Archive for the ‘Esquerra’ Category

domenech-rufianEl proper 26 de juny es repetiran eleccions generals a l’Estat espanyol i, pel que fa a Catalunya, tot apunta a que el primer lloc se’l disputaran dues forces d’esquerres: En Comú Podem i Esquerra Republicana de Catalunya. Bones notícies, doncs, pel gruix de la societat catalana, que es declara de centre-esquerra i sobiranista: les dues primeres forces del 26J, a Catalunya, seran forces d’esquerres i partidàries del dret a decidir. Una d’elles, a més, independentista; l’única força independentista, d’altra banda, capaç de guanyar a Catalunya el 26J, cosa que ja dona pistes sobre fins quin punt l’independentisme ha virat a l’esquerra, per molt que CDC s’hagi esforçat per tapar-ho via llista única.

Seguir llegint a ElCrític.cat

washington_declaration_independenceLa consulta del 9N és història. Podem entrar en valoracions sobre si l’alternativa impulsada per CiU és millor o pitjor, en les seves mancances i en les seves esperances i, com no, en qui és responsable de què. Però això ja és feina d’arqueòleg. Com dic, la consulta ja és història. La pregunta s’imposa: i ara què? Crec que la majoria dels independentistes pensem que ara toca explorar amb tot l’entusiasme possible el procés participatiu en que el govern Mas ha convertit el 9N. Quan et tanquen una porta i et deixen una altra entreoberta, el pitjor és quedar-te on estàs.

I després, això sí, el plat fort de debò: unes eleccions convocades i llegides en clau plebiscitària constituent. De fet, la societat civil sobiranista ha sigut clara en aquesta qüestió: el seu suport al “nou 9N” és condicional a que s’entengui com una primera volta d’unes eleccions plebiscitàries constituents, a convocar en tres mesos. Una opinió en la que ERC coincideix plenament. Si com a comunitat autònoma “rebel” dins el marc constitucional espanyol no hem pogut exercir el dret a decidir, caldrà exercir-lo fora d’aquest marc. És a dir, com a república independent.

(més…)

Posted by admin at 20 desembre 2013

Category: Esquerra, Política, Política catalana

Etiquetes: , , , , , , ,

avortamentHabemus nova llei de l’avortament. Pel que sembla, Espanya va pel camí de fer amb les lleis d’avortament el mateix que amb les lleis d’educació: cada cop que canviï el color del govern, tindrem una nova llei en un tema que, en raó de la seva importància, caldria que estigués presidit per una certa estabilitat jurídica. Sigui com sigui, la llei suposa una tornada a la situació anterior a 2010: la interrupció voluntària de l’embaràs en els primers mesos deixarà de ser un dret més o menys absolut a ser un procediment autoritzat únicament en un seguit de supòsits excepcionals. Val a dir que la reforma no torna exactament als anys 80: l’avortament, per exemple, queda fora del Codi Penal, ja que (atenció a l’argument) “la dona no és culpable, sinó víctima, de l’avortament.

Se les consideri víctimes o culpables, al fons de la qüestió sempre hi ha la mateixa idea: l’avortament seria un mal no només a evitar, sinó a prohibir, de no existir circumstàncies específiques que el facin excusable. La raó és coneguda: cal protegir la vida humana“. Aquesta seria una raó a la qual els moviments pro-elecció, i en particular el feminisme, contraposarien el dret de les dones a disposar del seu propi cos. Tanmateix, diuen, diuen els anti-avortistes, aquesta és una defensa fàcil de rebatre: “el dret al propi cos no legitima l’assassinat“. Jo no tinc dret a disposar del meu propi cos per escanyar-te, com no sigui en situacions excepcionals (en defensa pròpia, per exemple). Una dona embarassada no té dret a disposar del seu propi cos per, diuen els anti-avortistes, “assassinar un nen no-nat”.

(més…)

Habemus data i pregunta. Una pregunta, sens dubte, peculiar. Com és normal, al darrere hi ha una història. I com que diuen que una imatge val més que mil paraules, miraré de descriure aquesta història amb unes quantes imatges.

Comencem:

ERC i la CUP volíem aconseguir una pregunta que deixés la majoria de la societat catalana, que ja és independentista, amb aquesta cara.

 

surprised-rainbow-face-l

  (més…)

camatsherreraduranHem convocat un referèndum al meu garatge.

Suposem (em baso en un famós relat de Carl Sagan, basat al seu torn en el mètode de teràpia de grup del psicòleg Richard Franklin) que jo li faig a vostè una asseveració com aquesta. Potser li agradaria comprovar-lo, veure’l vostè mateix. Al llarg dels darrers anys hi ha hagut incomptables demandes d’una major participació ciutadana a la presa de decisions. Quina oportunitat!

