Fa prop d’un mes, Roger Senserrich publicava a Jot Down un article més que interessant, amb un títol més que explícit: “Ser pobre es una mierda“. Crec que la tesi central de l’article es resumeix en el següent fragment:
“Alguien en la pobreza tiende a vivir obsesionado por lo inmediato, por el problema que tiene justo ahora mismo al frente. No hace planes sencillamente porque su cerebro no le deja pensar en nada más. (…) Cuando hablamos de pobreza, por tanto, nunca podemos olvidar lo extraordinariamente duro que es sufrirla. No estamos hablando de vivir en pisos pequeños, comer mal, no ir al cine o estar en un barrio feo de la ciudad. Estamos hablando de miedo, angustia y temor constantes, a menudo en solitario, sin que nadie se digne a prestarte atención.“
El drama de la pobresa no és, doncs, únicament el de la privació material, sinó el de la inseguretat material. El de caminar per la vida amb la sensació que un es troba permanentment a la vora d’un precipici, sempre a punt per caure. Més enllà del dolor que aquesta experiència implica, és crucial plantejar-nos la seva relació amb un dels valors centrals de les democràcies modernes: el de la llibertat. És possible ser lliure en aquesta situació d’angoixa permanent? Per respondre, primer de tot ens hem de plantejar què entenem per “llibertat”.