Des de com a mínim els anys 80, la dreta occidental ha mirat d’apropiar-se de la retòrica de la llibertat per justificar el seu projecte polític. La llibertat s’ha equiparat a allò que els clàssics denominaven la “llibertat natural”: la pura i simple llibertat de moviments, la no intervenció de cap força física (particularment, la de l’Estat) en les relacions entre els individus. Així, les retallades d’impostos als més rics, la desregulació dels mercats financers i la privatització de serveis públics bàsics com la sanitat o l’educació (per posar només alguns exemples) han volgut ser presentades com a part d’un programa que no aniria lligat a cap interès de classe, sinó a la pura i simple defensa de la llibertat individual. Autors com Hayek, Mises o Friedman han contribuït poderosament a difondre aquest concepte de llibertat com *el* concepte de llibertat propi de tot país o individu lliures.
Aquests autors oblidaven, no obstant, que la tradició política il·lustrada del segle XVIII, la que va donar lloc al naixement del món modern, contemplava més d’un concepte de llibertat. Autors com Rousseau o Paine, però també com Locke o Adam Smith (a qui els neoliberals recorren tan sovint havent-ho llegit tan poc) eren conscients que l’entrada de l’ésser humà a la societat equivalia a renunciar a la llibertat natural: un cop entrem en contacte amb altres individus, la llibertat natural esdevé un joc de suma zero, on com més llibertat tens tu, menys en tinc jo.
Per aquests autors, la societat oferia a l’individu un altre tipus de llibertat: la “llibertat civil”. La que s’experimenta quan l’individu viu en societat sense que cap altre membre d’aquesta pugui interferir a la seva vida arbitràriament, és a dir, sense tenir en compte els seus interessos i opinions. Una llibertat que aquests autors associaven, principalment, a dues coses: per una banda, la possessió de propietat privada agrària, que garantia l’autonomia econòmica de l’individu; i per una altra, la participació de la ciutadania al govern de la societat, ja fos directament o per la via de la representació, ja que la participació protegia l’individu de les arbitrarietats del poder polític. Aquelles persones que no disposaven de propietat, o que estaven excloses de la participació política (dues mancances que sovint coincidien), estaven sotmeses a les interferències arbitràries del govern o dels poders privats; i, per tant, n’acabaven sent dependents. Per tant, dominació i dependència eren els antònims d’aquesta forma de llibertat, la pròpia de tota societat civilitzada. Els esclaus, les dones o els homes no-propietaris eren alguns dels individus a qui aquests autors consideraven no-lliures, en virtut del seu estat de dependència.
Quan, al llarg dels segles XIX i XX, les societats modernes van deixar de ser societats primordialment agràries, l’autonomia econòmica va deixar d’estar lligada a la propietat de la terra. Davant això, els defensors i defensores de la llibertat civil i de la seva universalització, mantenint per una banda el seu compromís amb la participació ciutadana a la política, van passar d’altra banda a proposar, en el camp econòmic, noves mesures per garantir que tot ciutadà o ciutadana fos independent. Va haver moviments que, en defensa de la llibertat civil, van proposar l’abolició mateixa de la propietat privada: si tot era propietat de tothom, ningú no dependria de ningú. Un experiment social que fins ara mai no ha donat els fruits esperats.
D’altres moviments, des del New Deal nord-americà fins la socialdemocràcia escandinava, van defensar un programa de progressives reformes econòmiques i socials que portessin, d’una banda, a garantir l’autonomia econòmica de l’individu; i d’altra banda, a evitar les grans concentracions de riquesa que amenaçaven l’autonomia de tots els individus. És a dir: no es van proposar acabar amb la propietat privada, sinó controlar-la i redistribuir-la de manera que ningú no fos tan pobre com per sotmetre’s a ningú, ni ningú no fos tan ric com per sotmetre ningú. Per descomptat, dins aquesta línia de defensa de l’autonomia dels individus socialment més vulnerables a l’arbitrarietat, es va acabar donant resposta, en major o menor mesura, a les lluites de les dones, de les minories ètniques i socials, i del jovent. Particularment rellevant és el cas de l’aparició de les reivindicacions feministes a l’agenda política, ja que a més de lluitar pel dret de les dones a la participació política i a l’autonomia econòmica, van haver de lluitar per una forma de propietat que mai no havia estat negada del tot als homes, ni als més oprimits: la propietat sobre el propi cos.
De manera que la defensa de les conquestes d’aquests moviments de reforma social, i la lluita per aconseguir-ne de noves, no són pas una amenaça per la llibertat. Redistribuir la riquesa, prevenir els monopolis i dissenyar polítiques públiques en defensa dels col·lectius socialment més vulnerables: aquests són tres fronts, no de la lluita contra la llibertat, sinó de la seva defensa més conseqüent. I la lluita de la dreta per evitar aquests avenços cap a la universalització de la llibertat civil no pot justificar-se en nom de “la llibertat”, sinó en tot cas en nom de “l’altra” llibertat: la natural. La pròpia de l’estat salvatge de la humanitat. Que és l’estat en el que els poderosos, en el fons, sempre s’han sentit més còmodes.