De quin "canvi de valors" em parles?

Posted by admin at 12 gener 2012

Category: General, Política

Etiquetes: ,

En Ferran Requejo parla sovint de les “paraules màgiques”. Es tracta de paraules que, pel sol fet de pronunciar-se, ja semblen atribuir a qui parla la solució a problemes complexes. Solució que en la majoria dels casos no existeix, ja que aquestes paraules solen ser emprades de forma imprecisa (que no significa que siguin imprecises per se). Passa amb termes com “multiculturalitat”, “sostenibilitat”, “interculturalitat”, “valors republicans” i un llarg etcètera de termes que habitualment apareixen als discursos polítics a casa nostra sense dur al costat una definició més o menys precisa, o si més no un paquet de mesures pràctiques que ens puguin ajudar a fer-nos una idea sobre què és exactament el que ens estan proposant. És més: es tracta de paraules que tenen un misteriós efecte, i és que sembla que eximeixen qui les pronuncia de la necessitat, precisament, de definir-les en termes pràctics.

Darrerament em crida l’atenció la força que ha assolit un altre d’aquests conceptes màgics: el de “canvi de valors”. De nou, no és que el terme en si sigui imprecís: els canvis de valors són fenòmens que, malgrat tenir contorns borrosos, són perfectament localitzables a la realitat objectiva. Quan, per exemple, el calvinisme va despenalitzar moralment el préstec a interès es va produir un canvi de valors d’enormes conseqüències per la societat occidental, que arriben fins els nostres dies. El problema està en l’ús, sovint força frívol, que es fa d’aquest terme en els discursos polítics. Aquest ús es dóna en contextos diferents però gairebé sempre amb el mateix esquema: 1) identificar un problema; 2) situar-ne la causa, o si més no una de les causes principals, en l’actitud dels individus implicats; 3) deduir que això significa que els individus participen d’uns valors equivocats; i 4) advocar per un “canvi de valors” per tal de reconduir la situació i solucionar el problema.

Passa, per exemple, quan una organització, particularment una organització política o un moviment social, té problemes. A poc que avancen els debats, ja s’està parlant de la necessitat del “canvi de valors”. Passa, també, quan una societat es troba en crisi. Per això, no és estrany que en un moment de crisi econòmica mundial, que de retruc és també crisi social i que està inevitablement relacionada amb els problemes del medi ambient i l’energia, la temptació d’apel·lar al “canvi de valors” es torna irresistible, sobretot quan es tracta d’aconseguir mobilitzar masses, sigui per votar, per manifestar-se, per organitzar una vaga o per difondre una proposta política. Que hi ha crisi econòmica? Apel·lem a un “canvi de valors” de la gent, per exemple demanant-li que sigui més austera, o més treballadora, o que tiri menys de crèdit. Que hi ha problemes mediambientals? Demanem un “canvi de valors”, per exemple suggerint que la gent no hauria de tenir la seva felicitat tan fortament lligada a la riquesa material.

El problema d’aquesta solució és que, com passa amb gairebé totes les solucions basades en paraules màgiques, amb prou feines és una solució. I no perquè l’objectiu al que apunta no sigui raonable, sinó perquè quan intentem precisar en què consisteix ens trobem amb imprecisions força greus. En el cas de l’ús màgic del concepte de “canvi de valors”, l’argumentació que condueix a ell, la que he descrit abans en quatre passos, conté dos buits lògics importants. El primer és el de d’assumir, sense més, que l’actitud concreta dels individus que, segons nosaltres, causa el problema que volem resoldre, es mou únicament o principalment sobre la base d’uns “valors” que són susceptibles de ser substituïts per uns altres.

No es tracta d’un buit menor. La ment humana, per bé que permeable a l’aprenentatge i el canvi de preferències, no és un full en blanc on un pot escriure el que li vingui de gust. Això ho saben prou bé, per exemple, les persones homosexuals, que havent viscut en una societat rabiosament homòfoba i heterosexista han mantingut (de manera confessa o no, això ja és una altra història) les seves preferències sexuals perquè, simplement, no eren fruit de la seva elecció sinó de la seva pròpia naturalesa. I això només pel que fa als trets, diguem-ne, “innats” de l’ésser humà, però els valors que estan arrelats en el costum no són pas gaire més fàcils de canviar. Entre d’altres coses perquè l’entorn no sol ajudar. Ara que ja fa uns dies del cap d’any és interessant revisar la llista que cadascú ens hem fet de “propòsits pel nou any” i veure amb quina facilitat els hem incomplit gairebé tots sense pràcticament adonar-nos-en.

Per descomptat, un sempre pot actuar de manera incoherent amb les seves pròpies preferències, i per tant amb els seus propis “valors”, però això no significa que sempre pugui “canviar-los”. Un home homosexual pot casar-se amb una dona per guardar les aparences, i fins i tot per auto-enganyar-se, però no pot deixar de ser homosexual. De manera no idèntica però similar, les persones poden afirmar sense gaires dificultats que la riquesa material no té res a veure amb la seva felicitat (en realitat, sempre queda bé afirmar-ho), però tinc els meus dubtes de que aquestes proclames siguin, en la majoria dels casos, completament sinceres. I el problema de proclamar amb la boca uns valors que en realitat no es tenen al cervell és que, d’una manera o d’una altra, aquesta distància entre la vida i el pensament s’acaba manifestant en la vida, amb la qual cosa, en aquests casos, el suposat “canvi de valors” acaba tenint un impacte limitadíssim en allò que se suposa que volem canviar: l’actitud dels individus. Els membres d’una associació acostumada al fraccionament i al sectarisme poden decidir autoenganyar-se afirmant que “canviaran els seus valors” així, sense més, però per norma general aquests vicis no triguen més d’unes hores en tornar a manifestar-se.

La qual cosa em porta al segon buit lògic que acostumo a trobar en els discursos sobre el “canvi de valors”: la nul·la reflexió sobre el camí que, en teoria, ens ha de conduir a aquest canvi. Si assumim que l’ésser humà és susceptible de canviar els seus valors però no com si fossin camises; que les accions dels individus no sempre són fruits dels valors que conscientment decideixen adoptar; que aquests mateixos valors no són sempre els mateixos que es defensen en públic; que els valors que una persona adopta depenen de tot un seguit de circumstàncies de les quals nosaltres (bé com a governants, bé com a creadors d’opinió a major o menor escala, bé com a activistes) només en controlem una petita part; si assumim tot això, dic, queda força clar que operar un “canvi de valors” queda en bona mesura fora del nostre abast. No és que no puguem influir-hi, sinó que no podem controlar-ho.

El resultat lògic d’aquestes reflexions, crec jo, no és el de concloure que fixar-nos un “canvi de valors” com a objectiu polític o social sigui completament utòpic. El resultat lògic és, primer de tot, el de donar-nos la mesura de la complexitat d’una noció com “canvi de valors”, complexitat que contrasta amb la facilitat amb la que surt de la boca de tanta gent que, de bona fe però també de manera molt irreflexiva, parla del “canvi de valors” a nivell social sense parar-se a pensar en com aconseguir-lo. I en segon lloc, el resultat d’aquesta reflexió ha de ser també el d’adonar-nos que tota reforma social que tingui en el canvi de valors una de les seves bases fonamentals està condemnada al fracàs, perquè fa seure l’edifici sobre fonaments de fang. El canvi de valors pot ser l’objectiu, o un dels objectius, d’una reforma social; un objectiu que, si es vol, pot tenir un valor instrumental, de donar estabilitat a la reforma en sí, sempre i quan no sigui l’únic factor que hagi de donar-li aquesta estabilitat. Com quan, per exemple, acompanyem les mesures legals i socioeconòmiques contra la violència de gènere de campanyes d’educació i propaganda destinades a prevenir-la.

Per acabar, vull constatar que aquí he assumit en tot moment que les propostes de “canvi de valors” parteixen d’un respecte absolut a les llibertats de consciència, d’expressió i d’associació dels individus. Però no puc acabar aquest article sense recordar que no han sigut pocs els experiments socials recolzats en el poder polític que han intentat saltar-se aquests incòmodes obstacles, de cara a aconseguir que els individus “canviessin els seus valors” per les bones o per les braves, a fi de que no fossin tan “estúpids” com per prendre decisions que anessin contra els seus “autèntics” interessos. Les tiranies més horroroses de la història han trobat en aquesta idea la justificació fonamental per perseguir el diferent, torturar-lo i, en extrem, assassinar-lo. O sigui que anem amb compte amb el wishful thinking, perquè del voluntarisme ingenu a l’infern totalitari hi ha pocs passos lògics a transitar.

Deixa un comentari

Deixa un comentari
  • (necessari)
  • (necessari) (will not be published)