Què va significar l'antifeixisme, i per què el necessitem més que mai

Posted by admin at 16 desembre 2011

Category: General

La setmana passada es van complir 70 anys del bombardeig de Pearl Harbor, que va motivar l’entrada dels EUA a la Segona Guerra Mundial. Crec que és un bon moment per recordar el lligam entre el resultat d’aquesta guerra i els progressos que es van aconseguir a la post-guerra, i que avui dia estan en perill. Començaré per aigualir el mite: malgrat els relats de bons i dolents que la propaganda de Hollywood i de Moscú ens han fet arribar durant generacions, la Segona Guerra Mundial va ser fonamentalment un conflicte entre grans potències imperials: França i la Gran Bretanya tractant salvar el que podien dels seus imperis colonials, i els EUA, la URSS, Alemanya i el Japó tractant de treure profit de la decadència de francesos i britànics. El joc d’aliances entre aquestes potències va fer la resta i per això la Segona Guerra Mundial va acabar com va acabar.

Però si és ingenu reduir la SGM a un conflicte merament ideològic, passa de cínic reduir-ho tot a un conflicte imperial. La càrrega ideològica de la SGM és innegable, i per això és encara avui recordada com “La Guerra Bona”, malgrat ser segurament la més sanguinària de totes les que ha conegut l’espècie humana. Els homes i dones que van lluitar a la SGM van fer-ho, no en nom dels seus països i prou, sinó tot sovint en nom d’allò que representaven. Simplificant molt, podem dir que la darrera Gran Guerra va ser l’escenari d’un conflicte entre tres ideologies, larvat durant les dècades posteriors a la Primera Guerra Mundial: el liberalisme democràtic (en sentit ampli) representat pels EUA i Gran Bretanya; el feixisme encarnat en l’Alemanya Nazi i el Japó Showa; i el comunisme liderat per la URSS d’Stalin.

En realitat, la ideologia va acabar desenvolupant un paper important a l’hora de traçar i desfer les aliances entre potències. Tant les potències demoliberals com els soviètics van mercadejar amb les potències feixistes, però finalment la convivència amb elles va esdevenir impossible degut a la preferència sistemàtica dels feixistes per la guerra com a mètode per resoldre diferències entre nacions. L’exaltació de la guerra com un fi en si mateix de l’home, més que no pas com un mal menor al servei de l’interès nacional, és una constant a la retòrica dels dirigents alemanys i japonesos dels anys 30, que no té equivalent en els discursos polítics occidentals o soviètics més bel·licosos de la mateixa època. Al final, era natural que dues ideologies filles de la Il·lustració, com eren el liberalisme democràtic i el comunisme, acabessin veient en el feixisme una amenaça més gran que calia combatre plegades.

En acabar la guerra, les democràcies liberals i els règims comunistes van tornar a un estat de rivalitat que només havien superat per l’amenaça major del feixisme. A ambdós mons els tocava assegurar que aquesta amenaça mai més no tornaria a ressorgir. A tal efecte, a nivell internacional es van bastir un seguit d’institucions internacionals, encapçalades per l’ONU, per minimitzar els riscos que les grans potències tornessin a entrar en guerra. A nivell domèstic, cada món va seguir el seu camí. En aquest sentit, crec que a dia d’avui resulta més important que mai recordar quin va ser el camí que van seguir les democràcies liberals, i per quins motius es va emprendre.

El consens antifeixista al món liberal-democràtic es va bastir sobre la convicció que el que havia portat a l’ascens del feixisme havia sigut l’extrema polarització social posterior a la Primera Guerra Mundial. El naixement dels Estats del Benestar està relacionat amb aquesta idea. Convé recordar-ho: fins els anys 80, el que separa el centre-dreta del centre-esquerra no és que el primer intenti desmuntar l’EB i el segon n’intenti salvar el que pugui, sinó que el primer intenta fer servir l’EB per suavitzar i salvaguardar les relacions tradicionals de desigualtat, mentre que el segon mira de fer-lo servir per anar debilitant-les i eliminant-les. Més enllà d’això, existia un consens bàsic respecte el trinomi democràcia liberal – economia mixta – Estat del Benestar.

Doncs bé: aquest gran consens antifeixista és precisament el que la dreta ha anat trencant sistemàticament des dels anys 80 ençà, tot desarmant l’Estat democràtic enfront dels grans poders privats i desmuntant gradualment l’Estat del Benestar. Es tracta d’una dreta que ja té poc a veure amb la dreta antifeixista que va pactar amb el centre-esquerra els termes d’una pau social duradora. No és una casualitat que arreu d’Europa, i fins i tot als EUA o al Japó, estiguin cobrant força les opcions d’extrema dreta, 30 anys després d’iniciat el trencament d’aquest consens antifeixista. La mateixa polarització social que en el seu moment va donar lloc a l’auge del nazisme a Alemanya o del militarisme al Japó és el que ara està abocant milers de persones als braços de moviments ultra-dretans. Milers de persones desesperades per l’enfonsament de la seva classe social, en situació ideal per fer cas dels cants de sirena dels fanàtics.

De manera que quan parlem de lluitar contra aquesta nova extrema dreta, recordem que no només ens toca lluitar contra ella a camp obert, sinó també debilitar les mateixes bases del seu creixement. La política de retallades socials defensada pels partits de centre-dreta no només és una amenaça pel benestar i la igualtat d’oportunitats: és una amenaça directa per la llibertat. Ho és perquè col·loca la majoria de la població en una situació de dependència econòmica, i per tant de submissió, respecte els grans propietaris. Però ho és, sobretot, perquè aplana el camí per l’arribada dels extremismes. En el fons, només cal que mirem la història: Franklin D. Roosevelt ja va explicar que la causa de la llibertat era una de sola, i que la lluita per la llibertat enfront de la necessitat creada per la pobresa era tan necessària com la lluita per la llibertat enfront de la por generada per les atrocitats dels feixistes. Era cert aleshores, i ho segueix sent avui.

Deixa un comentari

Deixa un comentari
  • (necessari)
  • (necessari) (will not be published)