Pressupostos participatius: de Porto Alegre al Prat de Llobregat

opUn dels temes habituals en el debat públic d’avui dia és el de la qualitat de les nostres democràcies. N’hi ha prou, en democràcia, amb que la ciutadania esculli els seus líders cada quatre anys? Com pot la ciutadania reforçar el seu control sobre les institucions per tal de posar-les al seu servei, i d’evitar xacres com la de la corrupció? Aquestes són, en bona mesura, les preguntes a les que el programa electoral d’ERC – El Prat mira de donar resposta en un àmbit tan modest, i alhora tan important, com és el de la política municipal. D’entre les propostes de regeneració democràtica plantejades per la candidatura que encapçala Jordi Ibern, una que ocupa un lloc destacat és la d’implantar al Prat, gradualment, una eina innovadora per tal de reforçar el control de la ciutadania sobre la política econòmica i social de l’Ajuntament: els pressupostos participatius.

Però què és i com funciona un pressupost participatiu? Per donar-hi resposta, cal passar necessàriament pel municipi pioner en l’ús d’aquesta eina: la ciutat brasilera de Porto Alegre. A grans trets, Porto Alegre és una ciutat equiparable, en termes de població i pressupost, a Barcelona. En canvi, és un municipi que presenta els problemes típics de les grans ciutats llatinoamericanes en termes de desigualtats i exclusió social. Si ara Porto Alegre pateix aquests problemes, val a dir que a finals dels anys 80 eren molt més evidents: el país havia sortit recentment d’una dictadura militar, i la política municipal era controlada per una petita elit social que excloïa sistemàticament la major part de la població, la qual vivia a barris amb greus mancances en termes d’infraestructures i serveis bàsics.

A finals dels anys 80, el progressista Partit dels Treballadors va guanyar les eleccions a l’alcaldia de Porto Alegre, amb un programa on entre d’altres coses s’advocava per una major participació ciutadana a la política municipal. El nou govern del PT va començar a aplicar aquesta promesa a un àmbit directament relacionat amb el benestar de la ciutadania: el dels pressupostos. Per explicar com funcionen els pressupostos participatius de Porto Alegre, primer de tot cal fer un aclariment: aquest mecanisme només s’aplica a una part molt concreta del pressupost municipal, que és la part destinada a inversions. La despesa corrent (pagament de nòmines i deutes) queda fora de l’àmbit d’aquest mecanisme, ja que es considera que es despesa a que l’Ajuntament simplement hi està compromès. Això significa que la ciutadania de Porto Alegre decideix, mitjançant els pressupostos participatius, el destí d’entre un 15% i un 25% del pressupost municipal, depenent de la quantitat que cada any es pugui destinar a inversions.

Els pressupostos participatius (OP per les seves sigles en portuguès: Orçamento Participativo) s’estructuren a través de dos procediments: el territorial (nucli original del mecanisme) i el temàtic (que es va implantar més tard). El procediment territorial s’estructura en tres nivells d’assemblees de ciutadans i representants de la ciutadania:

(1) microlocal: reunions obertes a tothom per barris o fins i tot carrers, on es discuteixen quines qüestions preocupen, es fan propostes, s’estableixen prioritats, s’avalua la implementació de decisions prèvies i s’escullen delegats que després assistiran a les reunions del següent nivell. En aquesta fase, que acostuma a començar al març, hi ha molt poc control de les autoritats locals, tot i que hi solen assistir membres del govern municipal.

(2) de sector: reunions dels delegats escollits prèviament, agrupats en cadascun dels 16 sectors en que es divideix la ciutat. En aquestes reunions, els projectes anteriors són catalogats i classificats per determinar les prioritats en cadascun dels sectors de la ciutat. Cada sector escull dos representants per a la tercera fase.

(3) municipal: els delegats dels sectors es reuneixen al Consell del Pressupost Participatiu (Conselho Orçamento Participativo). Aquest discuteix sobre les prioritats dels sectors de la ciutat ja decidides en les fases anteriors i els assigna les inversions municipals. Al COP també participen membres del govern municipal, tècnics i delegats del procediment temàtic, i no només del territorial. El COP el formen uns 42 membres que es reuneixen unes dues vegades per setmana durant uns pocs mesos i que, durant el procés, segueixen mantenint contacte amb aquells als que representen. El COP, a més a més, ha de tenir una perspectiva més de ciutat i no només de sector i barris. Alhora, l’Ajuntament ofereix suport formatiu i tècnic als membres del COP, per tal que puguin prendre les decisions el més informats possible.

El procediment temàtic té un funcionament similar, però en comptes d’organitzar-se reunions microlocals i de sector es fan reunions per àrees temàtiques que afecten el conjunt de la ciutat i que, com les del procediment territorial, acaben enviant representants al COP: (a) organització de la ciutat i desenvolupament urbà; (b) circulació i transport; (c) sanitat i assistència social; (d) educació, esports i lleure; (e) cultura; (f) desenvolupament econòmic, fiscalitat i turisme.

Quan el COP aprova la seva proposta de pressupost, l’envia a l’Ajuntament, on ha de ser aprovada. Per tant, la democràcia participativa pren una decisió que ha de ser ratificada per la democràcia representativa. No obstant, rara vegada l‘Ajuntament toca res de la proposta del COP, aprovant-la normalment sense més.

Fins aquí la descripció del mecanisme. I els seus resultats? Segons el nostre company de secció local, el politòleg Sergi Morales, l’OP ha tingut les següents conseqüències positives: (1) ha reforçat el control de la ciutadania corrent sobre l’agenda política, i per tant ha disminuït el poder arbitrari de les elits econòmiques i polítiques; (2) ha reforçat el sentiment de comunitat de gent que prèviament havia estat exclosa; (3) ha tingut efectes redistributius clars, millorant les condicions dels barris més pobres de la ciutat; (4) ha incentivat la creació d’associacions i l’activisme de barri, ja que la gent aprèn de la importància de la participació i “agafa experiència” en el mateix OP; i (5) ha demostrat que democràcia participativa i eficiència en la gestió pública no són incompatibles.

L’últim punt és clau. Al cap i a la fi, si els pressupostos participatius fossin ineficients seria difícil assegurar-ne la persistència en el temps, per molt democràtics que fossin. Per tal d’harmonitzar participació amb eficiència esdevé necessari, però, establir mecanismes clars que ajudin a que la millora democràtica no perjudiqui la gestió. Com? A través de processos pactats prèviament i amb regles de debat i decisió determinades i transparents, que evitin que les assemblees es converteixin en olles de grills sotmeses a distorsions per part ja sigui d’arribistes, ja de “xerraires” amb ganes de viure el seu minut de glòria. D’aquesta manera es pot continuar gestionant amb professionalitat l’Ajuntament, tot tenint en compte les decisions preses per la ciutadania.

Lligat a aquesta qüestió de l’eficiència, és evident que cal tenir en compte que el Prat no és Porto Alegre. Tant per raons culturals com polítiques, geogràfiques i econòmiques, cal anar amb compte amb la idea de fer un “copy-paste” del model de Porto Alegre al Prat. Per això, el programa d’ERC – El Prat parla d’una implantació gradual d’aquest mecanisme a la nostra ciutat. Les possibilitats, a tal efecte, són variades. Podem pensar, per exemple, en fer una prova pilot en un barri determinat del Prat, que serveixi per avaluar les fortaleses i debilitats del model de Porto Alegre i, així, adaptar-lo a la nostra realitat. Podem, també, pensar en fer aquesta prova pilot arreu de la ciutat però destinant inicialment només una part de la despesa d’inversió, per tal de veure com funciona l’experiència i, cas que tingués problemes d’arrencada, no comprometés la resta de la inversió municipal.

Al nostre parer, més control de la ciutadania sobre els seus Ajuntaments significa millors inversions, administració més àgil i transparent, i un ambient més propici per a la creació de llocs de feina i la reducció de les desigualtats. Els pressupostos participatius no són una vareta màgica per solucionar tots els problemes del Prat, però sí que hi ha bons motius per pensar que poden ser una eina eficaç per fer que la política econòmica de l’Ajuntament sigui alhora més eficient i més democràtica. Al cap i a la fi, i com sovint recordava Robert Dahl, darrere l’ideal de la democràcia hi batega una intuïció: que ningú millor que la gent sap el que li convé a la pròpia gent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.