Economia moral del nacionalisme espanyol

Félix Ovejero, un dels professors de la carrera al que recordo amb més respecte i estima, ha publicat avui un article en el que carrega contra el que, segons ell, és l’argumentari moral que es troba darrere el discurs econòmic del que ell anomena “nacionalisme”, i que sense pèrdua d’informació podem traduir per “nacionalisme perifèric” i, sense pèrdua d’esperit, per “nacionalisme català”. Ovejero comença la seva exposició comentant-nos que Francesc Homs va oferir una dada errònia, molt repetida en entorns sobiranistes, segons la qual el Tribunal Constitucional alemany hauria fixat un límit de dèficit fiscal pels länder del 4% del seu PIB. Segons Ovejero, això demostraria una mena de tendència patològica a la mentida per part dels nacionalistes perifèrics. Per descomptat, aquesta és la part més pobre de l’article, com si els ambients polítics més o menys propers al mateix Ovejero no tinguessin una quota més que generosa de mentides descarades, d’ocultacions sospitoses, de contradiccions flagrants, d’ensopegades hilarants, d’exageracions vergonyoses o d’estupideses sublims. A tot arreu hi ha comportaments d’aquests tipus, i mirar de jutjar un ideari (o millor dit, una família d’idearis) a partir de la falta d’honestedat o de les ensopegades d’algun dels seus portaveus polítics és una trampa intel·lectual que estic segur que a Ovejero no se li escapa, que darrerament repeteix massa sovint i que més valdria que deixés per l’univers dels tertulians de segona al que sortosament no pertany.

Passat aquest punt baix de l’article, el text agafa solidesa presentant els dos arguments centrals de la crítica moral d’Ovejero al discurs econòmic dels nacionalismes perifèrics. Des d’una defensa dels tradicionals ideals de llibertat, igualtat i fraternitat, Ovejero afirma: (1) que els Estats són “perímetres de democràcia i justícia” en que aquests ideals es materialitzen, de manera que fora d’aquest perímetre (és a dir, a l’arena internacional) únicament existirien relacions de força i interès; i (2) que els nacionalismes perifèrics (com el català) aspiren a trencar aquests “perímetres de democràcia i justícia” en nom d’un ideal que, ja només des de l’enunciat, fa mal a la vista per qualsevol esperit mínimament igualitari: “hi ha conciutadans que no són iguals a nosaltres”. Ambdós arguments estan evidentment relacionats: si dins l’Estat no hi ha sinó democràcia i justícia, i si fora d’ell no hi ha pas ni democràcia ni justícia, un no pot aspirar a trencar-lo si no és en nom d’algun ideal incompatible amb la democràcia i la justícia. L’intent d’aconseguir la secessió d’un territori dins un Estat (democràtic, s’entén) equivaldria, doncs, a un intent de trencar un espai compartit de democràcia i justícia que, per contra, no existiria a l’arena internacional, on les relacions entre els humans estarien exclusivament regides per interessos mutus i negociacions, no per criteris de justícia o d’interès comú.

Tot plegat és més que discutible, al meu entendre. Per començar, a nivell internacional existeixen estàndards de justícia compartida que no semblen menys prometedors que els que operen dins els Estats democràtics: la Carta Internacional dels Drets Humans, l’existència d’organitzacions (com Amnistia Internacional) dedicades a la seva promoció, els tractats internacionals en matèries com la venda d’armes o l’existència d’institucions com el Tribunal Penal Internacional són elements bàsics de l’actual ordre internacional, que presenten estàndards certament ambiciosos en matèria de justícia i els quals difícilment es poden presentar com el resultat de la simple i descarnada raó d’Estat de cada país. Naturalment, es pot assenyalar que aquestes normes i institucions sovint no aconsegueixen el que es proposen… però dubto que als Estats no se’ls pugui fer un retret similar: n’hi ha prou amb veure la reacció de la majoria dels Estats occidentals davant la crisi per adonar-nos que els bells principis de justícia social de moltes Constitucions democràtiques es desarmen ràpidament quan, per exemple, ho demana la banca. Així doncs, ni la comunitat internacional és tan impermeable a la justícia, ni l’Estat democràtic realment existent n’és pas un servidor tan fidel. En aquest sentit, un nacionalisme perifèric pot sostenir-se argumentalment sense necessitat d’afirmar una desigualtat essencial entre els individus que viuen a banda i banda d’una frontera.

Suposem per un moment, però, que efectivament la comunitat internacional es troba instal·lada en una mena d’estat de naturalesa hobbesià, on cada país és un llop pels altres països. Significa això que els Estats (democràtics) són, com diu Ovejero, “perímetres de democràcia i justícia”? De nou, és més que discutible. Els Estats, fins i tot els democràtics, no són per definició instruments al servei de la justícia, sigui quina sigui la definició que donem d’aquesta. Els Estats són, fonamentalment, ens dedicats a l’administració de recursos escassos i a la imposició de normes mitjançant l’ús del monopoli de la violència legítima. En aquesta tasca, l’actuació de l’Estat pot resultar ser més justa o menys justa, però assumir que simplement ho serà perquè “aquesta és la seva funció” és d’una ingenuïtat que no resisteix el contacte amb la realitat. Per posar un exemple molt adient pel tema que ens ocupa, resulta difícil argumentar que la prohibició a nombroses aerolínies d’aterrar a Barcelona sense fer-ho abans a Madrid tingui res a veure ni amb la justícia, ni amb la democràcia, ni amb l’interès general. Per tant, un nacionalisme perifèric pot sostenir-se, de nou, sense necessitat d’al·legar una desigualtat elemental entre nacionals i no-nacionals: simplement, pot assenyalar que l’Estat està discriminant secularment una part de la població concentrada en una part del territori, tractant-la a la pràctica com a estrangera o com a “nacional de segona classe” encara que verbalment proclami el contrari.

