La crisi econòmica de 2008, i la posterior crisi social, van ajudar a posar sobre la taula un fenomen que anteriorment tothom criticava, però que en realitat es tolerava en bona mesura: la corrupció. Tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol, el reguitzell de casos com ara Palau, Gürtel, Urdangarín o ERO va ser, sens dubte, un dels factors que van obrir una gran escletxa en el consens entorn el règim del 78. La corrupció se sol abordar com una amenaça per a la moral pública, la prosperitat econòmica i la legitimació de les institucions. En aquest article vull recordar que, per a la tradició republicana, la corrupció també és una amenaça contra un altre valor: la llibertat.
Etiqueta: republicanisme
Regular els monopolis o regular la competència: el debat entre Croly i Brandeis
En plena era de creixement desbocat de les desigualtats, un vell problema relacionat va agafant nova rellevància: l’emergència de gegants empresarials amb poder monopolista o quasi-monopolista, com ara Amazon, Google, Alibaba, Microsoft, Facebook, Apple, Huawei o els bancs “too big to fail“. Un problema que no només amenaça el treball, la petita i mitjana empresa o els consumidors: també posa en escac la democràcia, en forma de xantatges, portes giratòries, finançament electoral i corrupció. Es tracta, com dic, d’un vell problema. Tan vell, que a inicis del segle XX va motivar un dels debats més interessants de la història dels EUA, poc conegut a aquesta banda de l’Atlàntic: el debat entre els candidats presidencials Teddy Roosevelt i Woodrow Wilson. Que, en realitat, va ser un debat entre els seus dos intel·lectuals de capçalera, respectivament: Herbert Croly, teòric polític; i Louis D. Brandeis, jurista. El primer apostava per enfortir el poder del govern central per a regular els monopolis; el segon volia dificultar-ne l’aparició mitjançant la regulació de la competència. Per a entendre aquest debat, ens hem de remuntar al segle XIX.
Spinoza: raó, felicitat i llibertat republicana
Pèricles d’Atenes afirma, en un dels textos clàssics del republicanisme democràtic, que “no hi ha felicitat sense llibertat, ni llibertat sense coratge.” Que en un discurs polític la felicitat ocupi un lloc d’aquesta importància pot sobtar-nos, acostumats com estem, pel sentit comú dels nostres temps, a veure-la com un fenomen a-polític, purament privat. I, tanmateix, el vincle entre llibertat i felicitat travessa tota la tradició republicana, que com vaig explicar en un altre article no identifica la llibertat amb l’absència d’interferència per part de l’Estat (com fa el gruix del liberalisme), sinó amb la dispersió i el control ciutadà de tota forma de poder, ja sigui pública o privada. Un dels autors que ens ajuda entendre millor en què consisteix aquest vincle entre llibertat republicana i felicitat assenyalat pels demòcrates antics és, precisament, un dels primers demòcrates moderns: el filòsof judeo-neerlandès Baruch Spinoza (1632 – 1677).
‘República’ no és un eslògan
Quin és el significat del significant “república”? Avui dia, la majoria de la gent associa aquesta paraula al simple fet de que la figura del cap d’Estat no estigui lligat a una dinastia reial. En realitat, aquest és un significat relativament recent, derivat del fet que durant els segles XVIII i XIX el republicanisme va tenir en la figura del rei absolut el seu principal antagonista. Per a la tradició republicana, però, el menys important d’un règim polític és qui sigui el cap d’Estat. Per tant, en què consisteix aquesta tradició? Què significa “república”, més enllà de l’eslògan? Què és el republicanisme?
L’elecció de Quim Torra com a símptoma
Primer de tot, un disclaimer: considero la investidura de Torra un mal menor a repetir eleccions. La Generalitat porta sis mesos segrestada pels mateixos que volen acabar amb l’escola catalana, fragmentar el país en dues comunitats i enviar l’anterior govern català, mitja mesa del Parlament, els Jordis i la Marta Rovira a la presó durant una pila d’anys per una violència insurreccional que mai no va existir. Considero prioritari rescatar immediatament les institucions catalanes d’aquest segrest.
Però això només és el primer pas a l’hora de reemprendre un camí que sempre ha sigut llarg, pel qual sempre ha sigut un error el #tenimpressa, i que requerirà d’unes dosis de paciència, empatia, innovació i mirada llarga com mai abans en la història del catalanisme. I és aquí on crec que l’elecció d’en Torra és un error i, sobretot, un símptoma de que hi ha una part de l’independentisme que no és conscient del terreny on es juguen les properes batalles crucials del moviment.
Republicanisme i vacunació obligatòria
Fa uns dies, llegia en aquest mateix blog una breu exploració del debat sobre la vacunació obligatòria d’infants. L’article es fonamentava, al meu parer, en una versió del liberalisme que entén la llibertat com a no-interferència de l’Estat en les decisions individuals. Des d’aquest punt de vista, la vacunació obligatòria seria un exercici de paternalisme estatal que constituiria una intromissió a la llibertat individual dels pares; intromissió que pot estar justificada, però que cal justificar. En aquest article vull enfocar el debat, en canvi, des del punt de vista republicà sobre la llibertat. La tesi central que vull defensar és que, des d’una perspectiva republicana, la vacunació obligatòria d’infants no viola la llibertat ni d’infants, ni de pares.
Pressupostos participatius: de Porto Alegre al Prat de Llobregat
Un dels temes habituals en el debat públic d’avui dia és el de la qualitat de les nostres democràcies. N’hi ha prou, en democràcia, amb que la ciutadania esculli els seus líders cada quatre anys? Com pot la ciutadania reforçar el seu control sobre les institucions per tal de posar-les al seu servei, i d’evitar xacres com la de la corrupció? Aquestes són, en bona mesura, les preguntes a les que el programa electoral d’ERC – El Prat mira de donar resposta en un àmbit tan modest, i alhora tan important, com és el de la política municipal. D’entre les propostes de regeneració democràtica plantejades per la candidatura que encapçala Jordi Ibern, una que ocupa un lloc destacat és la d’implantar al Prat, gradualment, una eina innovadora per tal de reforçar el control de la ciutadania sobre la política econòmica i social de l’Ajuntament: els pressupostos participatius.
Continue reading “Pressupostos participatius: de Porto Alegre al Prat de Llobregat”
Pobresa, por i llibertat republicana
Fa prop d’un mes, Roger Senserrich publicava a Jot Down un article més que interessant, amb un títol més que explícit: “Ser pobre es una mierda“. Crec que la tesi central de l’article es resumeix en el següent fragment:
“Alguien en la pobreza tiende a vivir obsesionado por lo inmediato, por el problema que tiene justo ahora mismo al frente. No hace planes sencillamente porque su cerebro no le deja pensar en nada más. (…) Cuando hablamos de pobreza, por tanto, nunca podemos olvidar lo extraordinariamente duro que es sufrirla. No estamos hablando de vivir en pisos pequeños, comer mal, no ir al cine o estar en un barrio feo de la ciudad. Estamos hablando de miedo, angustia y temor constantes, a menudo en solitario, sin que nadie se digne a prestarte atención.“
El drama de la pobresa no és, doncs, únicament el de la privació material, sinó el de la inseguretat material. El de caminar per la vida amb la sensació que un es troba permanentment a la vora d’un precipici, sempre a punt per caure. Més enllà del dolor que aquesta experiència implica, és crucial plantejar-nos la seva relació amb un dels valors centrals de les democràcies modernes: el de la llibertat. És possible ser lliure en aquesta situació d’angoixa permanent? Per respondre, primer de tot ens hem de plantejar què entenem per “llibertat”.
Espurnes de laïcitat en un nou país
La Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica és un dels documents més inspiradors de la història contemporània. Proclama ideals autènticament revolucionaris per la seva època, i en bona mesura per la nostra, tot dibuixant un credo il·lustrat i republicà en el qual els governs deixaven de ser un resultat de la tradició o de la divina Providència, i passaven en canvi a tenir la seva justificació en la protecció de certs drets inalienables que l’home tindria en virtut de la seva pròpia naturalesa (nota: sí, a les dones encara no se les havia convidat a la festa…). Com passa amb tota gran fita històrica, milers de petites anècdotes van anar traçant el camí fins arribar a l’aprovació de la Declaració per part del Congrés Continental. Una en particular porta uns dies rondant-me el cap.
Una “qüestió merament simbòlica”?
L’anunci, ahir, de l’abdicació del rei Joan Carles I d’Espanya en el seu fill Felip, ha desfermat un debat més que previsible en els temps que corren: monarquia vs. República. D’entre les reaccions primerenques suscitades per aquest debat, no m’ha sorprès particularment la d’alguns (des de tertulians fins acadèmics passant per polítics) que, vinculats al PSOE i amb una evident incomoditat ideològica, s’han proclamat “monárquicos a fuer de republicanos”, tot menyspreant el debat monarquia vs. República com “una qüestió merament simbòlica”. Avui m’agradaria repassar aquesta posició i exposar per què crec que el debat sobre la monarquia, a l’Estat espanyol, és una qüestió més que simbòlica i que, de fet, fins i tot en els seus aspectes simbòlics és d’enorme importància pel futur de la democràcia a l’Estat espanyol.