Una de les meves lectures estiuenques està sent Jo robot, d’Isaac Asimov. Amb poca o cap semblança amb la versió filmica del príncep de Bel Air, la novel·la és en realitat una col·lecció de relats breus protagonitzats per humans immersos en una era futura en la qual la robòtica i l’exploració espacial han revolucionat la vida humana. En un divertidíssim relat d’aquesta col·lecció, titulat “Raó”, els protagonistes es troben a una estació espacial mirant de provar el funcionament d’un robot dotat d’alta autonomia i capacitat de reflexió, preparat per gestionar l’estació per si mateix. El cas és que el robot, intel·ligent com és, no triga a començar a fer-se preguntes: qui és ell? Qui l’ha dut allà? Quin és el sentit de la seva existència? El robot desconfia de les explicacions dels protagonistes, ja que és “evident” que no pot haver sigut creat per uns éssers inferiors com els humans, més dèbils que ell i sotmesos al deteriorament pel pas del temps. Finalment, el robot arriba a la cartesiana reflexió segons la qual l’únic evident és que ell pensa, i atès que pensa, existeix. D’aquí, cartesianament, va enfilant judicis de manera lògica fins que arriba a la conclusió que ha sigut creat pel generador d’energia de l’estació, el qual seria Déu Totpoderós. Un dels humans, resignat, afirma: “per la freda raó i la lògica pots demostrar el que sigui… si trobes el postulat adequat.“
El relat m’està venint al cap aquests dies en ple debat sobre el dret de Catalunya a decidir el seu futur. La posició tant de PP com de PSOE, C’s i UPyD és que un hipotètic referèndum d’independència, si s’ha de fer, en tot cas s’ha de fer arreu de l’Estat espanyol, no únicament a Catalunya. Fer-ho d’una altra manera, diuen, seria vulnerar la Constitució espanyola, que estableix que la sobirania recau en el conjunt del poble espanyol; i el compliment de la Constitució és essencial pel bon funcionament de la democràcia. Darrerament hem pogut veure alguna expressió especialment detallada d’aquest argument. Deixarem de banda el fet que, per exemple, un referèndum consultiu o una consulta no referendària difícilment violarien la sobirania de ningú, atès que els resultats no són vinculants. Deixem també de banda el fet que els partits que acabo d’anomenar tenen força suficient com per reformar la Constitució i que, per tant, emparant-se en ella l’únic que fan és confessar que no tenen arguments per rebutjar la convocatòria d’un referèndum, ja que si volguessin podrien modificar la Constitució fins on (segons ells) calgués per convocar el referèndum.
Com dic, deixem tot això de costat. Suposem que estem parlant d’un referèndum vinculant. Suposem que qualsevol referèndum, digui el que digui la Constitució, xoca amb el principi de sobirania nacional en que aquesta es recolza. A partir d’aquí, la derivació de conseqüències és lògica: si per funcionar com una democràcia decent hem de complir amb la Constitució, si aquesta es basa en la sobirania del poble espanyol en el seu conjunt, i si aquesta sobirania es veu violentada per la idea d’un referèndum vinculant a una part del territori de l’Estat, aleshores la prohibició d’aquest referèndum seria, com diuen els partits unionistes, necessària per garantir el bon funcionament de la democràcia. Naturalment, tot aquest edifici conceptual depèn de que acceptem el postulat de que “la sobirania, a l’Estat espanyol, depèn del poble espanyol en el seu conjunt”. Però clar, la pregunta és legítima: i per què hem d’acceptar aquest postulat?
Una primera i ràpida resposta és que el poble espanyol és sobirà perquè ho diu la Constitució. Tanmateix, amb igual rapidesa, podem plantejar la pregunta: i per què hem de fer cas del que digui la Constitució? La resposta immediata és que la Constitució va ser votada pel poble espanyol. Però això planteja una nova pregunta: i per què hem de fer cas del que voti el poble espanyol? I aquí tornem al punt inicial: el que voti el poble espanyol s’ha d’acatar perquè el poble espanyol és sobirà. És a dir: el poble espanyol és sobirà perquè ho diu la Constitució, la Constitució s’ha d’obeir perquè va ser votada pel poble espanyol, i el que voti el poble espanyol s’ha d’obeir perquè és sobirà. Un exercici de lògica circular que no es diferencia en res de dir que el poble espanyol és sobirà perquè ho diu el poble espanyol. Al final, l’únic que ens queda és afirmar que la sobirania del poble espanyol “és una evidència” que no està subjecta a discussió. Com el robot de la història d’Asimov estava convençut de “l’evidència” de que no podia haver estat dissenyat i construït pels “inferiors” éssers humans.
Aquest és el problema d’afrontar la qüestió nacional com si fos un camp abonat per les veritats “evidents” de les quals es poden derivar edificis argumentals perfectament acabats per pura deducció lògica. I no: les nacions no són “coses” que estan allà de manera “natural”. La sobirania no és un fet “evident” del qual un pot derivar un catàleg de col·lectius humans amb dret a un territori. Totes aquestes abstraccions són construccions humanes, útils en la mesura en que ens permeten articular marcs raonables de convivència entre els individus, però que es converteixen en perilloses quan algú vol fer-les passar per sobre la voluntat lliurement expressada d’una part important d’aquests individus. No és que hi hagi solucions fàcils per afrontar aquestes situacions en que el que es discuteix no és la forma en que es governa la comunitat política, sinó la seva mateixa existència; però el que segur que no és una solució és convertir una de les posicions d’aquesta discussió en el resultat lògic d’un postulat “evident” que només és tal per aquells que desitgen arribar a una conclusió determinada.
Per cert que a l’independentisme no falten sobiranistes que practiquen aquest estil de cartesianisme de segona, que prenen per “evident” l’existència de la nació catalana (la limitin al Principat o l’estenguin al conjunt dels Països Catalans), i tracten de boig o de malvat els que no veuen aquesta “evidència”. Però si en el camp de l’independentisme aquestes actituds abunden, en el camp de l’unionisme jo diria que, tret d’excepcions, són amplament majoritàries, gairebé unànimes. La qual cosa no deixa de ser paradoxal, tenint en compte l’afició de l’intel·lectual unionista estàndard per les teories sobre la “invenció” de les nacions i el caràcter “imaginat” d’aquestes. Pel que sembla, l’única nació no inventada ni imaginada, evident com que dos i dos fan quatre, seria l’espanyola. Efectivament, amb el postulat adequat pots demostrar el que sigui.