Posts Tagged ‘democràcia’

Posted by admin at 11 juliol 2017

Category: Política

Etiquetes: , , , , , ,

Hace unos días, justo cuando los Comunes anunciaban su no-decisión respecto al referéndum del 1O, Jordi Évole publicaba un artículo titulado “Mis dudas ante el referéndum”. En él, decía que “estoy a favor de un referéndum vinculante, acordado entre los del ‘sí’ y los del ‘no‘”; en cambio, según él, el referéndum del 1O es “una partida cuyas normas han escrito ellos, las han aprobado ellos, las han presentado ellos, se las han aplaudido ellos“, siendo “ellos” los independentistas. Y claro, que ahora “ellos” pidan a los del “no” que vayan a votar es una desfachatez.

(més…)

Posted by admin at 11 gener 2017

Category: Cultura, Política

Etiquetes: , , ,

En la imaginación de las fuerzas reaccionarias de la Europa y la América de los años 20, 30 y 40, el jazz ocupó el lugar que en los años 50, 60 y 70 ocuparía el rock’n’roll. Estos dos descendientes del blues han encarnado, en el plano musical, la decadencia moral y cultural de Occidente a ojos de los cenizos que vienen pronosticando el final de la civilización desde la era de las revoluciones ilustradas. Un movimiento reaccionario, en particular, destacó por el intenso odio que manifestó hacia el jazz: el nacionalsocialismo. Los nazis despreciaron al jazz, persiguieron a sus músicos y aficionados, y dedicaron una fuerte actividad propagandística a prevenir a los “buenos alemanes” de la amenaza que suponía la propagación de un sonido al que calificaban de entartete musik (“música degenerada”). Calificativo que el jazz, por cierto, tuvo el honor de compartir con gigantes como el judeo-alemán Felix Mendelssohn.

Seguir leyendo en Beerderberg

Posted by admin at 26 febrer 2016

Category: General, Política

Etiquetes: , , ,

tianCerta dreta, i certa esquerra, critiquen sovint “l’individualisme moral” com un camí cap a la disgregació social. Quan els individus són el centre de la societat, es perd la possibilitat de tenir valors comuns, i sense ells no hi ha societat possible. Crec que aquestes crítiques fallen el tret. La qüestió no és si cal tenir valors comuns. Tota societat els necessita i els té. La qüestió és qui ha de decidir quins són aquests valors: si una elit (religiosa, acadèmica, política…), o el conjunt dels individus dialogant en peu d’igualtat.

Sens dubte, aquesta última posició requereix d’un concepte exigent de ciutadania: individus capacitats per, i disposats a, donar-se mútuament raons, a arribar a consensos i, alhora, a acceptar la discrepància. Algú dirà que això és una utopia. Però no cal anar molt enrere per veure com les “elits bondadoses” que miren de “tutelar” les societats acaben actuant pro domo sua quan es condemna la possibilitat de que l’individu discrepi, plantegi preguntes i prengui decisions per ell mateix.

(més…)

Posted by admin at 17 juliol 2015

Category: Política

Etiquetes: , , ,

Vacunacio-dun-nen-THINKSTOCK_ARAIMA20150603_0147_1Fa uns dies, llegia en aquest mateix blog una breu exploració del debat sobre la vacunació obligatòria d’infants. L’article es fonamentava, al meu parer, en una versió del liberalisme que entén la llibertat com a no-interferència de l’Estat en les decisions individuals. Des d’aquest punt de vista, la vacunació obligatòria seria un exercici de paternalisme estatal que constituiria una intromissió a la llibertat individual dels pares; intromissió que pot estar justificada, però que cal justificar. En aquest article vull enfocar el debat, en canvi, des del punt de vista republicà sobre la llibertat. La tesi central que vull defensar és que, des d’una perspectiva republicana, la vacunació obligatòria d’infants no viola la llibertat ni d’infants, ni de pares.

Seguir llegint al Pati Descobert

opUn dels temes habituals en el debat públic d’avui dia és el de la qualitat de les nostres democràcies. N’hi ha prou, en democràcia, amb que la ciutadania esculli els seus líders cada quatre anys? Com pot la ciutadania reforçar el seu control sobre les institucions per tal de posar-les al seu servei, i d’evitar xacres com la de la corrupció? Aquestes són, en bona mesura, les preguntes a les que el programa electoral d’ERC – El Prat mira de donar resposta en un àmbit tan modest, i alhora tan important, com és el de la política municipal. D’entre les propostes de regeneració democràtica plantejades per la candidatura que encapçala Jordi Ibern, una que ocupa un lloc destacat és la d’implantar al Prat, gradualment, una eina innovadora per tal de reforçar el control de la ciutadania sobre la política econòmica i social de l’Ajuntament: els pressupostos participatius.

