Fa cosa d’un mes i mig, via Facebook, vaig veure que diversos companys del partit enllaçaven l’article “Esquerra sempre torna“, publicat per Josep M. Pasqual al diari El Punt. El tenia pendent de lectura, i fa un parell de dies, finalment, vaig poder-li fer un cop d’ull. Un cop llegit un parell de cops, de dir que l’article no m’ha entusiasmat, i no perquè no entengui l’esperit que l’anima, sinó perquè crec que encarna la mena d’actitud que, al meu parer, ens ha portat, i ens pot seguir portant, pel camí de l’amargor.
L’article, correctament, afirma que l’entrada d’ERC al Govern, i la seva gestió des del mateix, ha portat l’independentisme polític a un auge que no es recorda des de l’arribada de la democràcia. Jo diria que, a banda de la bona feina d’ERC, també hi ha influït el fracàs del procés estatutari i la desil·lusió amb el PSOE de Zapatero; però és indubtable que ERC ha tingut un paper clau en portar els desencisats i desencisades d’aquest fracàs a les aigües de l’independentisme.
L’article segueix assenyalant, correctament, la paradoxa que es dóna entre la victòria independentista en aquesta batalla ideològica i la baixada electoral que totes les enquestes prediuen per ERC. Aquí, l’article evita fer una autèntica diagnosi, una reflexió raonada dels motius que han dut a aquesta paradoxa. En comptes d’això, fa les dues pitjors coses que un pot fer quan viu un moment difícil: 1) buscar culpables; i 2) buscar culpables externs. Els culpables són, naturalment, la “sociovergència” i “l’independentisme d’oposició”, és a dir, Reagrupament, CUP‘s i similars. No cal dir que aquesta mena de diagnòstics de culpabilitat externa porten a evitar fer-se les preguntes elementals, les que cal fer-se quan les coses no van bé. És a dir: “què he fet malament?” i “com ho esmeno?”.
El pitjor de tot és que aquesta mena de reflexions porten al que porten: a la inacció, a esperar que la tempesta passi “i després ja veurem”. L’article ho diu ben clarament: “enmig d’aquest panorama, a ERC només li queda esperar les eleccions al Parlament amb coherència amb si mateixa i amb plena confiança en la feina feta (i la que queda per fer en els pròxims mesos)“. Doncs jo penso que no. Que el derrotisme porta a la derrota. I que si bé no tots els problemes se solucionen a base de voluntat, si que es pot agafar el toro per les banyes i mirar de fer alguna cosa.
Alguna cosa com ara descartar definitivament un tercer tripartit i evitar qualsevol declaració que doni a entendre que potser, finalment, d’alguna manera, en algun cas, en segons quina situació, segons com, amb matisos, no es descarta acabar pactant un tercer tripartit. Sí, és clar, es pot dir allò de “si el PSC s’apunta a fer un referèndum sobre la independència“, però tothom sabem que: 1) això no passarà, si més no el curs vinent; i 2) aquesta segona part del titular no serà recollida per cap mitjà. Tant parlar dels “mitjans sociovergents que ens odien” per justificar les nostres derrotes, i encara sembla que no sapiguem com evitar donar-lis carnassa.
També s’ha de continuar endavant amb la importantíssima tasca, iniciada ja fa un parell d’anys per la direcció escollida en el Congrés de Barcelona, de donar més i millor publicitat la bona obra de govern d’ERC, que n’hi ha per donar i per vendre. I, tema important, s’ha de començar a dir, clarament i sense embuts, que ERC no pactarà cap govern amb cap partit que no estigui explícitament disposat a convocar una consulta popular, no sobre “el futur de Catalunya”, sinó sobre la independència; insisteixo, sense embuts. Si un dels problemes més grans que tenim, a nivell electoral, és que una bona part de l’electorat ha deixat de creure que seguim un full de ruta cap a un objectiu, en comptes d’estar al poder pel sol fet de ser-hi, aleshores és de rebut donar totes les garanties necessàries de que sí seguim un full de ruta cap a l’Estat propi, democràtic i social. Les JERC, en aquest sentit, ja hem fet la nostra aposta.
Queden pocs mesos per les eleccions, però en política “pocs mesos” són una eternitat, i pot passar de tot si les coses es fan bé. El que és segur és que les coses no poden fer-se bé si d’entrada ens resignem a la desfeta. Entre l’auto-escarni i l’auto-complaença hi ha l’autocrítica i la recerca de solucions. Entre autoflagelar-se i llençar totes les culpes de les pròpies desgràcies a un tercer, hi ha el realisme i la temprança, que ens permeten analitzar sense autoodi però sense cofoisme què hem fet bé i què hem fet malament. I entre fer-se falses il·lusions i esperar, amb resignació, el desastre, hi ha la decisió de no deixar-se vèncer per les dificultats i seguir, fins el final, trobant noves fórmules per superar els problemes, els que tenim ara i els que estan per venir.
D’estudiants que estudien molt i tot i així suspenen, n’hi ha de dos tipus: n’hi ha que estudien encara més dur i acaben aprovant, i n’hi ha que es resignen i pensen allò tan típic de “és que els profes em tenen mania“. Mirem de ser del primer grup, si us plau. Posem-nos tots i totes a la feina de superar aquest complicat examen al que el poble ha decidit, sobiranament, sotmetre’ns. No és que tinguem el dret a fer-ho: és que en tenim el deure.