Gaza, una guerra de quarta generació (i per què Israel l’està perdent)

protective1Advertència prèvia: aquest article vol analitzar l’evolució de l’ofensiva israeliana sobre Gaza i de l’activitat armada de Hamas des del punt de vista de la seva respectiva efectivitat político-militar, però no pretén fer cap lectura ètico-política de res del que està passant a Gaza, ni del conflicte d’Orient Mitjà en general. Si el lector detecta qualsevol intenció de judici ètic en qualsevol part de l’article, o ho haurà llegit malament o no m’hauré sabut explicar. Tinc les meves posicions ètiques sobre aquest conflicte, però no és el tema de l’article.

Després de dues setmanes d’ofensiva israeliana sobre Gaza, podem començar a avaluar l’efectivitat de les accions de Hamàs i d’Israel en termes político-militars; és a dir, preguntar-nos “qui va guanyant?”. En termes de body count, per la banda israeliana es poden comptar 35 morts (32 soldats, 3 civils) i 178 ferits (150 soldats, 28 civils); per la banda palestina costa tenir dades precises, degut a la diversitat de fonts i al fet que els combatents pertanyen a forces irregulars, però pel boc gros les xifres més recents del Ministeri de Sanitat de Gaza parlen de més de 600 morts i més de 3.000 ferits, amb l’ONU estimant que fins un 80% d’aquestes baixes poden ser civils. A més, mentre que els atacs amb coets de Hamàs gairebé ni han tocat les infraestructures i equipaments militars israelians, les Forces de Defensa d’Israel afirmen haver destruït més de 1715 “llocs terroristes”; entre ells, 66 accessos a un total de 23 túnels. Val a dir que entre les infraestructures destruïdes per Israel n’hi ha, també, de civils; entre ells, fins a 25 centres mèdics. En qualsevol cas Israel, doncs, sembla estar guanyant les batalles, per pallissa.

Però vol dir això que Israel està guanyant la guerra? En aquest aspecte, resulta interessant adoptar el punt de vista de l’anomenada Guerra de Quarta Generació, o Fourth-Generation Warfare (4GW). Segons teòrics com el conservador William S. Lind, la guerra moderna s’ha desenvolupat en quatre generacions que s’han anat juxtaposant: (1) la primera, nascuda al segle XVII, basada en tàctiques de línia i columna (com les que es poden veure a les escenes de batalla campal de la pel·lícula El Patriota); (2) la segona, de començaments del segle XX, lligada a tàctiques de guerra de desgast, en que “l’artilleria conquereix i la infanteria ocupa”, com a Verdum durant la Primera Guerra Mundial; (3) la tercera, nascuda a finals de la Gran Guerra, basada en la guerra de maniobres, on l’objectiu no és destruir els exèrcits enemics sinó col·lapsar-los traspassant les seves línies, com en el cas de la blitzkrieg alemanya a França durant la Segona Guerra Mundial; i (4) la quarta, apareguda durant la Guerra Freda, on els protagonistes ja no són els Estats (com en els casos anteriors), sinó sobretot els actors violents no-estatals (AVNE).

Aquesta característica definitòria de la 4GW fa que sigui radicalment diferent de les generacions anteriors de la guerra moderna. A totes elles, els grans protagonistes dels principals conflictes són forces regulars al servei d’Estats. Les forces irregulars, quan intervenen, ho fan en forma de partisans al servei d’un dels Estats combatents. Degut a que la font última del poder d’un Estat és el monopoli de la força legítima sobre un territori, el protagonisme dels Estats fa que l’objectiu final de la guerra sigui el control sobre un territori. Una derrota significa, per un Estat, pèrdues territorials, una ocupació militar estrangera o, en extrem, la desaparició; la victòria, per oposició, implica guanys territorials, ocupar militarment els països vençuts o, en darrera instància, esborrar-los del mapa. Això fa que, simplificant molt, sigui relativament senzill saber qui va guanyant o perdent en una guerra de primera, segona o tercera generació: sol haver-hi prou amb seguir al mapa l’evolució dels diferents fronts territorials.

A la 4GW les coses són força més complexes. Un AVNE pot controlar per la força un territori però, al contrari que un Estat, la font última del seu poder no és el control territorial, sinó l’existència d’un humus social de suport que fa que l’AVNE vagi reposant les pèrdues humanes que li pugui infringir l’Estat amb el qual combat. Això fa que una ocupació militar no sigui necessàriament sinònim de derrota per un AVNE, com sí que ho seria per un Estat: mentre l’AVNE pugui continuar reclutant membres, importa relativament poc que els soldats enemics es passegin pels carrers del territori en que l’AVNE actua. No només això, sinó que des del punt de vista de l’AVNE les pèrdues materials i humanes no sempre són el factor clau que separa la victòria de la derrota. I si el control del territori i les pèrdues humanes i materials (el nivell físic, per dir-ho així, de la guerra) no són els factors clau de la 4GW, quins són, doncs?

Aquests factors clau no són sinó les percepcions de legitimitat (el nivell moral) i d’invencibilitat (el nivell mental) de l’AVNE. L’AVNE s’enforteix en la mesura en que guanya legitimitat a ulls de la població a la que es dirigeix i es mostra com a indestructible independentment de si té possibilitats reals o no de guanyar algun dia en el nivell físic de la guerra; i es debilita, per contra, en la mesura en que perd aquestes percepcions de legitimitat i/o de supervivència indefinida. Per contra, l’AVNE pot trencar la resistència d’un Estat sense necessitat de guanyar grans batalles territorials, be sigui aconseguint que l’Estat arribi a la conclusió que l’AVNE és invencible i que els costos materials i humans de mantenir la lluita són inassumibles a llarg termini; bé sigui perquè les accions de represàlia de l’Estat el fan perdre legitimitat en el seu enfrontament amb l’AVNE, ja digui davant la seva opinió pública, davant la opinió pública internacional, o davant ambdues.

Tot plegat fa que, en una 4GW, guanyar o perdre les batalles sigui relativament poc important: l’important és si el resultat de les batalles reforça o debilita la percepció domèstica i/o internacional de que l’Estat s’està comportant com un bèstia, d’una banda, i/o de que no hi ha manera de destruir a mig termini l’AVNE, d’una altra. Per així dir-ho, a la 4GW s’inverteix la famosa sentència de Clausewitz: la política (i la comunicació, i l’economia) es converteix en la continuació de la guerra per altres vies. En aquest sentit, degut al desorbitat nombre de civils palestins morts per les forces israelianes, la posició de Hamàs al final de l’Operació Marge Protector molt probablement serà més forta que abans que comencés aquesta: haurà guanyat seguidors entre famílies destrossades, els seus propis crims de guerra (com el llançament de coets contra objectius civils israelians) semblaran una broma comparats amb els de l’Estat jueu, i haurà aconseguit generar un clima encara més hostil en l’opinió pública internacional cap a la política d’Israel a Gaza i, per extensió, a Cisjordània.

Hi ha un front de la 4GW, cal dir-ho, en que Israel encara és fort: l’opinió pública domèstica. Malgrat que existeixen moviments pacifistes importants a Israel, la seva influència política es troba en estadis molt més baixos que en altres èpoques de la història del país. Tanmateix, si Hamàs aconsegueix començar a provocar baixes entre els soldats israelians, o si la pressió de la comunitat internacional comença a fer-se sentir en terrenys com l’econòmic, a llarg termini la posició d’Israel pot esdevenir insostenible. Sí, ja sé el que el lector estarà pensant: “sempre els hi quedaran els EUA”. Sobre això, dues coses. La primera, a dia d’avui EUA segueix sent la primera superpotència mundial, però a cada cop ho té més difícil per imposar la seva voluntat a actors regionals poderosos com Rússia o la Xina. En segon lloc, quan a micro obert al Secretari d’Estat nord-americà se li escapa una crítica a l’ofensiva israeliana per “desproporcionada”, vol dir que el suport a Israel entre el poble i les elits nord-americanes ja no és el que era. Per tant, potser algun dia no gaire llunyà els EUA, simplement, ja no podran o, fins i tot, ja no voldran ajudar l’Estat jueu, si més no des de l’adhesió incondicional que hi mantenen des dels anys 60.

Israel sol queixar-se que Hamàs busca intencionadament que l’Exèrcit israelià ataqui civils palestins per tal de deslegitimar l’Estat jueu, mitjançant l’utilització d’escuts humans i la col·locació d’armament en instal·lacions civils com hospitals. També afirmen els israelians que, sovint, cercles pro-palestins distribueixen a Internet i als mitjans tradicionals fotos i vídeos manipulats atribuint falses barbaritats, o barbaritats comeses per altres, a Israel. Judicis ètics a banda, tot això, de ser cert, no deixaria de confirmar que Hamàs es maneja en la 4GW força millor que Israel, com apuntava fa uns anys el propi William S. Lind. Per això, malgrat guanyar les batalles, Israel probablement està perdent aquesta guerra de quarta generació. Tot plegat porta a pensar en una paradoxa final: si no serà que, avui en dia, la supervivència mateixa de l’Estat d’Israel depèn més de la protecció de vides àrabs que de la protecció de vides jueves. Si a Tel Aviv algú arribarà algun dia a aquesta conclusió, és una incògnita.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.