Religions teòriques, apostasies pràctiques

Posted by admin at 23 desembre 2011

Category: General, Política

Etiquetes: ,

Max Weber deia que la política era l’art de perforar lentament tota mena de resistències, i que en el camí podies perdre la teva ànima. Amb aquestes críptiques paraules, el que el gran pensador alemany volia deixar palès era que la política no era territori per sants. O, com ho va dir no recordo quin dirigent socialdemòcrata alemany a no recordo on: governar (per tant, en darrera instància, fer política) no equival a aplicar un programa, sinó a escollir entre una merda i una merda més gran. La contradicció és consubstancial al món de la política com ho és, de fet, a la vida humana, perquè tota elecció té costos, i en el cas de la política aquests costos tenen inevitablement dimensions ètiques. Jo puc creure fermament en l’eutanàsia, però si defensar-la em costarà perdre unes eleccions i amb això no poder desenvolupar un programa fiscal progressiu que trobo que és més important encara que l’eutanàsia, aleshores he de triar entre dos objectius polítics que, conjunturalment, em fan caminar en direccions oposades.

Potser és un prejudici, però tinc la impressió que aquesta experiència és especialment dolorosa pels que som d’esquerres. Les dretes per norma general tenen per objectiu conservar i reforçar l’ordre social existent, en tant que les esquerres tenen per objectiu transformar-lo de manera més o menys profunda. Això atrau cap a les files de les esquerres tota mena d’idealistes que, en algun moment de la seva militància, se n’adonen que els reis són els pares, que no tot és possible i que la política és mal lloc per buscar la redempció de la humanitat. Només queda treballar, diàriament, per canviar aquelles injustícies a les que realment podem arribar amb la força del poder polític sense provocar desastres posteriors. “Enginyeria social fragmentària”, que deia Popper. No vull dir amb això que als conservadors no els puguin moure els ideals, però en general tenen una visió força més escèptica sobre la possibilitat de canviar la societat. A l’arrel del conservadorisme es troba, gairebé sempre, una desconfiança elemental cap a la capacitat de l’espècie humana de transformar les seves maneres de fer les coses, amb la qual cosa la noció de que no tot és possible sembla anar ja impresa a l’ADN de les dretes.

Normalment, aquesta experiència, a voltes traumàtica, porta el militant progressista (especialment el més jove) a trobar-se davant tres possibles camins. El primer consisteix a renunciar, parcialment o total, a l’activitat política institucional, concentrant-se en aquells llocs on es practica més la resistència que no pas la presa de decisions: els moviments socials, els col·lectius anti-sistema, o les organitzacions polítiques extraparlamentàries. El segon consisteix a acceptar les contradiccions inherents a mirar de canviar les regles del joc tot jugant des de les regles del joc, adoptant per tant una mentalitat reformista en el millor sentit del terme: renunciar a les utopies i concentrar-se en lluitar contra la injustícia i la desigualtat de manera gradual, tot adoptant per màxima allò que Bernstein deia de treure-li importància als objectius finals per concentrar-se en allò que importava: el moviment. El tercer i últim camí consisteix en una combinació dels anteriors dos: al temps que es rebutja èticament l’ordre social existent i s’aspira idealment, més que a reformar-lo, a destruir-lo i canviar-lo per complet, s’accepta tanmateix, per pragmatisme, l’assumpció d’una pràctica política reformista, en teoria a l’espera que arribin temps més propicis per la revolució.

Tots tres camins tenen els seus avantatges i inconvenients. L’últim, però, em sembla particularment perillós, perquè aplana el camí per dues de les aficions principals de l’espècie humana: l’autoengany i la hipocresia. No vull dir amb això que l’últim camí, el de combinar els ideals revolucionaris amb una pràctica política reformista, sigui necessàriament hipòcrita o autoenganyós. És perfectament raonable pensar que la revolució és possible i necessària, però que no és possible ara mateix. El problema és que, adoptant aquesta actitud, el militant progressista corre el risc de pensar-se que, pel fet que els seus objectius a llarguíssim i indeterminat termini siguin revolucionaris, la seva pràctica política, malgrat ser de facto reformista, té alguna diferència substancial amb la pràctica d’aquells que són reformistes en la pràctica i en la teoria. Cosa que l’acaba duent a una sensació de superioritat moral, de ser més “pur” que altres que de fet estan fent si fa no fa la mateixa política que ell, que com ell saben que ara mateix la revolució no és possible, i dels qui només els separa una diferència d’opinió filosòfica sobre si la revolució seria desitjable, o una diferència d’opinió futurològica sobre si algun dia serà possible.

Quan el militant arriba a aquest punt de divorci entre la vida i el pensament, es converteix a si mateix en seguidor d’una religió privada que serveix bàsicament per netejar la seva mala consciència per estar actuant des de dins del sistema enlloc de fer allò que el cor li reclama: trencar amb el sistema. De tant en tant, podem veure aquesta actitud en alguns dels dirigents de l’anomenada “esquerra transformadora”, que a efectes pràctics és poc més que una versió radicalitzada de la socialdemocràcia de tota la vida, però que gaudeix apel·lant a la mitologia i la retòrica anticapitalista. No fa tants anys, vèiem tota una tinent d’alcalde de Barcelona proclamar-se “antisistema”. Ja, clar. Antisistemes amb cotxe oficial pagat pel sistema.

Per tant, el tercer camí, el de combinar els ideals revolucionaris, sense posar-lis data, amb una pràctica política francament reformista, comporta un risc moral: el de deixar-se arrossegar per l’autoengany i la hipocresia, el de convertir l’ideal revolucionari en una religió privada i una mostra d’estètica pública, sense una connexió forta amb la pràctica política real. Però aquest risc moral comporta, a més a més, un risc polític: el d’acostumar-se a la idea que, com que les contradiccions entre ideals i accions són en molts casos inevitables, aleshores no cal preocupar-se per elles. I una cosa és acceptar que en política un no se salva de les contradiccions, i una altra molt diferent és acostumar-se a nedar en l’oceà de la contradicció com peix a l’aigua. Més que res, perquè les trampes al solitari tard o d’hora ens les acabem descobrint; i el dia que això passa, el dia que les mentides es descobreixen, tot el castell de cartes en que s’han convertit les nostres conviccions s’ensorra. I les mentides, insisteixo, tard o d’hora s’acaben descobrint. Fins i tot les que ens expliquem a nosaltres mateixos.

Aquest darrer risc polític és el que em posa en guàrdia davant el reformista de mala gana que, més que tenir ideals revolucionaris, els exhibeix ostentosament, com si això el fes menys reformista. Em posa en guàrdia perquè no hi veig convicció profunda, sinó estètica. On altres potser hi veuen un revolucionari convençut, jo hi veig un conservador en potència. Ho dic per experiència personal, perquè he vist més d’un cas de leninistes de boca (més que no pas de ment) i socialdemòcrates de pràctica que, el dia que deixen de ser leninistes de boca, passen a ser gairebé conservadors de pràctica. Però ho dic, també, emparat en algun que altre exemple històric, com ara la comparació entre l’evolució ideològica del laborisme britànic, d’una banda, i la de la socialdemocràcia sueca, d’una altra.

El laborisme britànic va mantenir en el seu programa polític la nacionalització dels mitjans de producció (és a dir, el socialisme en el sentit més estricte del terme) com a objectiu cabdal fins l’any 94, quan en realitat portava des de la Segona Guerra Mundial practicant una política que, si bé va recórrer sovint a la nacionalització, distava molt de voler acabar amb la propietat privada dels mitjans de producció. Després d’acabar amb aquest divorci entre vida i pensament, els laboristes es van convertir en un dels partits socialdemòcrates més conservadors d’Europa. Per contra, la socialdemocràcia sueca va renunciar a la nacionalització total de l’economia en hora tan matinera com els anys 30, quan va apostar en el seu lloc pel concepte de Folkhemmet o Casa del Poble: una societat en que el conjunt de les classes socials col·laboressin per aconseguir fer de Suècia un país més igualitari i on l’economia estigués al servei de l’interès general i no al de l’interès d’una minoria privilegiada. Aquesta mateixa socialdemocràcia sueca, tan pragmàtica com honesta, és la que avui en dia continua sent la defensora d’un dels pocs Estats del Benestar decents que queden a Europa.

Així doncs, per molt seductora que resulti l’èpica revolucionària, un militant progressista ha de tenir ben clar quin camí pensa transitar com a tal militant, i assumir-ne les conseqüències. És raonable dir “aquest sistema és inacceptable i cal destruir-lo i substituir-lo, per tant me n’aparto i lluito contra ell”, com és raonable dir “aquest sistema és imperfecte, però és el menys dolent dels possibles i el que cal és reformar-lo i millorar-lo”, com és raonable dir “aquest sistema és inacceptable i cal destruir-lo i substituir-lo, però ara mateix és impossible, per tant em dedicaré a millorar-lo i a crear les condicions per, un dia, trencar amb ell”. Tot això és raonable (que no significa que sigui correcte; jo tinc la meva pròpia opinió sobre cadascuna d’aquestes vies). El que no és raonable és estar a missa i repicant, dedicant-se a nivell pràctic a la reforma del sistema, gaudint tot sovint dels seus beneficis (i dels privilegis que sovint comporta estar implicat a les seves institucions), i alhora exhibint la pose de ser el més antisistema del món. Un pot acceptar postposar sine die la lluita efectiva pels seus ideals màxims, però un ha de ser conscient que això disminueix la seva autoritat moral per erigir-se’n en defensor i per blasmar aquells que no els segueixin. Bàsicament, perquè algú podria dir allò de “tu primer, campió”. Al final, d’una manera o una altra, cal igualar la vida i el pensament. I si no es pot, com a mínim callar i no donar la tabarra, amb perdó, amb retòrica buida i amb consignes que no es pensen posar en pràctica.

Deixa un comentari

Deixa un comentari
  • (necessari)
  • (necessari) (will not be published)