Posts Tagged ‘catalanisme’

Posted by admin at 11 juliol 2017

Category: Política

Etiquetes: , , , , , ,

Hace unos días, justo cuando los Comunes anunciaban su no-decisión respecto al referéndum del 1O, Jordi Évole publicaba un artículo titulado “Mis dudas ante el referéndum”. En él, decía que “estoy a favor de un referéndum vinculante, acordado entre los del ‘sí’ y los del ‘no‘”; en cambio, según él, el referéndum del 1O es “una partida cuyas normas han escrito ellos, las han aprobado ellos, las han presentado ellos, se las han aplaudido ellos“, siendo “ellos” los independentistas. Y claro, que ahora “ellos” pidan a los del “no” que vayan a votar es una desfachatez.

(més…)

Posted by admin at 15 desembre 2015

Category: Política, Política catalana

Etiquetes: , , , , , ,

rufian_tardaA qualsevol militant d’ERC li passa regularment el següent: una tarda-vespre d’un dia entre setmana qualsevol, assisteix a algun acte diguem-ne “d’esquerres”. Una concentració contra el tancament d’un CAP, un acte feminista, una xerrada sobre la corrupció. Allà, entre companys i companyes d’arreu de l’espectre progressista, i de forma més o menys amistosa, s’enfronta al retret de sempre: “Li esteu fent el joc als convergents”. La tarda-vespre del dia següent, i encara amb el malestar de la conversa al cos, assisteix a la reunió de l’ANC del seu municipi. Allà, entre companys i companyes d’arreu de l’espectre sobiranista, i de forma més o menys amistosa, s’enfronta al retret de sempre: “us pesa més la E que la C, i el partit que el país”. Quan arriba el cap de setmana, té un embolic considerable al cap: ja no té clar exactament a qui està traint.

Des dels anys 90 ERC persegueix, simultàniament, dos objectius estratègics tan ambiciosos com difícils: (1) estirar el catalanisme cap a l’independentisme; i (2) trencar amb la falsa dicotomia, creada per CiU i el PSC durant els anys 80, entre el “bloc catalanista” i el “bloc d’esquerres”. Dos objectius que, en un país majoritàriament catalanista i de centre-esquerra, són interdependents. Avui, amb el primer objectiu en bona mesura (que no completament) assolit, ens trobem davant la possibilitat real que ERC assoleixi també el segon objectiu, per la via de convertir-se alhora en el primer partit de l’independentisme i en la primera força d’esquerres del país, de forma paral·lela a l’auge de la CUP al món de l’esquerra anticapitalista.

Seguir llegint al Crític

obstacleLa setmana passada, Pere Cardús va publicar un article que ha tingut una certa difusió a les xarxes socials. Aquest post vol ser una rèplica cordial, partint del que sens dubte ens uneix: la voluntat de garantir per a l’independentisme una àmplia victòria el 27S, i més enllà.

Crec que l’article de Cardús es pot sintetitzar en les següents tesis: (1) els arguments a favor de la independència ja són abastament coneguts; (2) ara mateix hi ha qui els compra i qui no els compra, però gairebé no queda ningú que no els conegui o que en dubti, és a dir, gairebé no queden indecisos; (3) per tant, l’independentisme s’equivoca en centrar-se en convèncer indecisos mitjançant arguments, ja que la tasca principal ara per ara és la de mobilitzar els que ja creuen que la independència pot ser bona per Catalunya; (4) el principal factor de desmobilització és l’aversió al risc; (5) la gent no s’atrevirà a afrontar riscos si no veu que els polítics estan disposats a fer-ho, en particular pel que fa a afrontar riscos pels seus partits; (6) durant els darrers mesos, alguns sobiranistes han fet just el contrari, tot avantposant partit a país i atiant una baralla de galls que, al final, ha generat desconfiança entre la ciutadania.

(més…)

Posted by admin at 23 març 2015

Category: General, Política, Política catalana

Etiquetes: , , , ,

tearsJo he vist coses que molts de vosaltres mai no creuríeu. O que potser creuríeu, però no entendríeu.

(més…)

NOCHE ELECTORAL EN PODEMOSLes enquestes estan confirmant el que qualsevol ullada a l’Àrea Metropolitana de Barcelona mostra a qui vulgui veure: Podemos està fent forat a Catalunya. I ho està fent en un context en principi tan desfavorable al seu discurs com és el procés sobiranista, en que l’eix nacional està passant com una piconadora per sobre d’aquells que promouen, com és el cas de Podemos, una “tercera via federal” entre la independència i l’actual autonomia.

La meva lectura d’aquest fenomen és molt guesswork, però em sorprendria molt equivocar-me: Podemos estaria fent forat en particular al cinturó roig de Barcelona entre persones de 25 a 40 anys, que habitualment o no votaven o votaven PSC (de fet, algunes dades apuntarien en aquesta direcció). I ho estaria fent, al meu entendre, pel mateix motiu que crec que explicaria, en part, que fins i tot al cinturó roig de Barcelona l’independentisme hagi experimentat un creixement substancial durant els últims anys: l’esperança d’un canvi possible enfront de la crisi terminal del règim del 78. La diferència, evidentment, és que Podemos proposa un canvi en clau espanyola i l’independentisme proposa un canvi en clau catalana.

(més…)

washington_declaration_independenceLa consulta del 9N és història. Podem entrar en valoracions sobre si l’alternativa impulsada per CiU és millor o pitjor, en les seves mancances i en les seves esperances i, com no, en qui és responsable de què. Però això ja és feina d’arqueòleg. Com dic, la consulta ja és història. La pregunta s’imposa: i ara què? Crec que la majoria dels independentistes pensem que ara toca explorar amb tot l’entusiasme possible el procés participatiu en que el govern Mas ha convertit el 9N. Quan et tanquen una porta i et deixen una altra entreoberta, el pitjor és quedar-te on estàs.

I després, això sí, el plat fort de debò: unes eleccions convocades i llegides en clau plebiscitària constituent. De fet, la societat civil sobiranista ha sigut clara en aquesta qüestió: el seu suport al “nou 9N” és condicional a que s’entengui com una primera volta d’unes eleccions plebiscitàries constituents, a convocar en tres mesos. Una opinió en la que ERC coincideix plenament. Si com a comunitat autònoma “rebel” dins el marc constitucional espanyol no hem pogut exercir el dret a decidir, caldrà exercir-lo fora d’aquest marc. És a dir, com a república independent.

(més…)

lleoAl primer article vam veure com Rajoy denegava la petició d’autorització d’una consulta sobre la independència de Catalunya en nom de la sobirania nacional espanyola, tot lligant aquesta al concepte mateix de democràcia. Al segon article, vèiem com aquesta argumentació, a banda de contradictòria, es basava en un exercici de lògica circular que ens deixava a les portes d’una pregunta que no semblava tenir resposta: “qui és, doncs, el poble sobirà?”; la qual, traduïda al cas que ens ocupa, seria “qui és, doncs, el poble sobirà en el cas de Catalunya? El poble espanyol o el català?”. La majoria dels representants del poble espanyol defineixen aquest com el sobirà; la majoria dels representants del poble català, en canvi, reserven aquest lloc al poble català. I Dahl ens recorda, a Democracy and Its Critics, que aquestes controvèrsies rara vegada tenen una solució inequívoca.

Seguir llegint al Pati Descobert

dels-drets-humans-no-que_ARAIMA20140415_0004_77A l’anterior article vam veure com Rajoy denegava l’autorització per una consulta sobre la independència de Catalunya apel·lant a la sobirania nacional espanyola i lligant aquesta a l’ideal democràtic: si permetem, vindria a dir Rajoy, que una minoria pugui escapar-se de les decisions que prenem democràticament com a poble sobirà, la democràcia es troba en perill.

La sobirania nacional espanyola seria el que protegiria la llibertat de tots els espanyols i, per tant, també la de tots els catalans. Aquesta argumentació aparenta una gran solidesa lògica, però té dos problemes: (1) és contradictòria, i (2) està basada en un exercici de lògica circular.

Seguir llegint al Pati Descobert

Rajoy-que-no-Gallardon-PSOE_ARAIMA20140123_0032_13El passat dimarts 8 d’abril Jordi Turull per CiU, Marta Rovira per ERC i Joan Herrera per ICV – EUiA van anar al Congrés espanyol a defensar una petició que, com recordava més tard Rosa Díez, hi arribava per enèsima vegada, encara que probablement per última: la petició d’autorització per celebrar una consulta democràtica sobre la independència de Catalunya.

El mecanisme legal invocat en aquest cas era l’article 150.2 de la Constitució, mitjançant el qual es transferiria a la Generalitat la competència per convocar la consulta. L’argumentació central que Mariano Rajoy (i, per extensió, Rubalcaba, així com Díez) va exposar per denegar la petició dels representants catalans es va basar en dues idees relacionades però diferents: 1) que el que es demanava era “inconstitucional”; i 2) que la sobirania, a l’Estat espanyol, rau en el conjunt del poble espanyol. El primer és un argument jurídic; el segon, un de polític. Aquest article té la intenció d’examinar breument aquest segon argument, tot especificant el sentit que Rajoy està donant a la paraula “sobirania”; un segon article anirà dedicat a criticar l’argument, descrivint-lo com a contradictori i, sobretot, basat en un exercici de lògica circular ; i un tercer article mirarà de plantejar vies per resoldre la controvèrsia que aquesta lògica circular, en tant que tal, no pot resoldre.

Seguir llegint al Pati Descobert

Posted by admin at 24 desembre 2013

Category: Política, Política catalana

Etiquetes: , , , , ,

catalunya_espanyaRoger Senserrich acaba de publicar un buen artículo sobre el problema Cataluña – España. Básicamente, Roger viene a decir que ni PP ni PSOE están haciendo el trabajo que deberían: diseñar un modelo de España federal que sirva no solo para calmar los ánimos independentistas en Cataluña, sino para acabar con las tensiones territoriales que afectan crónicamente al Estado de las Autonomías. Sea como sea, a partir de aquí Roger propone una organización federal para España que no precisaría de una reforma muy profunda de la Constitución española, y que se resumiría en los siguientes 6 puntos: (1) modelo de financiación (las autonomías y el gobierno central cobran impuestos de manera independiente y se lo gastan en sus competencias como crean); (2) control del gasto (normas estrictas de disciplina fiscal para las autonomías, sin las cuales no hay rescate del gobierno central en caso de bancarrota); (3) derechos sociales mínimos a nivel federal, con independencia de que luego las autonomías puedan ir más allá; (4) nueva distribución competencial (competencias exclusivas para el gobierno central, cláusula residual que dejase el resto de competencias en manos de las autonomías, siguiendo el modelo de los EUA); (5) blindaje identitario (protección constitucional de las minorías nacionales y prohibición de que el gobierno federal legisle sobre materias culturales que les afecten); y (6) participación de las autonomías en las decisiones comunes (por ejemplo, mediante la transformación del Senado en una cámara de representación de las comunidades autónomas, con poderes reales).

(més…)