Suposem, però, que realment els Estats són màximament justos; que, efectivament, tot recurs que administren i tota llei que elaboren es troba guiada per uns criteris de justícia elaborats per tota la ciutadania mitjançant mecanismes deliberatius dels que Ovejero defensa en els seus treballs sobre democràcia i republicanisme. Al meu entendre, en aquest punt qualsevol semblança entre l’Estat tal com el defineix idealment Ovejero i l’Estat espanyol tal com funciona realment s’ha convertit en mera coincidència, però concedim aquesta major per seguir examinant la solidesa de la crítica d’Ovejero. Deia que assumim, doncs, que els Estats són màximament justos en les seves decisions. Significa això que segueixen sent, com diu Ovejero, “perímetres de democràcia i justícia”? Bé, serien això i alguna cosa més. Perquè per molt just que sigui l’Estat, no hi ha criteri de justícia que valgui a l’hora de decidir quina ha de ser la capital de l’Estat, quin nivell de descentralització ha d’observar, entre quines unitats territorials s’ha de produir, qui ha de cobrar els impostos, si els esportistes han de competir en una selecció estatal o en vàries de territorials a l’hora d’anar a les Olimpíades, o quins han de ser l’himne o la bandera de l’Estat en qüestió. En totes aquestes decisions el que ens trobem són interessos contraposats sobre recursos escassos, que no poden ser harmonitzats per cap criteri de justícia (perquè els criteris de justícia simplement no troben aplicació en aquests camps) i en els quals en el millor dels casos pot existir un equilibri, però no un repartiment “just”. Aquí, doncs, un nacionalisme perifèric pot de nou trobar la seva justificació sense necessitat d’apel·lar a cap argument anti-igualitari, en afirmar que les seves reclamacions en aquests àmbits es troben desateses en un Estat que les ignora sistemàticament en tant que reclamacions d’una minoria permanent; un argument que, per cert, Allen Buchanan, teòric més aviat refractari a estendre gaire el dret de secessió, sembla considerar raonable en el cas de Catalunya.

Però fem un últim esforç d’abstracció de la realitat i imaginem un món en el qual els Estats democràtics són efectivament perímetres de democràcia i justícia on, a més a més, aquells conflictes d’interessos que no poden ser resolts mitjançant criteris de justícia són no obstant harmonitzats mitjançant mecanismes democràtics ben travats. Un cop instal·lats en aquest plànol platònico-ovejerià del Món de les Idees Filosòfico-polítiques, se sosté la crítica d’Ovejero als nacionalismes perifèrics i, en particular, al nacionalisme català? Bé, sí, però amb dues penyores a pagar. La primera és, ja ho hem dit, oblidar-se de la realitat. I la segona, que Ovejero no sembla interessat en pagar, és estendre la crítica a les fronteres dels Estats actuals. En efecte: si el fet que dues persones visquin sota el mateix Estat democràtic suposa la garantia que viuran sota principis compartits de democràcia i justícia, i si per contra el fet que existeixi una frontera política entre elles suposarà que es tractin mútuament mitjançant relacions de força i interès egoista, aleshores qualsevol frontera és intrínsecament perversa, com ho és l’existència dels Estats que separa. Aquesta és una conseqüència lògica del raonament d’Ovejero, si més no, si el que es vol és oferir una defensa cosmopolita i universalista, en puritat no-nacionalista, dels ideals de llibertat, igualtat i fraternitat. Si el que es vol és, per contra, tancar-los en una frontera, aleshores l’únic que queda és decidir per on passa, no dir que “els nacionalismes són dolents perquè promouen l’existència de fronteres.”

Davant aquesta contra-crítica, evidentment, es pot oposar una objecció pretesament pragmàtica: les fronteres dels Estats ja existeixen, mentre que el nacionalisme català (l’independentisme, en realitat) està mirant de crear una de nova. Tanmateix, aquesta objecció és extraordinàriament dèbil: oposar-se a la instauració del que es percep com una nova injustícia no significa deixar d’oposar-se a les que es perceben com a injustícies actualment existents. Jo m’oposo a la reinstauració de la religió com a assignatura avaluable a l’escola, però no per això deixo de banda la meva oposició als altres privilegis que a dia d’avui segueix ostentant l’Església Catòlica. Aquesta suspicàcia sobre fins on arriba el “no-nacionalisme” que en teoria defensen autors com Ovejero queda reforçada, crec jo, quan un comprova que es dediquen a disparar sense treva contra la potencial independència de Catalunya sense posar en qüestió l’actual independència de l’Estat espanyol. I no ajuda gaire, és clar, el testimoni que ens deixen les actituds de molts companys de viatge d’Ovejero quan es deixen anar una mica: Albert Rivera parlant orgullosament d’Espanya com “el meu país”; Arcadi Espada cridant amb no menys un orgull un bon “¡Viva España!”; o Jon Juaristi escrivint una lletra la mar d’èpica per l’himne d’Espanya. Quan veig tot això, personalment no puc sinó concloure que aquests cercles teòricament “no-nacionalistes” no només no condemnen ni deploren l’existència de l’Estat espanyol, sinó que més aviat hi professen una lleialtat entusiasta. Més que oferir-nos una economia moral del cosmopolitisme, oposada a l’economia moral del nacionalisme, el que fan és oferir-nos una economia moral del nacionalisme espanyol. Si és així, endavant, que la defensin. Però de cara, sense jugar a fet i amagar darrere la paret del cosmopolitisme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *