Una “qüestió merament simbòlica”?

juancafrancoL’anunci, ahir, de l’abdicació del rei Joan Carles I d’Espanya en el seu fill Felip, ha desfermat un debat més que previsible en els temps que corren: monarquia vs. República. D’entre les reaccions primerenques suscitades per aquest debat, no m’ha sorprès particularment la d’alguns (des de tertulians fins acadèmics passant per polítics) que, vinculats al PSOE i amb una evident incomoditat ideològica, s’han proclamat monárquicos a fuer de republicanos, tot menyspreant el debat monarquia vs. República com “una qüestió merament simbòlica”. Avui m’agradaria repassar aquesta posició i exposar per què crec que el debat sobre la monarquia, a l’Estat espanyol, és una qüestió més que simbòlica i que, de fet, fins i tot en els seus aspectes simbòlics és d’enorme importància pel futur de la democràcia a l’Estat espanyol.

La millor argumentació del monàrquic del PSOE estàndard sol anar per les següents línies: els clàssics de la tradició republicana (Aristòtil, Ciceró, Maquiavel, Paoli o Madison, per citar-ne alguns) entenien la república com una forma de govern, més que no pas d’Estat, per més que actualment aquest significat clàssic resti eclipsat en el saber popular. El característic d’una república en aquest sentit clàssic no és que el cap d’Estat sigui electiu, sinó que el seu disseny institucional protegeixi els drets, les llibertats i l’autogovern popular enfront de la tirania, ja sigui d’un dèspota, d’una minoria oligàrquica o d’una majoria autoritària (per raons d’espai, no entrarem a discutir el contingut que per un republicà haurien de tenir cadascun d’aquests conceptes). En aquest sentit clàssic, la qüestió de la forma d’Estat seria per tant purament simbòlica: el democràtic Regne de Suècia, se’ns diu, és mil vegades més republicà que la totalitària República Popular Democràtica de Corea del Nord.

No tinc res a objectar contra aquesta argumentació en general. Certament, com ens recordava fa un temps el company republicà Ignasi Llorente, hi ha monarquies que són referents arreu del món en termes dels valors que intuïtivament tot republicà contemporani sosté: Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Allà està l’exemple de Suècia, però també de Noruega, de Dinamarca o dels Països Baixos. Per descomptat, de repúbliques en sentit estricte que també siguin referents en aquests valors tampoc no en falten, com ara Finlàndia o Islàndia. I si bé la institució monàrquica en si mateixa és una violació flagrant d’aquests mateixos valors, és molt probable que en països com els citats hagi complert un paper estabilitzador que hagi ajudat a la construcció de les seves exemplars demoràcies.

Els anglosaxons fins i tot tenen un terme per designar aquella forma de govern republicana que es vesteix amb una forma d’Estat monàrquica en els aspectes purament cerimonials: crowned republic. Literalment, “república coronada”. No es tracta només d’una curiositat acadèmica: a Austràlia, monarquia parlamentària on durant els anys 90 va existir un animat debat sobre una possible transició cap a una forma d’Estat republicana, el Republic Advisory Committee (un òrgan consultiu creat pel Primer Ministre Paul Keating) va aplicar aquesta denominació al país dels cangurs. Per tant, ser republicà en un sentit clàssic (que és l’important) i estar a favor d’una forma d’Estat monàrquica no és tan estrany. A països com els ja esmentats entranya una petita i inevitable contradicció que, tanmateix, segurament val la pena assumir.

Per tant, del que es tractaria no es de veure si en general és possible ser republicà en un sentit clàssic i defensar la forma d’Estat monàrquica per un cas concret. Del que es tractaria és de veure si això és possible en el cas concret de l’Estat espanyol. I aquí jo ja començo a tenir els meus dubtes. La pregunta la podem formular així: en termes de salut democràtica de l’Estat espanyol, la monarquia borbònica és un factor positiu o un llast? Els partidaris de la monarquia borbònica solen presentar el full de serveis de Joan Carles I durant la Transició com a prova de que la institució ha estat un factor positiu en la instauració de la democràcia a l’Estat espanyol. Fins i tot si acceptem la versió més hagiogràfica del paper de Joan Carles I durant la Transició (la qual és més que discutible), aquí les paraules clau serien “ha estat”. És a dir, que la qüestió no és analitzar si la monarquia borbònica va ser útil per assentar la democràcia fa gairebé 40 anys, sinó si ho és ara per afrontar les reformes profundes que l’Estat necessita per posar-se a l’alçada de les millors democràcies occidentals.

Al meu entendre, hi ha com a mínim quatre aspectes en que la figura del Borbó suposa un llast per afrontar la modernització de la democràcia a l’Estat espanyol, bé sigui per les seves atribucions simbòliques, bé per les seves prerrogatives no tan simbòliques; quatre aspectes que, no per casualitat, corresponen a quatre grans mancances de la mateixa Transició que, se suposa, va pilotar Joan Carles I:

1. Herència feixista: el Borbó simbolitza en darrera instància el bàndol guanyador de la Guerra Civil. Malgrat que a primera vista això pugui semblar un excés d’historicisme, al meu entendre dificulta enormement que una part important de la societat espanyola, i ja no diguem de la catalana, arribi a sentir “el símbol màxim de l’Estat”, i per extensió l’Estat mateix, com a plenament seu.

2. Confessionalitat: la monarquia espanyola, i en particular la casa de Borbó, està públicament, notòria i inevitable lligada a l’Església Catòlica, cosa que suposa un llast (un més) en el camí cap a la plena laïcitat de l’Estat.

3. Corrupció incontrolable per vies democràtiques: malgrat tenir de iure un paper simbòlic, la Casa de Borbó té, de facto, l’accés privilegiat als cercles del poder que té tota casa reial a una monarquia constitucional, però havent demostrat de sobres que és incapaç de manejar amb honestedat aquesta situació de privilegi, cosa que mina la confiança de la ciutadania en les institucions sense que sigui factible contestar amb allò de “tu pots canviar-ho amb el teu vot”.

4. Símbol del pitjor espanyolisme: també per raons històriques, la Casa de Borbó és identificada al País Basc i, en especial, a Catalunya, amb la pèrdua històrica de les llibertats i l’autogovern, cosa que de nou fa difícil que una part important d’aquestes societats pugui sentir-se, a mig termini, identificada amb el “símbol màxim” del que se suposa que és el seu Estat.

Cap d’aquests quatres factors, per si sol, constitueix un argument definitiu contra la monarquia espanyola; però presos en conjunt indiquen que, en el camí per superar les mancances del règim heretat de la Transició, el “símbol” monàrquic és més un llast que un avantatge. Quina, doncs, hauria de ser l’alternativa? Tractaré la qüestió des del punt de vista de Catalunya i de l’Estat espanyol per separat, per raons evidents.

D’entrada, sobre Catalunya hi ha poc a dir: si el país ha de ser independent (com crec que ho ha de ser), la forma de govern republicana tindrà la seva millor expressió en una forma d’Estat igualment republicana, sobre la qual amb prou feines existirà cap divisió interna significativa. La resta són exercicis de política ficció, que d’altra banda dibuixen escenaris (des de cercar un rei entre els membres de la Casa de Borbó, fins a arribar a una espècie d’acord tipus Commonwealth) que no tenen res de temptador pel gruix de la societat catalana. Avui, independència vol dir República Catalana. Si pel camí hem d’arribar a acords Frankenstein amb Madrid, que sigui amb ànim provisional, perquè no quedi més remei i a proposta del rival, no perquè els catalans haguem practicat aquell costum tan nostrat de dir en quina quantitat ens plantarem abans de començar la partida. Podem aspirar a una República democràtica, laica i social sense gran controvèrsia domèstica; no l’agitem nosaltres mateixos amb fantasies estranyes.

Pel que fa a la resta de l’Estat espanyol, d’entrada dir que no m’agrada ficar-me en el que facin o deixin de fer; però com que entenc que en aquestes coses a vegades cal mullar-se, opino que els nostres germans de l’oest de l’Ebre estan més que llestos per entrar en un llarg i pautat debat públic sobre el model d’Estat que volen on tot hauria d’estar sobre la taula, inclosa l’abolició de la monarquia. La idea de que això podria degenerar en una nova Guerra Civil em resulta inconcebible: no parlem de l’Espanya dels anys 30, ni a la del segle XIX. De la mateixa manera que la independència de Catalunya generarà tensions però difícilment una intervenció militar, un debat sobre la monarquia i la república pot despertar passions i agitar la vida política espanyola durant anys, però en el context de la UE i la OTAN difícilment la sang arribaria al riu.

Tampoc no em sembla raonable dir allò de que “mitja Espanya no li pot imposar a l’altra mitja una República”: per la mateixa regla de tres, aquesta altra mitja Espanya tampoc no té dret a imposar-li a la primera una monarquia ad eternum. No només això, sinó que un debat públic i obert sobre el model d’Estat a Espanya pot derivar en l’assumpció de grans consensos basats realment en la cessió mútua i no en l’amenaça d’un cop d’Estat militar (com va ser el cas dels “consensos” de la Transició): jo et trec el monarca i tu m’acceptes la bandera de la Primera República, que ve a ser la mateixa d’ara. Coses per l’estil. I si es tem que un cap d’Estat electiu pugui representar només un partit en comptes del conjunt de la societat, assenyalar que a una república parlamentària la figura del President de la República, entre que és cerimonial i que s’hi practica l’alternança de partits, pot representar molt millor en el llarg termini el conjunt de la societat espanyola que la figura d’un monarca que, com ja s’ha dit, a l’Estat espanyol està inevitablement lligat, per raons històriques, als guanyadors de la Guerra Civil

Per descomptat, als sectors més immobilistes de PP i PSOE (és a dir: al PP i al PSOE en si mateixos) sempre els hi queda el recurs de dir que “res d’això és possible perquè requereix d’una reforma constitucional”. Una boutade a la qual els independentistes estem acostumats, i que obvia allò evident: que PP i PSOE tenen a les seves mans el poder d’iniciar una reforma constitucional quan els hi doni la gana. I si els hi dóna la gana fer reformes constitucionals de pressa i corrents quan ho mana el Banc Central Europeu, caldria preguntar-se per què tanta reticència a fer-ho quan qui ho demana és una part important de la societat espanyola.

Una altra cosa, per descomptat, és que els qui tenen el poder per obrir un debat públic sobre el model d’Estat espanyol (PP i PSOE, cal insistir) prefereixin no fer-ho. És a dir, que no només opinin que la monarquia espanyola ha de quedar-se on està, sinó que creguin que en això més val no preguntar la gent què en pensa. Són els mateixos que creuen que és millor no preguntar gaire a la gent gairebé res, es tracti de qüestions de política econòmica o de la independència de Catalunya. I és que la veritat és que, per ser una “qüestió merament simbòlica”, la controvèrsia monarquia vs. República a l’Estat espanyol permet separar els partidaris de l’status quo de la resta de la societat amb una precisió gairebé quirúrgica.

Deixa un comentari

Deixa un comentari
  • (required)
  • (required) (will not be published)