Tres obstacles per a l’independentisme: una rèplica cordial a Pere Cardús

obstacleLa setmana passada, Pere Cardús va publicar un article que ha tingut una certa difusió a les xarxes socials. Aquest post vol ser una rèplica cordial, partint del que sens dubte ens uneix: la voluntat de garantir per a l’independentisme una àmplia victòria el 27S, i més enllà.

Crec que l’article de Cardús es pot sintetitzar en les següents tesis: (1) els arguments a favor de la independència ja són abastament coneguts; (2) ara mateix hi ha qui els compra i qui no els compra, però gairebé no queda ningú que no els conegui o que en dubti, és a dir, gairebé no queden indecisos; (3) per tant, l’independentisme s’equivoca en centrar-se en convèncer indecisos mitjançant arguments, ja que la tasca principal ara per ara és la de mobilitzar els que ja creuen que la independència pot ser bona per Catalunya; (4) el principal factor de desmobilització és l’aversió al risc; (5) la gent no s’atrevirà a afrontar riscos si no veu que els polítics estan disposats a fer-ho, en particular pel que fa a afrontar riscos pels seus partits; (6) durant els darrers mesos, alguns sobiranistes han fet just el contrari, tot avantposant partit a país i atiant una baralla de galls que, al final, ha generat desconfiança entre la ciutadania.

Començant per la primera tesi, dubto molt que els arguments a favor de la independència siguin tan coneguts com ell sembla assumir. No em consta que existeixin dades al respecte, per tant hauré de tirar (com el propi Cardús) d’intuïcions basades en l’experiència personal. Jo tinc, pel boc gros, tres entorns personals: el polític, vinculat a l’independentisme i al progressisme; el professional, vinculat al món de la Teoria Política acadèmica; i el més pròpiament personal: familiars, amics no vinculats ni a la política ni a l’acadèmia… Doncs bé: els dos primers entorns els arguments pro i contra la independència són més que coneguts, per raons òbvies. Per contra, al meu entorn més pròpiament personal la queixa és unànime: no han presenciat un debat seriós i informatiu sobre els costos i beneficis de la independència.

Això, per “malalts del procés” com nosaltres dos, pot resultar sorprenent, però deixa de resultar-ho quan un recorda que el principal mitjà de socialització política del ciutadà d’a peu és la televisió i, acte seguit, un repassa les entrevistes a dirigents sobiranistes durant l’etapa anterior al 9N: la pràctica totalitat de les preguntes giren a l’entorn del que podríem anomenar “la salsa rosa” del procés. Si vostè es refia de tal o tal altre dirigent sobiranista, si creu que ens deixaran fer la consulta, què li sembla l’últim estirabot del dirigent de PP o PSOE de torn… I entretant, les referències als costos i beneficis de la independència romanen pràcticament absents, fins i tot quan l’entrevistat mira d’introduir-les com pot.

Significa això que quedin indecisos? Els darrers baròmetres del CEO indiquen que el nombre d’indecisos oscil·la a l’entorn d’un 6%. Atès que els percentatges de suport i de rebuig a la independència van frec a frec, es tracta d’una quantitat gens menyspreable. Tanmateix, coincideixo en que no es tracta del grup que més ens hauria de preocupar, per una raó: el 27S no serà un referèndum, sinó unes eleccions que l’independentisme vol convertir en un referèndum. El matís no és menor: per molt plebiscitàries que les vulguem fer, unes eleccions segueixen sent unes eleccions. En especial quan s’hi presenten polítics ja coneguts per la ciutadania, vagin en una mateixa llista o en un centenar d’elles. La gent no hi votarà en una única clau, per molt que vulguem. Per tant, ens podem trobar que hi hagi independentistes que votin opcions unionistes per aversió al risc, però també per una major afinitat ideològica o, pitjor encara, per una major identificació personal amb alguna de les opcions unionistes concurrents.

Es tracta d’un problema real i del que, probablement, inclinarà la balança: segons el darrer Baròmetre del CEO, un 24’3% dels que tenen intenció de votar ICV diuen “sí” a la independència. En el cas de Podemos el percentatge és menor: un 15’2%. Estem parlant de forces que en conjunt obtindrien, segons el mateix CEO, uns 16 diputats, en un Parlament on la majoria absoluta és de 68 diputats i on les forces independentistes (si hi comptem CiU en bloc) compten actualment amb 74 diputats, que és més o menys el que el mateix baròmetre els hi pronostica per les properes eleccions. Poca broma, doncs, perquè el 27S anirà de guanyar el desempat pel màxim marge possible. I el desempat no es guanya només animant convençuts, sinó lluitant pels vots dels indecisos i dels que podríem anomenar “independentistes condicionals”: independentistes que, segons l’oferta electoral, poden acabar votant unionista.

Per tant, a l’aversió al risc l’hem de sumar “l’aversió a votar un model de país que no és el meu” i “l’aversió a votar gent que no són com jo”. Cal afrontar tots tres obstacles. I cal no renunciar en cap cas a aconseguir suports entre federalistes receptius a votar partits independentistes com a palanca de pressió sobre Madrid. Cal, en definitiva, treballar on l’independentisme fa frontera. Concentrant-nos en mobilitzar el nucli dur independentista podríem quedar-nos amb allò que altres moviments sobiranistes han experimentat abans que nosaltres: una campanya vibrant seguida d’una derrota per la mínima, conreada en les fronteres del moviment.

Això em porta a les últimes dues tesis de Cardús. És cert que és important avantposar, en l’hora que vivim, el país al partit. Però és igualment important que no confonguem el país amb un o altre partit o, encara pitjor, amb un o altre lideratge. Aquest error s’ha comès de forma reiterada durant els mesos posteriors al 9N: discutir sobre puresa de cor i d’intencions, abans que sobre mitjans i conseqüències esperables a partir de dades i precedents. Un error que em temo que es pot llegir entre línies a l’article de Cardús. Quan un afirma que “alguns” sobiranistes han avantposat el partit al país, és molt probable que s’estigui caient en l’error de creure que els “alguns” són aquells sobiranistes dels que un discrepa sobre el camí a seguir, mentre que aquells amb els que un coincideix han actuat moguts per pur i desinteressat sentit de país. I el problema d’adoptar aquest punt de vista és que debilita la capacitat d’arribar a la base de qualsevol unitat d’acció duradora: els acords.

Sortosament, però, el període d’impasse de l’independentisme posterior al 9N, perfectament esperable (perquè es tancava un cicle) però emocionalment costós, ha quedat clos gràcies a dos acords: l’acord del 14 de gener, que tancava la data de les eleccions i la fórmula electoral (llistes diverses amb full de ruta unitari); i el preacord del 30 de març, que posava les bases d’aquest full de ruta compartit. L’èxit de l’independentisme està lligat al compliment i el desplegament d’aquests acords, que són la base de la unitat que importa: la d’acció. En aquest sentit, no ajuden gaire les veus que des de l’endemà de l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat han demanat, de forma més o menys subtil, el trencament d’algun d’aquests acords. Aquest sí que és un camí de retorn segur cap a l’espectacle dels mesos posteriors al 9N. Com bé diu Cardús, cal que l’independentisme doni exemple: quin ciutadà creurà que els polítics independentistes compliran els compromisos que prenen amb la ciutadania, si no compleixen ni els que adopten entre ells?

Acabo. Diu Cardús, molt encertadament, que “tothom està disposat a sacrificar el present si sap que el futur serà millor.” Aquí cal recordar que la confiança en un futur millor no depèn només de que confiem que aquest futur arribarà si ens sacrifiquem, sinó que efectivament serà un futur millor. I la qüestió és que cada independentista entén de forma diferent el que és un futur millor. Per això l’independentisme treu la seva força de combinar diversitat d’opció amb unitat d’acció. Per això al desencís per mesos de discussions sobre el “qui” ha seguit una alegria renovada per l’acord de diversos “quins” en el “com”. Aquesta és la primera eina necessària (que no l’única, ni de bon tros) per vèncer els obstacles que pel procés representen la por al fracàs, el rebuig al canvi lampedusià, i l’estranyament emocional. Serà derrotant aquesta hidra que aconseguirem arribar, més que a la vella i coneguda Ítaca homèrica, al Laci virgilià: desconegut, ple d’incerteses i, per això mateix, ple d’oportunitats.

2 comentaris

  1. anna albareda lliró says

    Em quedo amb ” diversitat d’opció amb unitat d’acció.Amb fent com tu, segur que arribem a Itaca.

    Respon
  2. Joaquim says

    1) Crec que el debat per la independència ara mateix ja no deixa gairebé ningú indiferent, i és conegut i qui més qui menys ja es va posicionant, i aixi semblen demostrar-ho les enquestes.
    2) Debat Seriós: una altra cosa, es que s’hagi fet debat seriós en el sentit d’analitzar pros i contres, com si que es va fer a Escòcia, i això efectivament a Catalunya, de moment no s’ha fet, pes desgracia, i de moment tenim la batalla per les municipals plantada pel mig que impossibilita als partits, pensar en qualsevol altra cosa, i després vindran les vacances d’estiu, o sigui que ens quedarà per a fer debat, 3 setmanes al setembre, per a explicar-ho a aquest mig milió de persones que necessitem convèncer i sumar, a la causa, si volem reeixir, en l’intent de portar el procés d’independència endavant, perquè sinó, no ens en sortirem.
    Amb 2 milions no n’hi ha suficient. Són faves contades: pura qüestió de números.

    El debat seriós d’elements a favor i en contra no s’està fent, i la classe política està demostrant molt poca maduresa, poca implicació i molta massa ambició fins ara. A part de baralla entre partits, COM SEMPRE FAN ELS CATALANS! (donant la raó a l’anacrònic ex-president espanyol, de l’anacrònic bigoti).
    Aquesta és la sensació que heu transmès a la societat: sigueu-ne conscients!

    La baralla d’egos i d’interessos, posterior al 9-N va ser PATÈTICA!
    I els mesos fins ara, un calvari!

    A l’ANC ho diuen: des que vam deixar el procés en mans dels polítics, ens l’han ben fotuda!

    I que consti, que entenc que el Sr Mas, us va situar davant d’un carreró sense sortida, amb la seva proposta, la tardor passada. Era l’abraçada de l’os. I era o ho agafes com t’ho dono empaquetat, o et fas fotre. Vaig entendre que no us agradés. Però l’Oriol Junqueras semblava un crio nerviós, durant la conferència del Mas i les setmanes posteriors. I la proposta posterior vostra tant esquerranosa (falsament, perquè de moment de política d’esquerres, perdoneu, però res de res! No s’ha vist res vostre fins ara, des que esteu en el poder. Lamentable :’-) ), va sonar a no verdadera. Semblava que volíeu convèncer una sèrie de descendents de gent vinguda d’altres regions de la Península Ibèrica, de Nou Barris. No sé si us en vàreu sortir amb ells, però amb molta gent catalana, de caire indepe, ja us dic jo que no!
    No es possible servir a 2 amos, al mateix temps, diu la dita popular.

    Dic que esteu en el poder, perquè per a mi vosaltres hi sou: teniu poder d’influència, i de presa de decisió. No he vist que hàgiu fet res per a evitar la destrucció de serveis socials, ni l’empitjorament de les condicions laborals dels treballadors públics, ni la privatització del país, ni….

    Em moro de ganes de veure quan de veritat prendreu les decisions sols vosaltres, o amb altres partits d’esquerres, si de veritat prendreu mesures d’esquerres, o sereu part del status quo i del stablishment com sembla que formeu ara junt amb la burgesia catalana.

    Ara per ara crec que la E del nom del vostre partit, l’hauríeu d’anar traient.

    De nou us trobeu enmig d’una cruïlla: eix independentista, o eix esquerra-dreta.
    La meva percepció, es que no us en sortiu ni en l’un ni en l’altre.

    Crec que en Pere Cardús, el que proposava al seu article, era un plantejament ben senzill: menys egos, menys interessos i menys disciplina de partit i més entusiasme, i enganxar la gent, en un projecte ben liderat i unitari, que mostri un camí únic i clar a la gent, i no lo de sempre, que cadascú mira pels seus interessos i escombra cap a casa seva.

    En això també hi teniu mala peça al teler: negociar això, amb la burgesia catalana, que s’ha passat 23 anys al poder, i que porta segles dominant els cercles de poder i les elits del país, no és tasca senzilla.
    I aquesta gent, d’escombrar cap a casa seva en saben i molt! I de fer fora, la competència que els fa nosa, de la manera que faci falta, també. Saben donar bona imatge, i paraules boniques, però fotre-la pel darrera a la gent.

    Bé, doncs tinc ganes de veure de quina part esteu. Jo tinc les meves sensacions i en poc temps veurem si es confirmen. Mentrestant, per sort hi ha algun partit d’esquerres veritables, a qui si que se’ls pot depositar confiança.

    He llegit el discurs de l’Oriol Junqueras: pinta bé. Sembla que torna a ser ell, després d’uns quants mesos perdut. Sembla que és sincer i tot el que diu. Potser l’home s’ho creu i tot. Això espero.

    Per cert, ja fa molts anys, ERC tenia al seu programa electoral el programari lliure, però després en va desaparèixer. Una pena, perquè és quelcom que val al pena, no sol com a valor, sinó com a generació de riquesa i de feina local, de no dependència tecnològica de grans multinacionals, de no infringir lleis ni patents, no haver de pagar per traduccions dels programes al català, estalvi econòmic, no havent de pagar cap llicència,, etc. Ara això si, també vol dir que no hi han comissions, per signatura de grans acords amb grans multinacionals del món de la informàtica.
    Estaria molt be, que finalment algun partit ho portés al Parlament, seria un estalvi econòmic, i generaria molta feina en el sector informàtic i de les noves tecnologies.
    Penseu-hi una mica, si us plau!

    Respon

Deixa un comentari

Deixa un comentari
  • (required)
  • (required) (will not be published)