Sent sincer, he de dir que amb les banderes, els himnes i altres mostres d’exaltació nacional em passa una mica com amb la policia, les forces armades o les presons. Una cosa és reconèixer en les forces armades un mal necessari, i fins i tot lloar els qui tenen el valor d’agafar les armes per defensar el seu país, i una altra molt diferent és considerar que les armes són una benedicció i que cal estimular entre la població una moral militarista. En particular, tinc la impressió, potser el prejudici, que tot sovint els discursos que sacralitzen la policia, les presons o les forces armades provenen de persones poc o gens predisposades a sacrificar les seves pròpies vides en defensa del país.
Amb les banderes em passa una mica el mateix. Les entenc, i quan les comparteixo les defenso i les exhibeixo com a gest de suport a allò que representen, però desconfio de qui s’embolica en elles. Per això em fa venir calfreds veure l’espot electoral de CiU: tanta bandera per aquí i per allà em fa presagiar el pitjor. Em fa pensar, per començar, en aquell discurs que es basa en la defensa d’una Catalunya abstracta, més representada en la bandera que en les persones que viuen sota ella. I em fa pensar, sobretot, en aquella dita castellana: dime de lo que presumes y te diré de lo que careces.
Per contra, em sento absolutament còmode amb el discurs desplegat per Alfred Bosch i la seva coalició, integrada per ERC, RCat i Catalunya Sí, perquè representa el patriotisme en el que crec. No es tracta d’aquell patriotisme vistós, presumit podríem dir, de mil banderes a banda i banda. Es tracta del patriotisme de la millor ERC, més fonamentat en els valors que no pas en els símbols. República del Sí és més que un eslògan de campanya: és el resum, en poques paraules, del país que ERC té al cap quan parla de “país”, que em temo que és força diferent del que es troba a l’origen del pensament, el discurs i la pràctica de CiU. Cal tenir això molt present: l’elecció entre CiU i ERC, que és l’elecció crucial a la que s’enfronta Catalunya en aquestes eleccions, equival no a una elecció entre bons i dolents, sinó entre dues filosofies de govern diferents.
CiU confia en treballar dins el respecte a les jerarquies existents: en la cessió de drets dels treballadors per calmar la patronal i animar-la a contractar personal, en els regals fiscals als més rics per acontentar-los i que inverteixin, en l’afavoriment de les grans empreses en detriment del petit empresari per tal que les primeres creïn més ocupació, en el pactisme amb Espanya per apaivagar el centralisme de Madrid. En un país així, amb una divisió tan clara entre els que manen i els que obeeixen, és evident que la cohesió s’ha de buscar principalment fora de la realitat, en l’abstracció dels símbols. En les mil banderes.
ERC diposita la seva confiança, per contra, en el debilitament d’aquestes mateixes jerarquies, en el final dels privilegis, en l’autonomia de l’individu enfront del poder. És a dir: en la llibertat. Llibertat per poder tirar endavant el propi projecte de vida sense més límit que el talent i l’esforç que hi vessem. Llibertat per poder comerciar d’igual a igual amb qualsevol particular, fins i tot si l’únic que podem vendre és la nostra força de treball, sense que aquell amb qui estem negociant pugui condemnar-nos a la misèria i la gana si no acceptem les seves condicions. Llibertat per disposar de la nostra consciència, la nostra paraula i el nostre cos. Llibertat per poder invertir i estalviar sense que el fruït d’anys i anys d’esforç perilli per l’acció dels especuladors. I llibertat, també, per decidir col·lectivament el nostre futur com a poble, sense més restriccions que el govern de la majoria i el respecte a les minories. La República, doncs.
En el fons, aquesta confiança en la llibertat és a l’ADN històric del nostre país. Els i les catalanes hem sigut un dels primers pobles de l’Europa moderna en limitar el poder de reis i nobles, en proclamar una República enfront d’una monarquia absolutista, en basar la nostra riquesa en el comerç enlloc d’en la guerra, en viure el creixement unes classes treballadores i mitjanes disposades a lluitar contra els privilegis dels poderosos, en donar naixement a un moviment feminista que ha aconseguit incloure les que sempre han estat excloses.
La llibertat, el valor suprem de la República, no és per tant un ideal nou per nosaltres: és el bé al que tendim com a poble, la cura que sempre han tingut els nostres mals, el desenllaç necessari de l’extraordinària aventura que és la història de la nostra nació. Per això aquest diumenge votaré, convençut, l’Alfred Bosch: perquè en aquestes eleccions és el candidat de la llibertat. La llibertat en el sentit més modest i alhora més important d’aquesta paraula: llibertat per buscar, cadascú de nosaltres, la nostra pròpia felicitat, segons les paraules immortals de Thomas Jefferson a la Declaració d’Independència. El nostre país és una pàtria de llibertat, d’aquesta modesta i imprescindible llibertat. Ho és ara, i ho serà per sempre.