(més…)

washington_declaration_independenceLa consulta del 9N és història. Podem entrar en valoracions sobre si l’alternativa impulsada per CiU és millor o pitjor, en les seves mancances i en les seves esperances i, com no, en qui és responsable de què. Però això ja és feina d’arqueòleg. Com dic, la consulta ja és història. La pregunta s’imposa: i ara què? Crec que la majoria dels independentistes pensem que ara toca explorar amb tot l’entusiasme possible el procés participatiu en que el govern Mas ha convertit el 9N. Quan et tanquen una porta i et deixen una altra entreoberta, el pitjor és quedar-te on estàs.

I després, això sí, el plat fort de debò: unes eleccions convocades i llegides en clau plebiscitària constituent. De fet, la societat civil sobiranista ha sigut clara en aquesta qüestió: el seu suport al “nou 9N” és condicional a que s’entengui com una primera volta d’unes eleccions plebiscitàries constituents, a convocar en tres mesos. Una opinió en la que ERC coincideix plenament. Si com a comunitat autònoma “rebel” dins el marc constitucional espanyol no hem pogut exercir el dret a decidir, caldrà exercir-lo fora d’aquest marc. És a dir, com a república independent.

(més…)

Posted by admin at 9 octubre 2014

Category: Política, Política catalana

Etiquetes: , , , , ,

drafting-declarationLa Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica és un dels documents més inspiradors de la història contemporània. Proclama ideals autènticament revolucionaris per la seva època, i en bona mesura per la nostra, tot dibuixant un credo il·lustrat i republicà en el qual els governs deixaven de ser un resultat de la tradició o de la divina Providència, i passaven en canvi a tenir la seva justificació en la protecció de certs drets inalienables que l’home tindria en virtut de la seva pròpia naturalesa (nota: sí, a les dones encara no se les havia convidat a la festa…). Com passa amb tota gran fita històrica, milers de petites anècdotes van anar traçant el camí fins arribar a l’aprovació de la Declaració per part del Congrés Continental. Una en particular porta uns dies rondant-me el cap.

(més…)

juancafrancoL’anunci, ahir, de l’abdicació del rei Joan Carles I d’Espanya en el seu fill Felip, ha desfermat un debat més que previsible en els temps que corren: monarquia vs. República. D’entre les reaccions primerenques suscitades per aquest debat, no m’ha sorprès particularment la d’alguns (des de tertulians fins acadèmics passant per polítics) que, vinculats al PSOE i amb una evident incomoditat ideològica, s’han proclamat monárquicos a fuer de republicanos, tot menyspreant el debat monarquia vs. República com “una qüestió merament simbòlica”. Avui m’agradaria repassar aquesta posició i exposar per què crec que el debat sobre la monarquia, a l’Estat espanyol, és una qüestió més que simbòlica i que, de fet, fins i tot en els seus aspectes simbòlics és d’enorme importància pel futur de la democràcia a l’Estat espanyol.

(més…)

lleoAl primer article vam veure com Rajoy denegava la petició d’autorització d’una consulta sobre la independència de Catalunya en nom de la sobirania nacional espanyola, tot lligant aquesta al concepte mateix de democràcia. Al segon article, vèiem com aquesta argumentació, a banda de contradictòria, es basava en un exercici de lògica circular que ens deixava a les portes d’una pregunta que no semblava tenir resposta: “qui és, doncs, el poble sobirà?”; la qual, traduïda al cas que ens ocupa, seria “qui és, doncs, el poble sobirà en el cas de Catalunya? El poble espanyol o el català?”. La majoria dels representants del poble espanyol defineixen aquest com el sobirà; la majoria dels representants del poble català, en canvi, reserven aquest lloc al poble català. I Dahl ens recorda, a Democracy and Its Critics, que aquestes controvèrsies rara vegada tenen una solució inequívoca.

Seguir llegint al Pati Descobert

dels-drets-humans-no-que_ARAIMA20140415_0004_77A l’anterior article vam veure com Rajoy denegava l’autorització per una consulta sobre la independència de Catalunya apel·lant a la sobirania nacional espanyola i lligant aquesta a l’ideal democràtic: si permetem, vindria a dir Rajoy, que una minoria pugui escapar-se de les decisions que prenem democràticament com a poble sobirà, la democràcia es troba en perill.

La sobirania nacional espanyola seria el que protegiria la llibertat de tots els espanyols i, per tant, també la de tots els catalans. Aquesta argumentació aparenta una gran solidesa lògica, però té dos problemes: (1) és contradictòria, i (2) està basada en un exercici de lògica circular.

Seguir llegint al Pati Descobert