Des dels anys 80, existeix a l’acadèmia un ric debat sobre el dret a la secessió unilateral. Els criteris que una teoria sobre aquest dret hauria de complir per ser acceptada varien d’autor a autor, però si volguéssim anar de cara a barraca podríem dir que una bona teoria hauria d’autoritzar aquelles secessions històriques que, en general un demòcrata dels nostres dies acceptarà intuïtivament com a legítimes, i alhora desautoritzar aquelles que en general un aquest mateix demòcrata rebutjarà. Per exemple: una bona teoria del dret de secessió hauria d’autoritzar la secessió de les Tretze Colònies de 1776 i desautoritzar la dels Estats Confederats d’Amèrica de 1861. Hauria de donar la raó, alhora, a l’independentista Jefferson i a l’unionista Lincoln, ambdues figures reverenciades a la tradició democràtica moderna. No per casualitat, un tema relativament recorrent d’un llibre seminal en el modern debat acadèmic sobre el dret de secessió, Secession, d’Allen Buchanan, és el de presentar la secessió de les Tretze Colònies com a legítima i la dels ECA com a il·legítima. Podem anomenar aquest criteri com “el test americà”.
Etiqueta: liberalisme
Thatcher, el progressisme i la llibertat
(Nota prèvia: Ironies de la vida, havia programat el WordPress per publicar aquest article avui, i just ha coincidit que avui ha mort Margaret Thatcher. Descansi en pau.)
Fa uns dies, curiosejant per YouTube, vaig trobar aquest vídeo amb un extracte d’un discurs de Margaret Thatcher de l’any 1975, poc després d’assolir el lideratge del Partit Conservador i anys abans d’arribar a Primera Ministra del Regne Unit. Cito i tradueixo:
“Alguns socialistes semblen creure que les persones han de ser xifres a un ordinador de l’Estat. Nosaltres pensem que les persones han de ser individus. Tots som desiguals. Ningú, gràcies a Déu, és exactament igual a ningú altre per més que els socialistes puguin fingir el contrari. Nosaltres creiem que tothom té dret a ser desigual, però per nosaltres tot ésser humà és igualment important. El dret d’un home a treballar com cregui, a gastar el que guanya com prefereixi, a disposar de les seves propietats, a tenir en l’Estat un servidor i no un amo: aquests són els elements bàsics d’una economia lliure, i d’aquesta llibertat en depenen totes les altres.“
Partidos políticos, interés general y hombres sin piedad
Pablo Simón publicó ayer un fantástico artículo donde, de manera amena y convincente, pone en duda la crítica habitual a los partidos políticos como entes generadores de un conflicto indeseable, aunque quizá inevitable. Traza una línea de continuidad entre la desconfianza de James Madison hacia las facciones y lugares comunes actuales del tipo “los políticos ponen el partido por delante del interés general”, desarrollando una crítica mediante un argumento que más o menos discurre así: el conflicto entre facciones/partidos no es algo a evitar, ni siquiera un mal inevitable que nos tenemos que tragar, sino una realidad propia de cualquier sociedad que simplemente hay que asumir y gestionar de la mejor manera posible. Pablo cita la idea de Kelsen según la cual la democracia es una transacción, un conjunto de mecanismos que permite a distintos intereses, representados por los partidos políticos, llegar a puntos de acuerdo en función de su fuerza relativa dentro de la sociedad, la cual se calibra mediante las elecciones.
Continue reading “Partidos políticos, interés general y hombres sin piedad”
Per què ens importa si Abraham Lincoln s’oposaria a la independència de Catalunya?
Fa pocs dies els amics del Pati Descobert publicaven un article del també amic i membre d’aquest col·lectiu, Marc Sanjaume, especialista en teories de la secessió. L’article responia a una pregunta que jo mateix em formulo sovint: s’oposaria Abraham Lincoln a la independència de Catalunya? La pregunta cobra sentit per quant Abraham Lincoln és recordat, precisament, com el president que va aconseguir mantenir la unitat dels EUA enfront de la secessió dels estats del Sud, que va dur a quatre anys de guerra civil; un dels conflictes més sagnants de la història d’aquest país. Sanjaume explica que el pensament de Lincoln observa dues possibles situacions en que la secessió d’algun estat de la Unió estaria justificada: o bé com a revolució moralment justificada enfront d’una situació de greu opressió d’una minoria per part del govern central, o bé com a fruit d’una reforma constitucional consensuada entre les parts que conformen l’Estat del qual el territori en qüestió es vol separar.
"Quan en el curs dels esdeveniments humans…"
La causa de la independència d’un país no sempre va associada als vells ideals de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. La història és plena d’exemples en que s’han fundat nous Estats no per alliberar una minoria, sinó per oprimir-ne una altra. Tanmateix, existeixen també multitud d’exemples d’Estats que s’alliberen del jou estranger no només per servir-se a ells mateixos, sinó també, i especialment, per servir a la causa de l’alliberament i el progrés de l’ésser humà. Tenim la sort que l’independentisme català, en general, i amb tota la seva diversitat ideològica, pertany al segon grup de moviments secessionistes: els que aspiren a la independència per fer una societat més lliure que la que deixen enrere.
Continue reading “"Quan en el curs dels esdeveniments humans…"”
Van de "liberals" i no ho són
Fa uns dies, en una roda de premsa, el ministre d’economia espanyol Luis de Guindos deia, amb un somriure desencaixat, que “puede ser una contradicción que un liberal como yo hable de la creación de un banco público“. De Guindos es referia al seu suggeriment de crear una entitat financera pública que aplegués aquelles entitats que l’Estat havia rescatat per estar en una situació d’alt risc de fallida. A què venia aquest comentari de la contradicció entre aquesta idea i el “liberalisme” que se suposa que representa De Guindos? Vegem-ho.
Llibertat salvatge versus llibertat civilizada
Des de com a mínim els anys 80, la dreta occidental ha mirat d’apropiar-se de la retòrica de la llibertat per justificar el seu projecte polític. La llibertat s’ha equiparat a allò que els clàssics denominaven la “llibertat natural”: la pura i simple llibertat de moviments, la no intervenció de cap força física (particularment, la de l’Estat) en les relacions entre els individus. Així, les retallades d’impostos als més rics, la desregulació dels mercats financers i la privatització de serveis públics bàsics com la sanitat o l’educació (per posar només alguns exemples) han volgut ser presentades com a part d’un programa que no aniria lligat a cap interès de classe, sinó a la pura i simple defensa de la llibertat individual. Autors com Hayek, Mises o Friedman han contribuït poderosament a difondre aquest concepte de llibertat com *el* concepte de llibertat propi de tot país o individu lliures.
Continue reading “Llibertat salvatge versus llibertat civilizada”