Israel – Palestina, o l’etern bucle

800px-Israel_and_Palestine_Peace.svgRecupero un article que vaig publicar l’any 2009 al meu antic bloc. Per raons tan òbvies com tristes, el tema està d’actualitat, i personalment trobo que el que vaig escriure aleshores continua tenint vigència. Que jutgi el/la lector/a.

En tot conflicte violent ambdues parts cometen excessos que cal condemnar, però sovint l’origen i el desenvolupament del conflicte ens permeten identificar-nos en gran mesura amb una de les parts en conflicte; “donar-li la raó” al temps que es condemnen els seus excessos. La bomba atòmica sobre Hiroshima, l’internament de nord-americans d’origen japonès a camps de concentració, el bombardeig massiu sobre la població civil de les ciutats alemanyes o els afusellaments indiscriminats de presoners de guerra alemanys per part de les forces soviètiques són algunes de les grans bestieses que els aliats van cometre durant la Segona Guerra Mundial, però això no impedirà a cap persona de mentalitat progressista i demòcrata situar-se retrospectivament de part dels aliats i contra les potències feixistes d’Alemanya, Itàlia i Japó.

El conflicte entre Israel i el món àrab, que dura des d’abans fins i tot de la fundació de l’estat hebreu al 1948, sembla per molta gent un d’aquests conflictes en que la condemna de l’excés no impedeix el posicionament a favor de i, sobretot, en contra de. De boca dels pro-àrabs més sensats s’escolten condemnes tant dels atacs de Hamàs contra la població civil israeliana com de la ideologia integrista islàmica d’aquest moviment, condemnes que van seguides d’un “sí, però” que dóna peu a una condemna molt més encesa de les accions i, de vegades, de la mateixa existència de l’Estat d’Israel, donant a entendre que “els dolents” de la pel·lícula són els israelians. No cal dir que existeixen pro-àrabs molt menys raonables que glorifiquen Hamàs com a “lluitadors antiimperialistes” i que no dubten en culpar el conjunt del poble jueu dels “crims sionistes”. Uns i altres defensors de la causa àrab afirmen que Israel és poca cosa menys que un Estat esclau dels EUA, un simple bastió de l’imperialisme anglosaxó a terres orientals.

I on the other hand estan, per descomptat, els defensors de l’Estat d’Israel. Aquests afirmen que Israel no fa més que defensar-se dels atacs del món àrab, que porta des de la fundació de l’Estat hebreu intentant esborrar aquest del mapa, en tant que els successius governs israelians han reconegut el dret del poble palestí a disposar d’Estat però sempre sobre la base que els països àrabs reconeguin prèviament l’Estat d’Israel i el seu dret a l’existència. De nou, existeixen pro-israelians més raonables, que no dubten a proclamar la seva simpatia per l’Estat jueu al temps que condemnen els seus excessos; i seguidors menys raonables, que veuen en els palestins l’encarnació d’un món arabo-islàmic tingut per medieval i reaccionari en contrast amb el caràcter democràtic i mal que bé laic de l’Estat d’Israel, i que donen per bona qualsevol acció d’aquest Estat contrària als interessos àrabs, per sagnant que sigui.

El problema és que, com a pocs conflictes al món, els arguments d’uns es veuen ràpidismament rebatuts pels dels altres a poc que un pensa, en una espiral dialèctica que sembla no tenir final. Els pro-àrabs afirmaran que els israelians són “els dolents” perquè maten dones i nens; els pro-israelians afirmaran que Israel ataca objectius militars davant els quals els integristes de Hamàs no dubten a posar escuts humans, cosa que no sempre és certa però que ho és incomptables vegades. Els pro-isralians afirmaran d’altra banda que els atacs a Gaza son una resposta als atacs sobre la població civil israeliana perpetrats des de fa anys per Hamàs a partir de les seves bases a la pròpia Gaza. Els pro-àrabs diran que aquests atacs són en resposta a la negativa israeliana a retirar-se dels Territoris Ocupats a la guerra de 1967 (Gaza i Cisjordània). Els pro-israelians recordaran que Israel ha proclamat històricament que es retirarà d’aquests territoris quan existeixi un compromís ferm i creïble dels representants i governants palestins de reconèixer l’Estat d’Israel i el seu dret a l’existència. Aquí els pro-àrabs recordaran que al 1948 Israel ja va quedar-se amb més territori del que preveia el pla de partició de la ONU; i els pro-israelians respondran a això que van ser els àrabs els qui van atacar primer. I aquí ja haurem arribat a un bucle infinit on entrarem a discutir si els jueus tenien o no dret a establir-se a Palestina i fundar un Estat, i això ens portarà a discutir sobre si Israel té dret a existir, i amb total probabilitat l’espiral d’arguments tornarà a començar exactament pel començament.

I així successivament.

Davant això, de vegades un no sap amb qui posicionar-se. Per un cantó no puc evitar pensar que els palestins són la part dèbil, que segurament Israel no va ser prou generós amb el procés de pau d’Oslo i que va deixar massa màniga ampla a tota classe de fanàtics obsessionats amb la idea que Terra Santa pertany exclusivament al poble jueu, cosa que va minar enormement els esforços dels palestins moderats per convèncer els seus compatriotes que els acords eren seriosos. D’altra banda, no puc evitar pensar que igualment l’Autoritat Nacional Palestina mai no es va preocupar de combatre els seus propis extremistes fins el moment en que aquests no van girar les armes contra la pròpia ANP; és a dir, fins massa tard. Per un cantó, no puc evitar sentir-me ideològicament més a prop dels laboristes israelians, amb figures gegants a les seves esquenes com la de David Ben-Gurión, que dels integristes medievals de Hamàs. D’altra banda, no puc evitar sentir-me més a prop dels nacionalistes àrabs seculars com el finit Yasser Arafat o Marwan Barghuti que no pas dels ultranacionalistes jueus del Likud o de Kadima, o dels integristes religiosos tronats del Shas.

A favor de què estic, doncs? De l’únic resultat que finalment es pot albirar en aquest conflicte: la creació d’un Estat palestí democràtic i laic (remarco: i laic) que coexisteixi pacíficament amb un Estat d’Israel reconegut pels països àrabs de la zona, començant per la pròpia Palestina independent. No es tracta ja de que sigui el resultat més desitjable, sinó de que és l’únic possible, perquè ni Israel té prou força per escombrar els palestins, ni l’Estat d’Israel serà eliminat per molts coets que se li llencin. De manera que cada dia que passa en que Hamàs i els sionistes radicals es neguen a abandonar el seu programa de màxims és un dia més farcit de morts, a més d’immorals, inútils. Trigarem un centenar més o un centenar menys de morts a veure-ho, però no hi ha una altra sortida. I en el retard de l’arribada d’aquesta pau repartida, ambdues parts tenen repartides les culpes, diguem el que diguem els occidentals des del còmode seient del maniqueu (d’un o altre bàndol).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *