De la raó pública al dret al propi cos: laïcitat i dret a l’avortament

avortamentHabemus nova llei de l’avortament. Pel que sembla, Espanya va pel camí de fer amb les lleis d’avortament el mateix que amb les lleis d’educació: cada cop que canviï el color del govern, tindrem una nova llei en un tema que, en raó de la seva importància, caldria que estigués presidit per una certa estabilitat jurídica. Sigui com sigui, la llei suposa una tornada a la situació anterior a 2010: la interrupció voluntària de l’embaràs en els primers mesos deixarà de ser un dret més o menys absolut a ser un procediment autoritzat únicament en un seguit de supòsits excepcionals. Val a dir que la reforma no torna exactament als anys 80: l’avortament, per exemple, queda fora del Codi Penal, ja que (atenció a l’argument) “la dona no és culpable, sinó víctima, de l’avortament.

Se les consideri víctimes o culpables, al fons de la qüestió sempre hi ha la mateixa idea: l’avortament seria un mal no només a evitar, sinó a prohibir, de no existir circumstàncies específiques que el facin excusable. La raó és coneguda: cal protegir la vida humana“. Aquesta seria una raó a la qual els moviments pro-elecció, i en particular el feminisme, contraposarien el dret de les dones a disposar del seu propi cos. Tanmateix, diuen, diuen els anti-avortistes, aquesta és una defensa fàcil de rebatre: “el dret al propi cos no legitima l’assassinat“. Jo no tinc dret a disposar del meu propi cos per escanyar-te, com no sigui en situacions excepcionals (en defensa pròpia, per exemple). Una dona embarassada no té dret a disposar del seu propi cos per, diuen els anti-avortistes, “assassinar un nen no-nat”.

Continue reading “De la raó pública al dret al propi cos: laïcitat i dret a l’avortament”

Thatcher, el progressisme i la llibertat

(Nota prèvia: Ironies de la vida, havia programat el WordPress per publicar aquest article avui, i just ha coincidit que avui ha mort Margaret Thatcher. Descansi en pau.)

Fa uns dies, curiosejant per YouTube, vaig trobar aquest vídeo amb un extracte d’un discurs de Margaret Thatcher de l’any 1975, poc després d’assolir el lideratge del Partit Conservador i anys abans d’arribar a Primera Ministra del Regne Unit. Cito i tradueixo:

“Alguns socialistes semblen creure que les persones han de ser xifres a un ordinador de l’Estat. Nosaltres pensem que les persones han de ser individus. Tots som desiguals. Ningú, gràcies a Déu, és exactament igual a ningú altre per més que els socialistes puguin fingir el contrari. Nosaltres creiem que tothom té dret a ser desigual, però per nosaltres tot ésser humà és igualment important. El dret d’un home a treballar com cregui, a gastar el que guanya com prefereixi, a disposar de les seves propietats, a tenir en l’Estat un servidor i no un amo: aquests són els elements bàsics d’una economia lliure, i d’aquesta llibertat en depenen totes les altres.

Continue reading “Thatcher, el progressisme i la llibertat”

El preu del silenci de l'esquerra federalista desenganyada

Avui en dia pot sobtar recordar-ho, però fins fa pocs anys, i tret d’excepcions individuals, el gruix de l’independentisme polític i social l’havien anat conformant organitzacions que poc o molt estaven enquadrades dins l’àmbit de les esquerres catalanes. El primer independentisme mitjanament rellevant a nivell social, el que s’articula a l’entorn del Moviment de Defensa de la Terra als anys 80, és inequívocament d’esquerres. Quan el gruix d’aquest independentisme abandona gradualment l’MDT ho fa per integrar-se en un partit de centre-esquerra, ERC. I fins fa poc aquest partit de centre-esquerra representava en solitari l’independentisme al Parlament de Catalunya.

Continue reading “El preu del silenci de l'esquerra federalista desenganyada”

Van de "liberals" i no ho són

Fa uns dies, en una roda de premsa, el ministre d’economia espanyol Luis de Guindos deia, amb un somriure desencaixat, que “puede ser una contradicción que un liberal como yo hable de la creación de un banco público“. De Guindos es referia al seu suggeriment de crear una entitat financera pública que aplegués aquelles entitats que l’Estat havia rescatat per estar en una situació d’alt risc de fallida. A què venia aquest comentari de la contradicció entre aquesta idea i el “liberalisme” que se suposa que representa De Guindos? Vegem-ho.

Continue reading “Van de "liberals" i no ho són”

Lliures per buscar la felicitat: per què el 20N votaré, convençut, l'Alfred Bosch

Sent sincer, he de dir que amb les banderes, els himnes i altres mostres d’exaltació nacional em passa una mica com amb la policia, les forces armades o les presons. Una cosa és reconèixer en les forces armades un mal necessari, i fins i tot lloar els qui tenen el valor d’agafar les armes per defensar el seu país, i una altra molt diferent és considerar que les armes són una benedicció i que cal estimular entre la població una moral militarista. En particular, tinc la impressió, potser el prejudici, que tot sovint els discursos que sacralitzen la policia, les presons o les forces armades provenen de persones poc o gens predisposades a sacrificar les seves pròpies vides en defensa del país.

Continue reading “Lliures per buscar la felicitat: per què el 20N votaré, convençut, l'Alfred Bosch”

Duran, CiU i la cultura del subsidi

Un dels trets més marcats del discurs de Duran i Lleida per aquesta campanya electoral és la seva insistència en que Catalunya només sortirà de la crisi si els catalans “penquen durament” i “abandonen la cultura del subsidi”. Una idea recorrent en el discurs conservador des dels anys 80: l’Estat del Benestar ha creat individus dependents, passius i disposats a viure de la teta del govern; per tant, si volem que l’economia torni a tenir dinamisme, si volem estimular la inversió i la creació d’ocupació, hem de retallar en bona mesura aquest Estat del Benestar per evitar que ningú no se n’aprofiti i, així, només pugui guanyar-se la vida aquell qui s’esforci.

Continue reading “Duran, CiU i la cultura del subsidi”

Llibertat salvatge versus llibertat civilizada

Des de com a mínim els anys 80, la dreta occidental ha mirat d’apropiar-se de la retòrica de la llibertat per justificar el seu projecte polític. La llibertat s’ha equiparat a allò que els clàssics denominaven la “llibertat natural”: la pura i simple llibertat de moviments, la no intervenció de cap força física (particularment, la de l’Estat) en les relacions entre els individus. Així, les retallades d’impostos als més rics, la desregulació dels mercats financers i la privatització de serveis públics bàsics com la sanitat o l’educació (per posar només alguns exemples) han volgut ser presentades com a part d’un programa que no aniria lligat a cap interès de classe, sinó a la pura i simple defensa de la llibertat individual. Autors com Hayek, Mises o Friedman han contribuït poderosament a difondre aquest concepte de llibertat com *el* concepte de llibertat propi de tot país o individu lliures.

Continue reading “Llibertat salvatge versus llibertat civilizada”