– Ensenyi’m-ho – diu vostè.

Jo el porto al meu garatge. Vostè mira i veu una escala, llaunes de pintura buides i un tricicle vell, però no veu ni urnes, ni paperetes, ni cabines enlloc.

(més…)

candleS’ha escrit molt, darrerament, sobre per què la pregunta de la consulta sobre el futur polític de Catalunya ha de ser, amb total claredat, una pregunta sobre la independència. Les raons donades són de sentit comú: des de la necessitat d’evitar que a l’endemà de la votació ens estiguem discutint sobre el que hem votat, fins la legitimitat que dóna a ulls del món el fet que quedi clar que la gent sap perfectament el que ha anat a votar. N’ha escrit a bastament gent força més llesta que jo com l’amiga Elisenda Paluzie, l’amic Pau Bossacoma, els membres del Consell Assessor per la Transició Nacional, o per descomptat, l’Oriol Junqueras. Per tant, no vull defensar la claredat més del que ja se l’ha defensada, sinó examinar els que, al meu entendre, són els dos principals arguments que el PSC, ICV i UDC (més opinadors afins) plantegen en contra:

(més…)

Avui en dia pot sobtar recordar-ho, però fins fa pocs anys, i tret d’excepcions individuals, el gruix de l’independentisme polític i social l’havien anat conformant organitzacions que poc o molt estaven enquadrades dins l’àmbit de les esquerres catalanes. El primer independentisme mitjanament rellevant a nivell social, el que s’articula a l’entorn del Moviment de Defensa de la Terra als anys 80, és inequívocament d’esquerres. Quan el gruix d’aquest independentisme abandona gradualment l’MDT ho fa per integrar-se en un partit de centre-esquerra, ERC. I fins fa poc aquest partit de centre-esquerra representava en solitari l’independentisme al Parlament de Catalunya.

(més…)

La causa de la independència d’un país no sempre va associada als vells ideals de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. La història és plena d’exemples en que s’han fundat nous Estats no per alliberar una minoria, sinó per oprimir-ne una altra. Tanmateix, existeixen també multitud d’exemples d’Estats que s’alliberen del jou estranger no només per servir-se a ells mateixos, sinó també, i especialment, per servir a la causa de l’alliberament i el progrés de l’ésser humà. Tenim la sort que l’independentisme català, en general, i amb tota la seva diversitat ideològica, pertany al segon grup de moviments secessionistes: els que aspiren a la independència per fer una societat més lliure que la que deixen enrere.

(més…)

Posted by admin at 1 setembre 2012

Category: Esquerra, General, Política

Etiquetes: , , , , ,

Als que vam néixer de l’any 85 cap endavant, la figura de Julio Anguita ens agafa de molt lluny. No obstant, als que vam començar a mirar les notícies de ben jovenets el seu nom ens recorda a una època en que la tensió de la vida política espanyola estava pels núvols: l’era dels escàndols del GAL, de Filesa, de Roldán, de l’atur pels núvols i de l’inici dels contractes escombraria. En aquell ambient carregat, Julio Anguita era un dels personatges que més sovint eren objecte d’escarni a la premsa. La seva impopularitat a les tribunes mediàtiques venia de la seva diagnosi sobre els deures d’Izquierda Unida, la seva formació. Anguita era conscient que el principal dilema estratègic al que s’enfrontava Izquierda Unida era la relació amb el PSOE. Anar de la mà per sistema amb el PSOE equivalia a perdre perfil propi, a ser vist com una comparsa i no com una alternativa i, finalment, a ser fagocitat pel “germà gran”. Però anar contra el PSOE no sortia de franc: el poderós aparell mediàtic socialista, la intel·lectualitat progre ben pagada, acusava Izquierda Unida de ser poc més que una eina del PP per debilitar el PSOE. “Unitat de les esquerres!“, clamaven.

(més…)

Sent sincer, he de dir que amb les banderes, els himnes i altres mostres d’exaltació nacional em passa una mica com amb la policia, les forces armades o les presons. Una cosa és reconèixer en les forces armades un mal necessari, i fins i tot lloar els qui tenen el valor d’agafar les armes per defensar el seu país, i una altra molt diferent és considerar que les armes són una benedicció i que cal estimular entre la població una moral militarista. En particular, tinc la impressió, potser el prejudici, que tot sovint els discursos que sacralitzen la policia, les presons o les forces armades provenen de persones poc o gens predisposades a sacrificar les seves pròpies vides en defensa del país.

(més…)