Thatcher, el progressisme i la llibertat

(Nota prèvia: Ironies de la vida, havia programat el WordPress per publicar aquest article avui, i just ha coincidit que avui ha mort Margaret Thatcher. Descansi en pau.)

Fa uns dies, curiosejant per YouTube, vaig trobar aquest vídeo amb un extracte d’un discurs de Margaret Thatcher de l’any 1975, poc després d’assolir el lideratge del Partit Conservador i anys abans d’arribar a Primera Ministra del Regne Unit. Cito i tradueixo:

“Alguns socialistes semblen creure que les persones han de ser xifres a un ordinador de l’Estat. Nosaltres pensem que les persones han de ser individus. Tots som desiguals. Ningú, gràcies a Déu, és exactament igual a ningú altre per més que els socialistes puguin fingir el contrari. Nosaltres creiem que tothom té dret a ser desigual, però per nosaltres tot ésser humà és igualment important. El dret d’un home a treballar com cregui, a gastar el que guanya com prefereixi, a disposar de les seves propietats, a tenir en l’Estat un servidor i no un amo: aquests són els elements bàsics d’una economia lliure, i d’aquesta llibertat en depenen totes les altres.

Aquí apareixen tots els temes centrals del discurs liberal-conservador dels anys 80 endavant: la identificació entre llibertat i desigualtat; la identificació entre igualtat i uniformitat i, per tant, entre desigualtat i diferència; la contraposició entre Estat i individu; la identificació de totes les branques de l’esquerra, des de la socialdemocràcia fins el comunisme soviètic, sota l’etiqueta comuna de “socialistes”; la seva conseqüent presentació com a enemics de la llibertat individual i com a defensors de l’Estat uniformitzador, amb la Unió Soviètica com a exemple implícit, subjacent, de tot el que s’intenta denunciar. Fins i tot la religió es cola en algun moment (“gràcies a Déu”).

Naturalment, aquest discurs té punts més que discutibles: hi ha desigualtats que atempten contra qualsevol noció decent de la paraula “llibertat”, com la desigualtat que col·loca les vides de milers de persones a mercè de la decisió de poders econòmics no sotmesos a control democràtic, com ara els grans bancs. L’Estat sens dubte pot ser una amenaça per la llibertat i el benestar dels individus però, de nou, el poder abassegador de grans institucions privades, com ara la banca, no és menys amenaçant per l’individu. “Igualtat” no és el mateix que “uniformitat”, com “desigualtat” no és el mateix que “diferència”; de fet, les dretes han sigut tradicionalment partidàries de, o tolerants amb, la penalització de la diferència mitjançant la desigualtat de drets i oportunitats. I finalment, entre una socialdemocràcia preocupada per corregir aquelles desigualtats que són injustes i l’estalinisme entestat a dissoldre l’individu dins el col·lectiu, hi ha la mateixa distància que entre el liberalisme conservador tolerant amb la desigualtat produïda per la competició econòmica i el nazisme consagrat a esclavitzar els “sub-humans” a mans dels “superhomes”.

Tinc la sensació, però, que en comptes de denunciar aquestes llacunes i discutir Thatcher al seu propi terreny, l’actitud de les esquerres occidentals ha oscil·lat normalment entre dues posicions, al meu entendre, igual d’equivocades: (1) fer dels atacs de Thatcher virtuts, reivindicant com a propis o disculpables règims tirànics com el soviètic, abjurant d’una economia de mercat que el comú de la gent només rebutja en els seus excessos, renegant de la defensa de l’individu en favor del culte a un Estat convertit en encarnació de la comunitat, o acceptant la contraposició entre igualtat i llibertat demanant o un “equilibri” entre les dues o la primacia de la primera; i (2) plegar-se als atacs de Thatcher i incorporar-los com a “correccions” d’un projecte polític com més va més desnaturalitzat i entregat a la idea de que les polítiques econòmiques protagonitzades per governs com el de Thatcher són, mal que pesi, les úniques realistes. M’atreviria a dir que una bona part de l’esquerra fa seva la primera actitud quan és a l’oposició i adopta la segona quan li toca governar.

I jo em pregunto: i si apostem per una altra actitud? I si mirem de formular un “credo progressista”, per així dir-ho, que agafi els valors dels que parla Thatcher i els hi doni la volta, posant-los al servei de la causa de la igualtat (és a dir, de la causa de les esquerres)? Aquí va la meva modesta proposta, que crec que entronca de ple amb la millor història de les millors esquerres, i que malgrat això (o gràcies a això) és plenament aplicable als reptes als que la humanitat s’enfronta avui en dia:

Alguns conservadors semblen creure que les persones han de ser xifres a l’ordinador de les grans corporacions i d’un Estat al servei d’aquestes. Nosaltres pensem que les persones han de ser persones. Tots i totes som diferents; ningú, per sort, és idèntic a ningú altre per molt que els conservadors vulguin penalitzar la diferència amb la desigualtat. Nosaltres pensem que tothom té dret a ser diferent; i això vol dir que tothom, més enllà de les diferències, ha de ser igual en drets, responsabilitats i oportunitats. El dret de cada persona a treballar com cregui, a gastar el que guanya com prefereixi, a disposar de les propietats guanyades pel mèrit, a que el seu destí el determinin les seves decisions i no el seus trets de naixement, a viure una vida digna sense dependre d’un altre particular, a tenir en les empreses i els governs servidors enlloc d’amos: aquests són els elements bàsics d’una economia lliure, i d’aquesta llibertat en depenen totes les altres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *