Jo he vist coses que molts de vosaltres mai no creuríeu

tearsJo he vist coses que molts de vosaltres mai no creuríeu. O que potser creuríeu, però no entendríeu.

He vist xavals de 16 anys passant d’anar de festa un divendres nit per encartellar el seu poble (o anant de festa just després d’encartellar-lo… que tampoc està malament). He vist genteta de 20 i pocs discutint fins altes hores de la nit esmenes a tal o qual programa electoral i a tal o qual document polític, amb un nivell que faria enrogir el més arrogant dels tertulians arrogants que abunden en aquest país. He vist joves militant amb entusiasme malgrat ser menyspreats com a “ingenus” en plena època de la bombolla immobiliària (quan semblava que tot anava bé) i com a “robots de partit” en plena era de l’antipolítica (quan sembla que tot s’enfonsa). He vist les lluentors i els clarobscurs de la naturalesa humana, en qualsevol cas al servei d’una causa noble. He vist certeses que s’enfonsaven i dubtes que esdevenien el terreny per noves certeses menys segures, però més honestes i més sòlides. He vist centenars de militants i simpatitzants tenint cura de l’Acampada Jove, sense rebre a canvi res més que la satisfacció que altres en poguessin gaudir en cos i esperit. He vist milers de joves manifestant-se per la independència, que un bon dia esdevenien milions de persones de totes les edats manifestant-se per la independència. He conegut homenots i donotes, entre ells alguns bons amics i amigues, i m’estalvio els noms perquè la llista és llarga, ells/es ja saben perfectament qui són, i seguríssim que no faria justícia en no explicar les moltes coses que he après de cadascú/na. He conegut en Jordi i l’Oriol, dos patriotes de pedra picada i dues grans persones, que van marxar molt abans del que tocava.

I he vist, sobretot, que els nous xavals de 16 anys, la nova genteta de 20, els nous militants entusiasmats, eren clarament millors que nosaltres, que pensem que vam fer el que vam poder però que, segur, podríem haver fet més, i haver-ho fet millor.

Però, al contrari que a la pel·lícula que parafrasejo, cap d’aquests moments no es perdrà pas en el temps. Formen part d’un fil roig que passa de generació en generació des de fa gairebé un segle, i del qual he tingut el modest honor de participar durant uns anyets que, qui ho anava a dir, han sigut tan durs com crucials i fructuosos pel país, al final final final de tot.

Somiadors de l’ahir, constructors de l’avui i protagonistes del demà. Així és com ens veig. O, caldria anar dient ja, així és com els veig.

Bye, bye, JERC. Ha estat un plaer. No, què dic: ha estat un honor.

Donec Perficiam.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *