Darrerament, més que mai, els mercats són els protagonistes de les notícies, les tertúlies i els articles. Se suposa que és per la pressió dels mercats que els governs estan prenent decisions impopulars o, directament, caient. D’aquí venen les habituals crítiques que, sobretot des de l’esquerra, es fan “als mercats”. Tanmateix, crec que els progressistes, emprant aquesta expressió d’aquesta manera, a banda de caure en una equivocació terminològica, estem també fent un favor a aquells a qui se suposa que volem combatre. M’explicaré.
Per començar, precisem: no són els mercats en general els qui sotmeten a pressió els governs. Els mercats protagonistes en aquesta història són els mercats financers. És a dir, els mercats de compra i venda de diners a interès. Mercats que, per la seva mateixa naturalesa, estan especialment basats en la confiança. La meva predisposició a vendre’t diners, tenint en compte que el pagament en cap cas el realitzaràs al moment sinó en forma de pagaments periòdics amb interessos, depèn de la meva perspectiva de que efectivament duràs a terme aquests pagaments. Quan vas al mercat de la plaça a comprar fruita, ningú no es pregunta si tens nòmina, o si algú t’avala. Pagues i te’n vas. Quan vas al mercat financer, sí.
Per això és important que els governs siguin solvents i estiguin en disposició d’afrontar els seus deutes. Aquest és, precisament, l’argument dels conservadors: dimonitzant els mercats, en realitat estem dimonitzant els nostres comptes bancaris i els nostres plans de pensions. Cap de nosaltres no dipositaria diners en un banc que tingués fama de prestar diners a qui no pot pagar els seus deutes, fos un particular, una empresa o un Estat. Per això, després d’una dècada de disbauxa financera, toca que tothom, particulars, empreses i Estats s’ajustin el cinturó per poder fer front als seus deutes. D’aquí les polítiques d’austeritat pressupostària i, en darrer terme, les retallades en serveis per cobrir els drets socials que reconeixen les Constitucions dels països europeus.
Per descomptat, aquesta és només una part de la història. L’altra part és que en bona mesura les receptes sobre com s’ha de sortir de la crisi financera, que en darrer terme és una crisi de confiança, les estan dictant alguns dels seus causants principals. Per posar un exemple força conegut: el Primer Ministre “tecnòcrata” d’Itàlia, el que aplicarà les mesures que se suposa que han de calmar els mercats financers pel que fa al deute d’Itàlia, va ser assessor de Goldman Sachs a Europa durant el període en que aquest banc ajudava el govern de dretes de Grècia a amagar el seu dèficit. En pura lògica, si del que es tracta és de calmar els inversors privats, tot el que fes olor a Goldman Sachs hauria de ser l’últim que generés confiança.
I aquí és on es revela el truc: és cert que els mercats financers estan compostos d’inversors privats que miren d’obtenir beneficis i que per tant estan interessats en que els governs vagin tornant els seus préstecs. Però el que no és cert és que tots i totes participem dels mercats en igualtat de condicions. Els mercats financers estan controlats per una minoria privilegiada que disposa de les tres coses que calen per poder fer caure un govern pressionant-lo per la via del deute: diners, informació i xarxes d’influència personal. La minoria que controla les societats privades que decideixen quins diners es presten i que poden amenaçar-nos a tots amb anar a la fallida i no tornar-nos els diners que els hem dipositat en confiança: els bancs.
Per això la crisi financera s’està mirant de resoldre per la via d’augmentar la disciplina dels governs a l’hora d’endeutar-se, però no la dels bancs a l’hora de concedir préstecs. Per això un banc que ajuda un govern a falsejar els seus comptes després es dedica a donar lliçons sobre com fer les coses. Per això la crisi fiscal s’està resolent reduint el que els governs es gasten en allò que beneficia les classes mitjanes i treballadores, enlloc d’augmentar el que els governs ingressen provinent d’allò que recapta en impostos de les classes altes o de la banca. Perquè aquells qui controlen els mercats són membres d’aquesta mateixa classe alta, i d’aquella que viu de manera més clara, no de la creació de riquesa, sinó de la seva acumulació i el seu tràfic.
Així doncs, no fem el joc a aquells que volem enfosquir la realitat en la que vivim. Quan assenyalem a aquells qui volen fer-nos passar bou per bèstia grossa, subvertir la democràcia i controlar els governs, no parlem “dels mercats”. Els mercats, i concretament els mercats financers, som tots i totes. Els qui volen controlar la democràcia no són els mercats, sinó els qui controlen aquests mercats. És a dir, els banquers. Els especuladors. Els poderosos. Els de sempre. Parlem d’ells, que serà el primer pas per acabar amb els seus privilegis, que al seu torn serà el primer pas per recuperar aquells drets que hem perdut i assegurar aquells que ens volen prendre.