unilateral d’independència. Si des de l’Espanya suposadament federalista s’hagués mogut un dit per contrarestar aquestes reaccions, t’asseguro que avui la independència no seria una opció majoritària a la societat catalana. Al final, de tant cridar uns al llop independentista i de tant callar uns altres davant l’evident falsedat d’aquesta crida, el llop ha acabat per venir. I el problema és que ara sí que no hi ha marxa enrere, una mica com quan després de mil infidelitats la teva parella et diu que canviarà: fins i tot si la voluntat és sincera (i probablement no ho és), ja no te’n refies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *