L’elecció de Quim Torra com a símptoma

Primer de tot, un disclaimer: considero la investidura de Torra un mal menor a repetir eleccions. La Generalitat porta sis mesos segrestada pels mateixos que volen acabar amb l’escola catalana, fragmentar el país en dues comunitats i enviar l’anterior govern català, mitja mesa del Parlament, els Jordis i la Marta Rovira a la presó durant una pila d’anys per una violència insurreccional que mai no va existir. Considero prioritari rescatar immediatament les institucions catalanes d’aquest segrest.

Però això només és el primer pas a l’hora de reemprendre un camí que sempre ha sigut llarg, pel qual sempre ha sigut un error el #tenimpressa, i que requerirà d’unes dosis de paciència, empatia, innovació i mirada llarga com mai abans en la història del catalanisme. I és aquí on crec que l’elecció d’en Torra és un error i, sobretot, un símptoma de que hi ha una part de l’independentisme que no és conscient del terreny on es juguen les properes batalles crucials del moviment.

Continue reading “L’elecció de Quim Torra com a símptoma”

ERC, Els Comuns i el nou mapa de les esquerres

domenech-rufianEl proper 26 de juny es repetiran eleccions generals a l’Estat espanyol i, pel que fa a Catalunya, tot apunta a que el primer lloc se’l disputaran dues forces d’esquerres: En Comú Podem i Esquerra Republicana de Catalunya. Bones notícies, doncs, pel gruix de la societat catalana, que es declara de centre-esquerra i sobiranista: les dues primeres forces del 26J, a Catalunya, seran forces d’esquerres i partidàries del dret a decidir. Una d’elles, a més, independentista; l’única força independentista, d’altra banda, capaç de guanyar a Catalunya el 26J, cosa que ja dona pistes sobre fins quin punt l’independentisme ha virat a l’esquerra, per molt que CDC s’hagi esforçat per tapar-ho via llista única.

Seguir llegint a ElCrític.cat

Per què votaré Junts pel Sí?

esteladaAquest 27S jo, que confio més aviat poc en el president Mas i discrepo profundament del seu model de país, votaré Junts pel Sí. En aquest article miraré d’explicar el per què.

No m’agrada dir coses que no penso ni fer de la necessitat virtut: no em va agradar gens el camí que va portar a la formació de Junts pel Sí. Va ser un camí delineat per una campanya mediàtica de bullying, per part del tertulianat pro-convergent, al partit que ha defensat la independència al Parlament durant dècades, fins fa ben poquet en solitari: ERC. Un camí en el qual aquest mateix tertulianat i una part dels quadres (que no de les bases) de la societat civil han ajudat conscientment el president Mas a incomplir de forma flagrant un pacte, el del 14 de gener, en que es comprometia a convocar les eleccions del 27S sense exigir una llista conjunta entre Convergència i ERC. Un camí en el que hi ha hagut massa mentides, massa silencis, massa arrogància, massa classisme mal dissimulat, i massa acords incomplerts. Continue reading “Per què votaré Junts pel Sí?”

Tres obstacles per a l’independentisme: una rèplica cordial a Pere Cardús

obstacleLa setmana passada, Pere Cardús va publicar un article que ha tingut una certa difusió a les xarxes socials. Aquest post vol ser una rèplica cordial, partint del que sens dubte ens uneix: la voluntat de garantir per a l’independentisme una àmplia victòria el 27S, i més enllà.

Crec que l’article de Cardús es pot sintetitzar en les següents tesis: (1) els arguments a favor de la independència ja són abastament coneguts; (2) ara mateix hi ha qui els compra i qui no els compra, però gairebé no queda ningú que no els conegui o que en dubti, és a dir, gairebé no queden indecisos; (3) per tant, l’independentisme s’equivoca en centrar-se en convèncer indecisos mitjançant arguments, ja que la tasca principal ara per ara és la de mobilitzar els que ja creuen que la independència pot ser bona per Catalunya; (4) el principal factor de desmobilització és l’aversió al risc; (5) la gent no s’atrevirà a afrontar riscos si no veu que els polítics estan disposats a fer-ho, en particular pel que fa a afrontar riscos pels seus partits; (6) durant els darrers mesos, alguns sobiranistes han fet just el contrari, tot avantposant partit a país i atiant una baralla de galls que, al final, ha generat desconfiança entre la ciutadania.

Continue reading “Tres obstacles per a l’independentisme: una rèplica cordial a Pere Cardús”

El sobiranisme de Rajoy (i III): la nació o les persones?

lleoAl primer article vam veure com Rajoy denegava la petició d’autorització d’una consulta sobre la independència de Catalunya en nom de la sobirania nacional espanyola, tot lligant aquesta al concepte mateix de democràcia. Al segon article, vèiem com aquesta argumentació, a banda de contradictòria, es basava en un exercici de lògica circular que ens deixava a les portes d’una pregunta que no semblava tenir resposta: “qui és, doncs, el poble sobirà?”; la qual, traduïda al cas que ens ocupa, seria “qui és, doncs, el poble sobirà en el cas de Catalunya? El poble espanyol o el català?”. La majoria dels representants del poble espanyol defineixen aquest com el sobirà; la majoria dels representants del poble català, en canvi, reserven aquest lloc al poble català. I Dahl ens recorda, a Democracy and Its Critics, que aquestes controvèrsies rara vegada tenen una solució inequívoca.

Seguir llegint al Pati Descobert

El sobiranisme de Rajoy (II): la sobirania circular

dels-drets-humans-no-que_ARAIMA20140415_0004_77A l’anterior article vam veure com Rajoy denegava l’autorització per una consulta sobre la independència de Catalunya apel·lant a la sobirania nacional espanyola i lligant aquesta a l’ideal democràtic: si permetem, vindria a dir Rajoy, que una minoria pugui escapar-se de les decisions que prenem democràticament com a poble sobirà, la democràcia es troba en perill.

La sobirania nacional espanyola seria el que protegiria la llibertat de tots els espanyols i, per tant, també la de tots els catalans. Aquesta argumentació aparenta una gran solidesa lògica, però té dos problemes: (1) és contradictòria, i (2) està basada en un exercici de lògica circular.

Seguir llegint al Pati Descobert

El sobiranisme de Rajoy (I): paraules sobre la paraula

Rajoy-que-no-Gallardon-PSOE_ARAIMA20140123_0032_13El passat dimarts 8 d’abril Jordi Turull per CiU, Marta Rovira per ERC i Joan Herrera per ICV – EUiA van anar al Congrés espanyol a defensar una petició que, com recordava més tard Rosa Díez, hi arribava per enèsima vegada, encara que probablement per última: la petició d’autorització per celebrar una consulta democràtica sobre la independència de Catalunya.

El mecanisme legal invocat en aquest cas era l’article 150.2 de la Constitució, mitjançant el qual es transferiria a la Generalitat la competència per convocar la consulta. L’argumentació central que Mariano Rajoy (i, per extensió, Rubalcaba, així com Díez) va exposar per denegar la petició dels representants catalans es va basar en dues idees relacionades però diferents: 1) que el que es demanava era “inconstitucional”; i 2) que la sobirania, a l’Estat espanyol, rau en el conjunt del poble espanyol. El primer és un argument jurídic; el segon, un de polític. Aquest article té la intenció d’examinar breument aquest segon argument, tot especificant el sentit que Rajoy està donant a la paraula “sobirania”; un segon article anirà dedicat a criticar l’argument, descrivint-lo com a contradictori i, sobretot, basat en un exercici de lògica circular ; i un tercer article mirarà de plantejar vies per resoldre la controvèrsia que aquesta lògica circular, en tant que tal, no pot resoldre.

Seguir llegint al Pati Descobert

No li donem més voltes

Més enllà dels tòpics sobre el passat franquista, Espanya és, a dia d’avui, una democràcia moderna, reconeguda i consolidada. Que estigui travessada de problemes amunt i avall no li treu aquesta categoria. Itàlia o Grècia són dos exemples (entre molts) de que un país pot ser raonablement democràtic i tenir una classe política constantment esquitxada per la corrupció, el clientelisme o simplement la ineptitud per afrontar els reptes que es troben davant d’un país. Així les coses, un observador extern que conegués més aviat poc la dialèctica Catalunya-Espanya podria preguntar-se per què una majoria creixent de catalans aspira a la independència. La crisi, la corrupció i altres mals propis de la democràcia espanyola no semblen, a priori, explicacions suficients, tant pel fet que aquests es donen en no menor mesura a Catalunya, com pel fet que a altres indrets de l’Estat espanyol els mateixos factors no semblen haver provocat la mateixa resposta ni entre les elits ni entre la població.

Continue reading “No li donem més voltes”