Primer et conviden a una reunió amb una mena de lobbista i un parell de peixos grossos del sector. Et posen un munt de dades i papers sobre la taula mirant d’ofegar-te en informació, com per a que quedi clar que no saps del tema. Un cop veuen que t’ho has preparat i que saps respondre’ls, passen a amenaçar-te vetlladament, donant a entendre que t’estàs ficant amb gent poderosa que poden crear-te molts problemes si s’ho proposen. Quan veuen que no t’acollones passen a ensabonar-te, dient que es nota que controles el tema, que és important que els càrrecs electes es prenguin seriosament la seva feina i que, justament, una universitat oferta un màster relacionat amb la temàtica de la que esteu tractant, donant a entendre que t’ho finançaran si t’avens a raons.
El testimoni anterior és el d’un conegut meu, càrrec electe, que fa uns anys va haver de gestionar un projecte polític que anava contra els interessos d’un determinat sector econòmic. Demano disculpes al lector per mantenir en l’anonimat tota la resta de detalls, però suposo que s’entenen els motius. El cas és que porto uns dies amb aquest testimoni al cap, degut a l’intens debat generat a l’entorn de l’encalç (escrache, en castellà) (1) practicat per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) a prop dels domicilis de diputats del PP al Congres de Diputats espanyol, per tal de pressionar-los a fi de que votin a favor de la ILP per la dació en pagament.
He de dir que, idealment, l’encalç no m’entusiasma. Crec que, idealment, en una democràcia liberal existeixen altres vies per fer arribar als càrrecs electes el descontentament amb les seves posicions polítiques, des del simple exercici del dret a vot fins les manifestacions, l’ús profús de la llibertat d’expressió (cartells, campanyes a les xarxes socials…) i un llarg etcètera de formes d’activisme social i polític. L’encalç, de naturalesa indubtablement pacífica diguin el que diguin alguns sonats, té no obstant un cert punt “d’encerclament” d’una persona en el seu espai privat, un espai que hauria de restar al marge de les disputes polítiques per tal que les discussions sobre les lleis i les mesures de govern es puguin dur a terme de manera raonable i civilitzada.
Ara bé, tot això és així idealment. En realitat, l’encalç és només una altra forma d’encerclament de les moltes que es donen habitualment en el món de la política; la única diferència és que aquesta és exercida en públic i per un col·lectiu que, diguem-ne, no pertany a les elits econòmiques del país. Aquestes, en canvi, estan acostumades a practicar formes “d’encalç” menys cridaneres per l’opinió pública però força més intimidatòries pel polític. El testimoni del meu conegut constitueix una descripció d’una d’aquestes formes (una suau) de pressió, però hi ha altres, sent el linxament mediàtic una de les preferides quan l’individu al que s’intenta encerclar és particularment obstinat.
Sense gaires manies, multitud d’integrants d’aquestes elits econòmiques fan servir aquestes i altres formes de pressió sobre els representants del poble cada cop que veuen amenaçats els seus interessos. Amb l’agreujant que en aquest cas “els seus interessos” significa perdre marges de benefici i sotmetre’s a l’interès general, no perdre la casa i sotmetre’s a l’esclavitud del deute privat. Així les coses, prohibir o limitar o desaprovar l’encalç sense afrontar el problema de “l’encalç de les elits” constituiria, simplement, un intent, conscient o no, de limitar el poder de pressió privada sobre el polític als qui maneguen els diners i els mitjans de comunicació (que solen o ser els mateixos o tenir “visions del món coincidents”, és a dir, igual de conservadores).
El fons del problema és aquest: tal com estan les coses, un càrrec electe ho té més fàcil per ignorar (i dic directament “ignorar”, no “votar en contra de”) una ILP amb un milió i mig de signatures que no pas una trucada del president d’un banc o d’una gran empresa. Això, que ja de per sí és un problema en termes de representació democràtica, es converteix en un factor de deslegitimació del sistema democràtic en èpoques com l’actual, en que les decisions dels representants afecten directament les bases materials que qualsevol individu precisa per viure una vida digna i en llibertat. Mentre aquest problema no se solucioni, personalment consideraré l’encalç, mentre sigui pacífic, com una forma desagradable però legítima i comprensible d’equilibrar la balança en qüestions clau com la de les hipoteques.
I per equilibrar la balança sense recórrer a formes “desagradables” d’activisme, segurament caldria anar pensant en modificar les regles del joc. Ni sóc expert en el tema ni amic de la idea de que cada problema públic es resol regulant-lo o modificant la llei, però el meu nas em diu que hi ha mesures que podrien ajudar, com ara una reforma electoral en clau alemanya, que combini proporcionalitat amb proximitat entre representant i representat (sense caure en un optimisme excessiu al respecte); una legislació sobre referèndums més semblant a la suïssa, que doni a les iniciatives populars autonomia política i força enfront dels parlaments; o un registre públic de lobbies, que expulsi del joc democràtic a qui no vulgui jugar de forma pública i transparent.
—–
(1) Gràcies als amics del Pati Descobert, que han publicat un bon article sobre el mateix tema, m’assabento que l’Eudald Calvo ha proposat fer servir el terme encalç en llengua catalana per referir-nos a l’escrache. Aviam si el terme prospera.